Hem guanyat el Mundial. Després de molts dies a partit diari, i de molts mesos parlant-ne, s'ha acabat. I s'ha acabat de la millor manera possible per al nostre país. El meu paisà Ferran va marcar el gol que ens catapultava a la glòria i ens regalava una estrella, en sentit literal, i encara vivim els ecos d'homenatges i celebracions. No pot ser d'una altra manera.

És una gran gesta esportiva, sense dubte, però és molt més. Tenint en compte la repercussió de qualsevol cosa que ocórrega en el món del baló, la Copa del Món transcendeix l'àmbit esportiu i es convertix en un fet social. Una cosa que no em sembla malament, però em semblaria molt millor si passara el mateix amb altres esports, com ja he dit alguna volta des d'estes mateixes pàgines. Però eixa és una altra història.

La qüestió és que, mentre vivíem en mode futbol, el món no es parava. I, encara que no es parlava d'això, el genocidi a Gaza seguix ahí, i la guerra d'Ucraïna, els atacs a Iran i els més de 50 conflictes armats al món que hi ha continuen la seua senda de sang i dolor sense que ni tan sols se'n parle.

Tampoc s'ha parlat quasi de les dones assassinades per violència de gènere durant el temps que va durar la fase final del campionat: 6 dones van ser assassinades i es va trobar el cadàver d'una altra que ho havia sigut al mes de març.

En dos dels casos, l'assassí va acabar amb la que va ser la seua parella i amb la seua filla. I, per si fora poc, tot just acabat el campionat, mentre celebràvem el triomf, almenys tres dones més han sigut víctimes mortals d'un botxí masclista.

Però mentre hi havia més de dos milions de persones als carrers de Madrid cridant "campions" amb banderes nacionals en mà, quasi ningú feia un minut de silenci ni portava un llaç morat per les víctimes. I això ens hauria de fer pensar.

Com ens ha de fer pensar també la situació de totes les persones migrants o fills i filles de migrants que no han tingut la sort de tindre un geni del futbol en la seua família.

Un dels membres de la selecció, Borja Iglesias, ens convidava encertadament a reflexionar sobre això, dient, en una cita que ja s'ha fet viral: "Ojalà els donàrem la mateixa importància als africans que es juguen la vida en una pastera que a este partit".

Poc més hi ha que comentar, més enllà d'aplaudir qui utilitza la seua influència com a futbolista per donar visibilitat a qüestions socials i humanes de gran transcendència. Ojalà més futbolistes com Borja, que no és la primera volta que dona mostra del seu compromís amb la igualtat i els drets humans.

I és que, per més que s'hagen retransmés partits, celebracions i fins i tot entrenaments, quasi no s'ha fet èmfasi en l'actitud xenòfoba del govern d'un dels països organitzadors, que ni tan sols va dissimular durant els dies de campionat i el president del qual, en una mostra d'egocentrisme, va voler eclipsar la presidenta i el cap de govern dels altres dos països organitzadors. La hipocresia en tota la seua plenitud.

Els citats han sigut uns pocs exemples de totes les coses que ocorren al nostre país i al món sencer, fets gravíssims als quals quasi no fem cas. I hauria d'haver arribat ja el moment de plantar-se. Ara que el futbol ens ha deixat descans, és el moment de marcar els gols en altres porteries.