Quan escric estes línies, el Papa encara està en el nostre país. Li queden diversos dies de visita a Espanya i als qui ací vivim ens queden eixos mateixos dies de vore a tota hora el Sant Pare en televisió. I això fa pensar.
Perquè, per més que ens vengen que, segons convinga en cada moment, el Papa actua en qualitat de líder de l'Església Catòlica o de cap d'estat, el ben cert és que cap cap d'estat –ni tan sols el del pentinat impossible i les idees encara més impossibles– provoca un desplegament informatiu semblant si no es tracta del cap de l'Església que, durant moltíssims anys, va ser la confessió oficial en el nostre territori. I menys encara, si pensem en l'extensió de l'estat en qüestió.
La visita del Papa remou moltes coses. Jo, sense anar més lluny, recorde la polseguera que alçava cada desplaçament del primer Papa viatger, Joan Pau II, i tot el que al respecte de Sa Santedat ens contaven en el col·legi de monges al qual jo assistia en aquella època.
Ja aleshores em cridava l'atenció que un Papa poguera omplir places i estadis com si es tractara d'un cantant de moda, però així era. I així continua sent, tant el fet que ompli estadis com el de que a mi em deixe de pasta de moniato.
Però també la visita del Papa ens porta altres records no tan innocents. En concret, em ve al cap la visita del papa Benedicte XVI a València en aquella trobada amb les famílies que va donar lloc a un tràfic de diners i alguna altra cosa que anava molt més enllà del diví i les repercussions de la qual han tingut i continuen tenint un lloc gens meritori en els tribunals.
Ara és el Papa Lleó el que ens visita, en un esdeveniment del qual em continua cridant l'atenció el seguiment informatiu per totes les cadenes, públiques i privades, i per tots els mitjans de comunicació, siga quina siga la seua línia editorial.
Un seguiment que em fa pensar si l'estat és tan aconfessional com diu la Constitució i si la separació entre Església i Estat és tan real com hauria de ser-ho.
I el punt culminant dels meus dubtes metafísics m'arriba amb la compareixença feta per Sa Santedat davant del nostre Congrés dels Diputats. Una compareixença feta, pel que sembla, a iniciativa pròpia. Perquè, què fa una autoritat eclesiàstica en el temple –mai millor dit– de la democràcia?
Sobretot, si tenim en compte que ell mateix va dir que parlava com a bisbe de Roma i cap de l'Església. I el segon, passe, però el primer em fa un poc de por, no siga cosa que ara a tots els bisbes els done per voler soltar discursos en el nostre Parlament. I això ens faltava.
La qüestió és que el Papa va fer un discurs amb moltes coses bones, com el zasca a eixos partits que presumeixen de catoliquíssims i cristianíssims respecte de la seua postura sobre la immigració i les persones migrants, però va dir altres que no em semblen tan bé.
Entre altres coses, perquè van totalment en contra de lleis aprovades per eixe mateix Parlament al qual es dirigia i de drets consolidats per molts anys de lluita, com l'eutanàsia i l'avortament. I per això em sorprén tant l'aplaudiment de deu minuts amb què les seues Senyories van obsequiar el pontífex.
Per la resta, no lleve ni un àpex de mèrit a altres coses dites i fetes al nostre país per Lleó XIV, com visitar els presos, condemnar sense pal·liatius l'odi, la confrontació i, sobretot, la violència de gènere.
Un altre bon zasca a qui nega la violència masclista mentre defensa Déu i la pàtria. Encara que, en honor a la veritat, he trobat a faltar que es mullara un poc més amb la condemna a la pederàstia en l'Església i el suport a totes les seues víctimes. Però mai plou a gust de tots. Encara que la pluja siga d'origen diví.
