El doble drama de l'espigó mal construït de Guardamar: un port 'fantasma' a punt de desaparéixer i platges sense arena
La caducitat de la concessió municipal i l'amenaça d'una pujada de tarifes de fins al 69% obrin un front judicial amb prop de 160 armadors indignats per anys de derrames i inoperativitat.
Més informació: La 'agonia' del litoral de Guardamar: Per què es va construir l'espigó orientat al revés?
Dictàmens parlamentaris i tècnics han posat negre sobre blanc en els últims anys una de les majors aberracions de l'obra pública espanyola que no sols no ha servit per a protegir la desembocadura d'un riu i crear un port esportiu, sinó que a més ha acabat amb l'aportació de sediments naturals de les platges veïnes.
Es tracta de l'espigó construït entre 1990 i 1994 per la Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS) per a canalitzar la desembocadura del Segura en la mar Mediterrània, en la localitat alacantina de Guardamar. Una obra lineal de 525 metres orientada de manera inversa a la resta de tots els espigons construïts al Llevant espanyol, amb orientació Est i Nord-est (E-NE).
Gràcies a este espigó es va construir el port esportiu "Marina de les Dunes" de Guardamar, amb capacitat per a 485 amarraments per a velers i embarcacions de motor de fins a 15 metres d'eslora. Unes magnífiques instal·lacions que han estat pràcticament inoperatives en l'última dècada a conseqüència dels sediments acumulats pel riu i la falta de manteniment, que han fet pràcticament intransitable el seu llit per als vaixells de major calat.
La situació va arribar a provocar el tancament total de la instal·lació el 20 de setembre de 2019. "Fins que l'Ajuntament es va desentendre, eixíem els velers per tot el canal per a fer regates amb total normalitat", recorden els usuaris veterans.
Després de la construcció del dic, la titularitat del port va ser cedida per la Generalitat Valenciana a l'Ajuntament de Guardamar del Segura mitjançant una concessió administrativa amb una duració de trenta anys. Per a canalitzar l'explotació i el manteniment del complex nàutic, el Govern local, liderat històricament pel PSOE, va optar per articular una eina instrumental de dret privat: la societat anònima municipal Marina de les Dunes, coneguda comercialment com MADUSA -una fórmula de gestió directa mitjançant societat mercantil de capital íntegrament municipal.
A través d'este entramat empresarial de capital públic, la corporació municipal va assumir el control operatiu i econòmic del recinte mercantilitzant l'assignació de punts d'amarrament a través de títols de cessió d'ús que van ser adquirits per desenes d'armadors i aficionats a la nàutica recreativa.
No obstant això, el defectuós traçat arquitectònic de la desembocadura va dictar des dels primers passos el destí econòmic de l'empresa municipal. L'entrada constant i acumulació de fang i arena va obligar a articular una costosa dinàmica de treballs de dragatge per a mantindre un mínim marge de navegabilitat en la bocana.
Un problema que s'ha agreujat en els últims deu anys i que els usuaris atribueixen no a la inviabilitat econòmica de la instal·lació -l'empresa municipal ha tancat en beneficis els tres últims exercicis (86.349 euros en 2023, 209.855 en 2024 i 71.016 en 2025) i el mateix alcalde l'ha qualificat d'"autosuficient"-, sinó a la falta del degut manteniment durant anys.
Malgrat els continus avisos tècnics sobre la inutilitat d'estes actuacions superficials i els repetits encallaments d'embarcacions per falta de calat, la direcció de l'empresa pública va mantindre una política tarifària inflexible sobre 158 cessionaris dels amarraments.
![Draga para el canal de emergencia en el pruerto de Guardamar.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/9992395.jpg?p=w:320\/h:240&h=qD5pvtkh"])
Els usuaris han continuat fent front al pagament regular de les quotes ordinàries de manteniment mentre la direcció de la firma els repercutia de manera sistemàtica quantioses derrames extraordinàries justificades en la necessitat urgent de finançar les màquines draga, intervencions que en la pràctica a penes aconseguien deslliurar el canal d'accés durant breus períodes de temps abans que la dinàmica marina tornara a colmatar el llit.
