No és la primera volta que agarre prestat el títol d'una cançó per a titular un article, però mai ho havia fet amb dos. Mai, fins ara, clar. Perquè davant del dubte entre una i l'altra he decidit recórrer a dos cançons de fa diverses dècades, que una ja pentina canes —encara que siga amb tint— i això es nota.

I és que una no sap molt bé per on tirar. D'una banda, pareix que s'imposa emular al Dúo Dinámico i plorar perquè l'estiu s'ha acabat i, amb ell, les vacances.

Fi dels dies de platja, de muntanya o de viatge, fi de fer allò que no hem pogut fer durant la resta de l'any i fi de tots eixos propòsits que férem i no complírem.

No hem fet tant d'esport com preteníem, ni hem llegit tants llibres, ni acabat tantes coses pendents. I ara no ens queda altra que plorar pel que s'ha acabat.

No obstant això, d'altra banda, pareix que és Julio Iglesias i el seu cant a la vida que seguix igual el que s'imposa. I és que, tot just ha acabat agost i ja estem en el lio, sense solució de continuïtat i sense temps per a fer-vos a la idea.

La vida política continua sent com un ring de boxeig, un quadrilàter gegant on els insults campen al seu aire i l'odi arrela allà on pot. Els jóvens continuen sense trobar habitatge, les dones continuen morint a mans de qui més haurien d'estimar-les i la corrupció continua mostrant-nos exemples només que obrim els ulls. Res de nou en la vinya del Senyor.

Però este viatge ha suposat un peatge, un any més. I un peatge gens barat, per cert. Les altes temperatures, la mà de l'home i alguna que altra cosa ens han costat molts quilòmetres de bosc, cremats sense remei.

El masclisme, per la seua banda, també s'ha cobrat un altíssim preu, xifrat en un estiu negre per a la violència de gènere, que fa que el nombre de víctimes mortals a estes altures de l'any siga molt més elevat que en anys anteriors. I això, per no parlar de l'odi i la intolerància, que creixen com si no hi haguera un demà.

I, més enllà de les nostres fronteres, els més de cinquanta conflictes bèl·lics que hi havia, continuen vius, encara que parega que només existix Ucraïna, Iran o Gaza, que tampoc veuen la pau en el seu horitzó.

Mentrestant, el planeta Terra no s'ha privat de recordar-nos que seguix enfadat per tot el que hem fet amb ell, i ens ho recorda en forma de terratrémols, d'inundacions, de pluges torrencials o de sequeres implacables. Encara que hi haja qui seguix obstinat a negar el canvi climàtic.

Això sí, hem tingut un eclipsi de sol. Un senyor eclipsi, si tenim en compte l'expectació, la repercussió i les hores que li han dedicat els mitjans de comunicació. Un esdeveniment d'eixos dels quals el dia de demà podrem parlar a les nostres netes i als nostres nets, si és que en tenim.

I no va ser el sol l'única estrella que va adquirir protagonisme, que també n'hi hagué una altra, la segona estrella que ens acredita com a bicampions mundials de futbol, ahí és res.

Però això és el que hi ha. L'estiu climatològic ja ha acabat i, encara que en el calendari encara queden dies per a l'arribada de la tardor, se suposa que tanquem capítol. I això a pesar que l'enèsima ona de calor està disposada a continuar donant-nos sorpreses. Esperem que siguen de les noves, i no de les desagradables.

En qualsevol cas, feliç 'reentré'. Ens agrade o no, ha arribat el final de l'estiu, però la vida seguix igual. A vore si la podem pintar, amb Diego Torres, color esperança.