Parlava la passada setmana en estes mateixes línies sobre totes eixes coses que ens estàvem deixant en el tinter obnubilats pel futbol i, més concretament, per la magnífica actuació de la selecció espanyola en el Mundial de futbol, que va culminar, com tot el món sap, amb una sobirana victòria, gol de Ferran mitjançant.

Però el regnat del baló ha acabat, almenys de moment, i arriba el moment de fer balanç del que va portar la competició esportiva més enllà de l'esport. Perquè, gols a banda, no estan les coses per a tirar coets. O tal vegada seria millor dir penals.

Acaba de conéixer-se l'informe periòdic d'Oberaxe -Observatori contra el racisme i la xenofòbia- i el que ens conta és per a fer-nos-ho mirar. I molt.

Diu l'informe esmentat que, durant el Mundial de futbol, el 52 per cent dels missatges d'odi detectats en xarxes socials anaven referits al món futbolístic. I, més concretament, relacionats amb l'origen o el color de la pell dels jugadors, siguen de l'equip que siguen.

Ja el mateix expresident de govern, en una frase de la qual mai podrà enorgullir-se, afirmava que l'equip francés tenia pocs francesos perquè els jugadors eren majoritàriament de pell fosca i ascendència de diversos orígens geogràfics.

I, clar està, si això és el que diu una persona teòricament culta i formada, pot donar una idea del que podem trobar en xarxes socials en comptes de tota mena. Millor dit, de tota mena dins de l'univers racista que, segons veiem, és ampli i està en constant expansió. Per desgràcia.

I és que hi ha qui és tan babau que no li dolen prendes a tirar-se pedres a la seua teulada. Em referisc, òbviament, als insults rebuts constantment per Lamine Yamal, un xic de dèsset anys que té més cervell que tota esta xusma, a més de tindre un do per a jugar a futbol de manera prodigiosa.

Està clar que l'actuació de tots els jugadors com a equip, amb Lamine i Nico Williams entre ells, ens ha donat una gran victòria i, per tant, una gran alegria, en temps en què no anem sobrats d'elles. I, encara que només siga per conveniència, pareix una enorme estupidesa acarnissar-se amb qui ens regalen eixa xicoteta porció de felicitat.

L'islamofòbia ha campat pels seus respectius, juntament amb el racisme i la xenofòbia, i ens han demostrat que, encara que s'afirme -amb part de raó, o no- que Espanya no és un país racista, està clar que té un problema amb el racisme.

A més, que això passe en un àmbit que hauria de caracteritzar-se pel foment de valors és molt preocupant. Sobretot, per l'horrible exemple que està rebent la gent jove, una part important de qui seguix fervorosament la nostra selecció masculina -espere que, la femenina, també- i presumixen d'espanyolitat amb banderes i samarretes.

Un Mundial com este, en què les seleccions han sigut una clara mostra de la multiculturalitat del nostre món actual, hauria d'haver servit per a apuntalar la lluita per la igualtat i desterrar el racisme i la xenofòbia. Però, vist el que s'ha vist, d'això res.

I si ho continuem consentint ens trobarem amb un futur no diré negre -desterrem també l'estereotip que assimila el negre a allò negatiu- sinó terrible.

Quantes vegades cal recordar que una societat en igualtat és una societat millor per a totes les persones, siguen quin siga el color de la seua pell o la seua procedència geogràfica?

El Mundial en general, i la victòria espanyola en particular, hauria d'haver servit almenys per a això. Però ja diu el refrany que 'no hi ha pitjor cec que qui no vol vore'.