Una anciana va morir de pneumònia després d'inundar-se la seua residència a Paiporta: "Estava flotant en el seu matalaf"
La filla de la difunta lluita perquè siga reconeguda com a víctima de la dana: "M'ofega pensar que estava sola".
Més informació: La jutgessa eleva a 231 el nombre de morts de la dana en acceptar com a víctima un home que va patir un infart a Benetússer
El relat del que va ocórrer en la residència de Paiporta la vesprada de la dana és el de l'horror. Un total de sis persones van morir i la narració del que va passar encara reflectix, quasi dos anys després de la tragèdia, l'infern viscut aquell 29 d'octubre de 2024.
Una de les usuàries de la residència va ser rescatada amb vida per dos empleats, però va morir pocs dies després de pneumònia. La seua filla lluita perquè siga reconeguda com a víctima. Ja en van 231. La setmana passada va comparéixer davant la jutgessa encarregada de la causa per a donar testimoni. També ho van fer dos treballadors que van atendre la dona.
Els informes sobre el que es va viure en la residència han recollit fins ara cadenes humanes per a pujar els usuaris a les plantes superiors, rescats damunt de taules o persones que van ser desplaçades en els seus sillons per la força de la corrent d'aigua.
En el cas de la dona que va morir de pneumònia, era totalment dependent i estava en un dels llits de la planta inferior. Cap a les 19:30 hores, quan va començar a entrar l'aigua, els treballadors van pujar la majoria d'usuaris al pis de dalt entre un gran caos. Un auxiliar assenyala que va fer recompte i es va adonar que faltava gent. Entre ells l'esmentada anciana.
"Jo vaig dir: bé, crec que puc traure-la. Era una senyora que pesava al voltant de 40 quilos. I vaig tornar a entrar a l'aigua". Esta li arribava pel melic i va anar arrimat a la paret fins que va arribar a l'habitació. Però necessitava ajuda per a subjectar la porta perquè hi havia "molts obstacles" i va cridar una altra companya.
"Quan vam arribar a l'habitació, ella va subjectar la porta i jo vaig entrar tantejant així perquè realment estava tot fosc. I quan arribe al llit, el toque així i el matalaf estava flotant. I quan la tantege, la senyora està intacta, calenta. I jo dic: mira, està viva", va exposar davant la jutgessa l'empleat.
"Amb la colxa li vaig fer com un cigarret i la vaig carregar així com un sac de creïlles, a l'espatla. I a poc a poc vaig anar eixint fins que vam arribar a l'escala. Els companys van començar a aplaudir. Entre tots la van agarrar i la vam gitar en una llitera d'infermeria que hi ha allí i va passar la nit bé. La veritat és que va ser una cosa molt emocionant i forta alhora", va assenyalar.
La jutgessa i l'advocat de la família de la difunta li van insistir en reiterades ocasions a ell i a la seua companya durant l'interrogatori en si la dona estava mullada, cosa que ells van negar. La colxa i el llençol en què la van embolicar sí, però ella no i li van llevar eixa roba de llit en pujar-la a la planta de dalt per a tapar-la amb una altra seca, d'acord amb la seua versió.
El relat de la filla de l'usuària és diferent, i marcat en tot cas pel drama humà que va suposar eixa mort. "Ma mare era dependent. Jo anava totes les vesprades a la residència amb la meua filla sobre les 17:30 fins a les 21:00 o 21:30. Ella ens coneixia, ens apretava la mà", va explicar.
No va saber res fins al 31
Però el 29 d'octubre no va anar. "Eixe dia no vaig anar, és la càrrega que tinc. Estava la meua neta amb gastroenteritis i va arribar el meu marit a les 18:00. Ací a València no plovia i vaig dir: per un dia que no vaja no passarà res. I tinc la culpa de no haver-la agarrada i haver-me-la emportada", va lamentar davant la jutgessa.
Segons va contar, va telefonar moltes vegades a la residència i no li agafaven el telèfon. També diverses vegades al 112. Va vore a la televisió que la residència estava inundada, però no sabia si sa mare estava bé.
Ja el dia 31, va apuntar, la va telefonar la psicòloga de la residència per a dir-li que sa mare estava bé i que l'havien traslladada a Albuixec. Allí se'n va anar. "Quan vam arribar no tenien llits, no tenien matalafs. La tenien en un silló estirada i ens van dir que estaven esperant els llits", va assegurar.
Als dos dies, va comentar, li feia molt de mal la panxa i no volia menjar. "I eixe diumenge (3 de novembre) vaig dir: no està bé ma mare. Ella estava com adormida, decaiguda, i va arribar la meua filla i llavors la va vore i em va dir: mama, la iaia no està bé. Vam telefonar ràpidament a la metgessa d'allí. La va mirar, van avisar una ambulància i se la van emportar al Clínic. Allí li van fer analítica, un TAC, de tot. I a les tres hores, doncs, va morir. L'únic que done gràcies és que almenys vaig estar amb ella", va relatar.
"Quan li haguera arribat el seu moment... però no d'estes maneres. Si haguérem anat a la residència l'hauríem agarrada. Però bé, les coses són així. Llavors el que demane és justícia per a ella, perquè ho passaria molt mal, no vull ni pensar-ho. M'ofega pensar que estava sola", va declarar davant la jutgessa perquè siga reconeguda com a víctima.
A més, va afirmar, en una contradicció de versió dels treballadors, que la psicòloga de la residència li va dir que sa mare havia estat mullada "fins a la barbeta".
