Nuria Pendas va detindre la seua vida per protegir el record de sa mare amb Alzheimer: "Ella era una persona, no un diagnòstic"
Després de sis anys de cures, l'actriu publica 'Cròniques del cuidador', un llibre en què humanitza la malaltia alhora que reflectix la seua duresa.
Més informació: Alacant abandera el futur de les teràpies no farmacològiques contra l'Alzheimer: "Unes hores amb un gos els canvia la vida"
Escoltar a Nuria Pendas és endinsar-se en un viatge on la duresa de l'oblit es creua constantment amb la tendresa, la dignitat i una capacitat lluminosa per somriure-li a la vida.
Nuria acaba de publicar el seu llibre, Cròniques del cuidador, després d'haver dedicat sis anys de la seua vida a cuidar sa mare malalta d'Alzheimer a sa casa. Darrere d'estes pàgines trobem una lliçó sobre l'amor filial, la soledat invisible del cuidador i el desafiament de retrobar-se una mateixa quan el món pareix que s'ha detingut.
La dona darrere del record
Abans que la malaltia esborrara les paraules, va existir una dona lliure, moderna i profundament generosa. La mare de Nuria va nàixer sense les falanges dels dits, però això mai li va impedir pintar quadres ni dedicar-se amb mestria a retocar negatius fotogràfics a mà amb un pinzell en l'època analògica. Era la còmplice de la seua filla, una dona tan noble que Nuria la recorda amb infinita tendresa: "Era un tros de pa, era massa bona i amb un cor més pur impossible".
@nuricocome Un altre diumenge més, explicant a ma mare on està i qui és ella #demència #alzheimer #cuidadora #iaia #alzheimersawareness ♬ Moon River - Jacob Collier
Quan l'Alzheimer va començar a donar la cara, amb medicines acumulades i telefonades que es repetien cada cinc minuts, Nuria no va dubtar a traslladar-la de Madrid a sa casa d'Alacant per acompanyar-la. Tenia una promesa sagrada gravada a foc en la memòria: "Ella sempre em va demanar que no volia anar a una residència (...) i això ho vaig complir".
La soledat del cuidador
Cuidar vint-i-quatre hores al dia transforma la realitat per complet. Mentre sa mare anava perdent els records de la vida adulta, arribant a no reconéixer la cara de la seua pròpia filla i confonent la seua neta amb la Nuria jove, l'entorn social s'anava diluint inexorablement.
Les amigues de sa mare deixaren de telefonar i la família extensa es va distanciar. Davant d'eixe abandonament, Nuria llança una reflexió que encongix l'ànima: "Eixa persona no et reconeix, però tu sí que la reconeixes; telefona-li encara que ella no et responga, telefona-li".
Però la soledat no només va envoltar la malalta, sinó també la cuidadora. En paraules seues: "Mai cap amiga em va telefonar en sis anys per dir-me: 'Escolta, Nuria, vols que puge i em quede amb ta mare perquè baixes a fer dues voltes?'".
Nuria Pendas al costat del seu llibre.
A eixa càrrega emocional se li va sumar el mur del món laboral. Nuria va ser acomiadada en dues ocasions en sol·licitar el teletreball per poder cuidar sa mare. En ambdues ocasions va acudir als tribunals i els jutges li donaren la raó.
Tot això mentre travessava la menopausa, criava dos fills adolescents i lidiava amb la invisibilitat social que patixen les dones en fer els cinquanta: "Junta cuidar adolescents, cuidar ta mare, estar en la menopausa i que t'hagen acomiadat... qui et cuida a tu? Ningú".
![El grupo de investigación liderado por Javier Sáez-Valero.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11358689.jpg?p=w:320\/h:240&h=jtqty0Gm"])
Després d'anys postergant-se pels altres, la conclusió de Nuria és tan taxativa com comprensible: "Vaig cuidar del meu exmarit, vaig cuidar dels meus fills, vaig cuidar de ma mare... el meu cupó de cuidar gent s'ha acabat", assegura entre rialles.
L'humor com a trinxera
Tanmateix, a la casa de Nuria el dolor mai va tindre l'última paraula. Mare i filla construïren un refugi on el riure va ser la trinxera principal.
Les anècdotes quotidianes es transformaren en xicotetes victòries. Sa mare, fidel al seu esperit coquet i disfrutador, es negava rotundament a beure aigua assegurant taxativa que "l'aigua és per als peixos", preferint acompanyar els seus dies amb la seua cerveceta, el seu vermut o el seu flam.
Immortalitzaren fins i tot els moments íntims més difícils amb rialles; quan el trànsit intestinal es complicava al bany, Nuria s'asseia al seu costat com si estigueren en un part: "Ella em deia 'venen les boletes' i jo li deia: 'Tu pots, empeny, empeny!'... Són coses de què ningú parla, però nosaltres ens ho preníem a riure".
Nuria Pendas a sa casa d'Alacant.
Fins i tot en els dies foscos, arreglar-la era tornar-li la seua dignitat. Un dia, en vore's reflectida a l'ascensor, la mare va preguntar sorpresa: "I eixa qui és?". Açò va impulsar Nuria a maquillar-la, pentinar-la i disfressar-la per gravar vídeos juntes en TikTok. En vore's guapa a la pantalla, sa mare somreia i deia: "Ai, que guapa sóc".
Així, els riures i l'humor es convertiren en una reivindicació de la vida fins a l'últim alé.
"Millor fet que perfecte"
Cròniques del cuidador no va nàixer des de la teoria, sinó des de la necessitat visceral de bolcar en paper els diaris que Nuria escriu des dels deu anys i que compartia en el seu blog.
Nuria no volia que la figura de sa mare quedara reduïda a un diagnòstic: "Vaig voler començar el llibre contant la seua història perquè saberen que ma mare era una persona, no una malalta". Sense pretensions d'erudició, va escriure des de l'honestedat més pura: "No sóc escriptora professional, però sempre dic: millor fet que perfecte".
A més, ha volgut transformar eixe aprenentatge en solidaritat destinant el 10% dels beneficis a la Fundació Pasqual Maragall per a la investigació contra l'Alzheimer.
El renaixement als 58
Hui, als quasi 58 anys, Nuria travessa el seu propi renaixement. Després de mirar-se a l'espill després de la pèrdua de sa mare i preguntar-se entre llàgrimes "qui sóc jo?", ha tornat a retrobar-se amb la seua vocació artística.
Hui actua en curts de cineastes joves i estudiants, i encara així es riu de les limitacions de la indústria mentre conta com recentment la van cridar per a la sèrie La que se avecina per interpretar un personatge en coma: "Es veu que he d'especificar que m'agradaria tindre almenys una frase en el guió", bromeja.
Però, sobretot, ha aprés la lliçó més valuosa: com cuidar-se a si mateixa i soltar la necessitat de complaure a tots. "Ara per fi sé dir que no", confessa amb una tranquil·litat reconquerida.
La seua definició actual del que és la felicitat es resumix en una estampa senzilla i lluminosa: "Anar-me'n a un poblet llunyà, demanar la meua cerveceta amb la meua tapeta en el bar més cutre i viure una vida normal, sense estrès".
Escoltar Nuria recorda que cuidar un ésser estimat és un acte d'amor suprem, però que mai hem de permetre que la cura esborre la nostra pròpia identitat. La seua història convida a honorar la memòria de qui estimem, a riure'ns enmig de la tempesta i a no perdre mai la valentia de tornar a començar.