Els cessionaris sostenen que eixes derrames, girades a partir de 2022, són indegudes: el mateix títol concessional de 1996 posa els costos de dragatge a càrrec del concessionari, i una sentència ferma de 2022 ja va declarar que el dragatge és obligació de l'empresa municipal, reduint un 50% el deute d'un usuari pel servei deficient. Tot i això, MADUSA va arribar a pressupostar com a partida estructural d'ingressos la "repercussió de dragatges a clients" (44.556 euros en 2025), i les actuacions realitzades des de 2023 han resultat insuficients per a contrarestar els anys anteriors d'abandó.
El conflicte latent entre l'administració municipal i la comunitat d'usuaris ha acabat per detonar de manera abrupta en acostar-se la data de caducitat fixada per a la concessió autonòmica. Tot i que la legislació i la lògica de la gestió pública dicten que un projecte d'esta magnitud ha de preparar la seua successió o renovació amb anys d'antelació mitjançant els corresponents plecs d'inversió i plans de viabilitat, el Consistori ha apurat els terminis administratius fins a la vespra del venciment.
I encara que durant anys totes les comunicacions oficials parlaven de "pròrroga", la convocatòria de la reunió informativa del passat 8 de juliol va introduir per primera vegada un llenguatge distint: el de la "nova concessió", un canvi que els usuaris interpreten com el reconeixement tàcit que la continuïtat de l'actual model de gestió està en qüestió.
![Una gran lengua de arena sobresale del cauce nuevo y ramas y plásticos se acumulan en el antiguo.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/9296401.jpg?p=w:320\/h:240&h=70BLIFQ5"])
Davant la imminent pèrdua de la titularitat legal, l'estratègia de l'Ajuntament passa per sol·licitar a la Conselleria competent de la Generalitat Valenciana la concessió d'una autorització temporal de funcionament en règim d'interinitat, que a 8 de juliol encara no s'havia demanat i que, segons els càlculs del col·lectiu, no arribaria abans de setembre en el millor dels casos. Este marc transitori busca evitar el tancament cautelar de les instal·lacions però comporta una alteració substancial de les condicions d'explotació del port nàutic.
La fórmula plantejada per l'administració local prescindeix completament de la figura dels cessionaris tradicionals per a prioritzar la figura de les embarcacions de pas o transeünts. Esta reestructuració del servei s'acompanya d'una dràstica revisió a l'alça en els preus públics d'ús, contemplant increments en les tarifes que en alguns casos arriben al 69% respecte als imports històrics abonats pels usuaris de la marina.
Una operació emparada en la insòlita doctrina -sense suport legal, normatiu, justificació ni antecedent- de considerar transeünts a tots els usuaris d'amarrament, resolent així de manera unilateral els drets de tercers per a un període en què l'Ajuntament ja no ostentarà el títol, amb l'únic objectiu d'augmentar els beneficis d'esta empresa municipal i 100% pública sense atendre les seues obligacions.
Esta maniobra ha deslligat una indignació generalitzada entre la massa social d'armadors que durant tres dècades ha sostingut econòmicament el recinte esportiu i suportat la falta de manteniment. Els afectats denuncien que la corporació municipal pretén desentendre's dels compromisos adquirits i de l'amortització dels drets d'ús abonats en el seu dia, traslladant als usuaris el cost financer d'un error d'enginyeria original i d'una gestió pública ineficaç.
L'indignació acumulada davant la impossibilitat física de navegar per falta de calat, sumada a l'exigència de derrames considerades abusives i a l'imminent encariment dels preus sota el nou règim provisional, ha portat el col·lectiu d'amarristes a articular una estratègia jurídica conjunta. Els cessionaris preparen demandes davant els tribunals per a depurar la responsabilitat patrimonial tant de la societat municipal com del mateix Ajuntament, exigint el rescabalament econòmic de les quantitats aportades i la fiscalització judicial dels recursos públics destinats a uns dragatges que mai van resoldre el problema de fons del litoral.
