A unes hores que es jugue la final del Mundial 2026 amb Espanya com a màxima protagonista, crec que no seré l'únic que té sentiments enfrontats. Els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les banderes, les samarretes de la selecció pareixen unànimes. Ens inunden de sentiments patriòtics d'unitat i orgull a la recerca d'un objectiu comú, tornar a ser campions del món, sumar una estrella a la nostra equipació, certificar el que ja feren els nostres compatriotes en molts altres esports i gestes històriques que han portat la nostra bandera al més alt dels pòdiums.
Però al mateix temps soc incapaç de desfer-me d'un sentiment amarg que acompanya este anhel, la desunió en tot lo demés. Espanya està unida en l'esportiu però està absolutament trencada, partida en dos, per la política com hem observat abans d'este cap de setmana. Casos de corrupció en l'entorn i el partit del president del Govern, Pedro Sánchez, greus atacs a les institucions que han format part dels consensos essencials de la nostra societat, entre altres a la judicatura i ara a la Guàrdia Civil. Polarització i més polarització.
Potser està bé que durant alguns dies, almenys, puguem oblidar-nos de tot el que no siga futbol. Però amb la ressaca, el dia després -sigua quin siga el resultat-, tornarem a la realitat i a estar enfrontats tots i per tot. Portem dues dècades distanciant-nos uns dels altres, tornant a aquelles "dues Espanyes" maleïdes de què parlava Machado i que acabaren com acabaren i només un esforç per part de tots, potser d'altres dues dècades o més, aconseguix tornar-nos eixa unitat que forjàrem definitivament després de l'intent de Colp d'Estat de 1981 i que va durar fins a inicis d'este mil·lenni.
Serà un esforç debades mentre alguns es beneficien de la nostra desunió, ho sé. Alguns es congratulen tant que siguem "tan diversos" que s'obliden de tot allò que ens unix. Podem ser diversos i semblants al mateix temps. Compartim una història, institucions, valors i cultura comuna, malgrat les nostres diferències. No només territorials, sinó també polítiques, religioses o socials. És possible creure en una "ètica comuna" que ens salve de nosaltres mateixos?
L'editorial Ariel ha publicat enguany La vacuna contra les addiccions. Immunologia mental per a una espècie vulnerable, del filòsof José Antonio Marina, un dels nostres pensadors més il·lustres. És una segona part del magnífic assaig La vacuna contra la insensatesa, que centrat en la propensió humana a perdre la seua llibertat i voluntat a través de substàncies que alteren el nostre ànim (o inclús altres realitats com el sexe o les xarxes socials), indaga sobre les "xapusses evolutives" dels nostres processos mentals a l'hora de solucionar els problemes que se'ns plantegen.
El cas és que al final de l'assaig Marina extrapola eixes "xapusses mentals" individuals pròpies de la nostra espècie als problemes amb què s'enfronten les societats. I la nostra, l'espanyola (supose que no serà l'única), queda clarament reflectida en diversos símptomes: devaluació de la veritat, equiparació de totes les cultures, glorificació de l'opinió personal i la impossibilitat de posar-nos d'acord.
Marina apel·la a buscar "models ètics compartits" en els huit problemes fonamentals als quals s'enfronten les societats: el valor de la vida humana; la relació entre individu i societat; el poder, la seua titularitat i els seus límits, els béns, la propietat i la seua distribució; el sexe, la procreació i la família, el tracte als indefensos; el tracte als estrangers; i la relació amb la mort. No estaria bé començar a treballar en eixos models ètics compartits abans que tot se'n vaja definitivament a orri?