Sebastián Díaz: "Vaig deixar Mèxic per a donar un gir de 180 graus a la meua vida i ara visc una lluna de mel eterna a Alacant"
L'empresari mexicà va arribar fa un any per a implicar-se en el projecte familiar del Lucentum i ja se sent completament adaptat al club i a la ciutat.
Més informació: El renovat projecte de l'HLA Alacant arranca amb Rivero al capdavant d'una plantilla renovada i amb fam
Sebastián Díaz (Hermosillo, 1995) va deixar una vida còmoda a Mèxic per a creuar l'Atlàntic i embarcar-se en el projecte del Lucentum, el club adquirit pel grup empresarial de la seua família. Un any després, camina per Alacant sense cotxe, es refugia en l'Explanada, el Castell o Santa Cruz per a combatre la nostàlgia i, després de casar-se i portar a Alacant a la seua dona, resumix la seua nova vida amb una frase: "Estem vivint una lluna de mel eterna".
Com va ser la decisió de traslladar la seua vida a Alacant?
Al principi no estava segur. No coneixia la ciutat, però quan vaig començar a investigar es veia ben bonica. Està sent una molt bona experiència i fins ara va ser una bona decisió.
Se li veu molt identificat amb la ciutat. Pensa arrelar ací o s'ho pren com una cosa temporal?
A Mèxic he tornat algunes vegades durant este temps, una d'elles per a casar-me. Vaig portar la meua dona ací i els dos estem encantats. Jo li dic, entre broma i broma, que estem vivint una lluna de mel eterna ací.
Per a nosaltres és un somni això, estar en una ciutat així, bonica i tranquil·la. És l'equilibri perfecte, perquè som molt tranquils i no ens agrada el moviment o el rebombori.
![Imagen de la firma del acuerdo.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11066284.jpg?p=c:3913:2201:nowe:39:35\/w:1706\/h:960&h=0tqN5nM-"])
Què és el que més li agrada d'Alacant?
Una cosa que la gent d'ací veu normal, però que per a la meua dona i per a mi és important i valorem moltíssim. Jo vinc d'una ciutat d'un milió d'habitants i en la qual per a tot cal agarrar el cotxe. Alacant és una ciutat caminable.
Es pot anar a tot arreu passejant: al supermercat, al port, a la platja, a la farmàcia. De fet, no tinc cotxe. També m'agrada eixe soroll i eixa vida que hi ha pels matins, amb la gent prenent la seua cervesa o café a les terrasses. Tens la mar a la porta de casa, però també la muntanya prop. Ací s'està molt bé.
![Rivero durante un partido. EE](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11286716.jpg?p=w:1706\/h:960&h=I9PotTNz"])
Què és el que troba a faltar de la seua terra? La calor no serà...
La mitjana d'Hermosillo són 40 graus. Però este estiu, des de llavors, és una cosa que no he trobat a faltar d'allí. Enyore el que qualsevol persona: la família, els amics i, clar, el menjar.
A Alacant hi ha bons i reputats restaurants mexicans. Donen la talla?
Sí, estan bé. Et lleven l'antull de nostàlgia, encara que el picant no s'usa tant com allí.
I de la gastronomia alacantina, què és el que més li agrada?
Els arrossos i les marineres. M'encanten.
Vosté és un empresari jove que tenia una vida còmoda al seu país i rodejat del seu entorn. Per què va acceptar l'aventura del Lucentum?
Estava bé allí, però va eixir esta oportunitat i em va fer reflexionar. Jo vaig jugar a bàsquet de xiquet, sóc aficionat i el meu tio iaio va ser jugador i va disputar tres Jocs Olímpics. Era una gran oportunitat: conéixer una altra cultura, un altre país i, a més, involucrar-me en un equip de bàsquet.
És una d'eixes oportunitats que no se li presenten a la majoria de les persones. I em vaig dir: "Per què no?". Vaig donar a la meua vida un gir de 180 graus. Si m'ho diuen fa dos anys, no m'ho crec. Va ser una decisió difícil, però cada dia que passa estic més convençut que va ser la correcta.
Què li van dir els seus pares?
La meua mare, com totes, que me n'anava molt lluny, però el meu pare em va animar i em va demanar que li posara ganes. Em va dir que estava segur que ho anava a fer bé, perquè saben que m'agrada l'esport. Clar que es troben a faltar, però la tecnologia em permet parlar amb ells i vore'ls les cares totes les setmanes.
A què és al que no acaba d'adaptar-se a Alacant?
Una cosa que em crida l'atenció són els horaris dels comerços. A Mèxic l'horari és seguit, però ací tanquen una estona per les vesprades. I a més hi ha dies que no obrin... Com et quedes un dia clavat a l'ordinador, ja no menges. Bé, no queda una altra que adaptar-se i al final t'acostumes.
Quin racó de la ciutat és el seu favorit per a perdre's?
És tan diferent per a mi que tot m'agrada. Però crec que em quede amb l'Explanada. És l'emblema de la ciutat i ho és per alguna cosa. És el primer lloc on porte la gent que ve de Mèxic a visitar-me. També el Castell, que ja he anat a visitar-lo i són impressionants les vistes que té, i el barri de Santa Cruz, que és molt pintoresc.
Com és un dia normal de Sebastián Díaz?
Esmorce, llix un poc les notícies i vinc caminant fins al pavelló per a estar ací sobre les nou. I, depenent de l'agenda, ja eixim a les dos o fins i tot a les huit de la vesprada.
Com mata eixos moments de nostàlgia de la terra?
O telefone o demane que m'envien un vídeo de les meues nebodes saludant-me. Eixes coses em plenen ràpidament d'energia una altra vegada.
En quina posició jugava a bàsquet?
Vaig jugar de tot. Vaig créixer ràpid, així que vaig començar de cinc. I després ja vaig anar baixant, de quatre, de tres... M'agradava molt llançar triples. Ara em dónes un baló i encara ho intente, però no done ni a la xarxa. Destacava per agarrar rebots, tenia instint lluitador.
Quin jugador era el seu favorit? No val dir Michael Jordan.
Vaig començar a jugar a bàsquet per Allen Iverson, per això Filadèlfia és el meu equip favorit. Després va arribar LeBron James i, clar... Jo el seguia des de la preparatòria i han passat 25 anys i continua fent el mateix. Ara se n'ha anat a Filadèlfia, per la qual cosa estic més que motivat per a vore l'NBA.
Aquesta aventura alacantina té data de caducitat?
Sóc feliç ací. No pense en si estaré tres anys, cinc o deu. No ho sabem. La decisió de vindre va ser meua i només pense a gaudir del que tinc i no en el que em falta.
