La veritat és que el tema que pensava abordar en estes línies no era este. Però l'actualitat m'ha atropellat i no he pogut deixar de llançar-me a la piscina de l'educació de la nostra infància i joventut. Una piscina que, vist lo vist, no té aigua, o en té escassa i fangosa. I, òbviament, el batacàs és majúscul.
Em referisc, com no, al famós Informe PISA, que mesura la competència dels nostres escolars en determinades matèries, les més importants a juí de qui fa estos estudis.
I en este informe resulta que Espanya ha suspés i no amb un Insuficient ratllat, sinó amb un Molt Deficient com la copa d'un pi, en llenguatge del meu temps d'estudiant. O siga, un zero pelotero dels que fan època.
Però anem al principi. Tot el món parla de l'Informe PISA, però estic segura que no tot el món sap què és exactament dit informe, d'on ve i què és el que pretén.
Doncs bé, sense ànim d'exhaustivitat, dit Informe PISA (programa per a l'avaluació internacional dels estudiants) és un estudi de l'OCDE (Organització per a la cooperació i el desenvolupament econòmic) que mesura cada tres anys el rendiment acadèmic d'estudiants en matemàtiques, ciència i lectura a nivell mundial, partint d'una enquesta i unes proves realitzades en 90 països, el nostre entre ells.
Així doncs, ha arribat l'informe de 2025 i els resultats no han pogut ser pitjors. L'alumnat espanyol baixa punts en les tres matèries analitzades, i especialment en la lectura, on el desastre és de la barbaritat de 45 punts, que s'estima com una pèrdua de dos anys respecte a l'estudi anterior. Açò és, que l'alumnat de 15 anys d'ara té el nivell que abans tenien amb 13 anys. Ahí és res.
Per descomptat, el que tocaria ara, a més d'agarrar-se les mans al cap, posar-se les piles per a saber què és el que ha ocasionat semblant desastre educatiu. No obstant això, la primera reacció ha sigut la de sempre en els últims temps: tirar-se les culpes uns als altres. És a dir, buscar culpables en lloc de buscar solucions.
D'altra banda, tot el món acudeix a l'anàlisi fàcil: la culpa la tenen les pantalles, que impedixen la concentració dels estudiants, i la intel·ligència artificial, que impedix que s'esforcen a buscar informació, comprendre-la i assumir-la.
I això és molt raonable i estaria molt bé si no topàrem amb un escull tan evident que sembla mentida que ningú conteste, i és que les pantalles i la intel·ligència artificial no són exclusives del nostre país, i estan a l'abast de tots els països participants en l'estudi. O és que les nostres xiquetes i xiquets són més susceptibles que els influïsca que la resta de xiquetes i xiquets?
La resposta hauria de ser tan evident com el fet que la influència de les pantalles siga un factor de la disminució de les competències lectores en l'alumnat de tot el món, però no té cap sentit que siga un problema nostre. O, almenys, és el que a mi em pareix.
Quan parlem d'educació, sempre apareix algú d'una certa edat recordant l'època en què aprenien les llistes dels Reis Godos, els rius d'Espanya o les capitals del món recitades de memòria.
En el meu cas, no vaig aprendre la llista dels Reis Godos perquè en la meua època ja havien desaparegut dels programes educatius, però encara soc capaç de recitar de carrerilla els mars d'Europa, sense anar més lluny.
I, encara que res més lluny de la meua intenció que pretendre una tornada a la memòria pura i dura i a allò de que la lletra amb sang entra, també convide a la reflexió sobre que no es pot prescindir sense més de la memòria, perquè és una part important de l'estudi.
Si no es recorden determinats coneixements bàsics, és difícil que es dispose de base suficient per a poder comprendre i relacionar-ne d'altres. Per descomptat, sense tornar als maleïts Reis Godos.
Llavors, què és el que ha passat? Doncs ja ens agradaria saber-ho a ciència certa, perquè conéixer la causa és el principi de la solució. Però el que sí que es pot és analitzar sobre possibles causes, i ahí crec que n'hi ha una fonamental. Els continus canvis en les lleis d'educació i la politització d'esta matèria crec que han fet un flac favor a la nostra infància.
Cada vegada que un partit polític arriba al poder, pareix que ha de canviar de cap a peus les lleis sobre el sistema educatiu, de manera que cada govern s'entesta a tindre la seua pròpia llei d'educació sense importar-li les conseqüències que això puga tindre en l'alumnat. I hi ha determinades matèries que haurien d'estar fora dels vaivens polítics en pro del bé comú.
Així que, a qui corresponga. Com no ens espavilem, els nostres adolescents acabaran tenint el nivell de criatures de guarderia. I això és terrible per a ells i, sobretot, per al nostre futur, que, dins de res, pot ser present.
