L'inframón grec tenia un racó reservat per als càstigs poètics. Allà, al més profund del Tàrtar, les Dànades pateixen la tortura cruel de viure amb el genoll clavat per haver assassinat els seus marits la nit de noces. El càstig és d'una crueltat psicològica exquisida: abocar aigua eternament en un càntir foradat.

Una metàfora implacable del buit insaciable. Tres mil anys després, hem digitalitzat el Tàrtar, li hem posat colors pastel i l'hem batejat com a Tinder.

Entrar a l'aplicació és acceptar el mateix càstig: encadenar cites intranscendents i abocar la nostra poca esperança en una bóta algorítmica que no té fons.

Per entendre la magnitud de la nostra pròpia neurosi, us proposo el següent exercici. Imaginem què passaria si una d'aquestes princeses d'Argos emergís de les ombres per seure a prendre un cafè amb dos solters d'entre trenta-cinc i quaranta anys.

Primer, l'escenari: Cafeteria d'especialitat. Taules de fusta nua. Llum mortecina. Un noi i una noia. Tots dos amb ulleres com pòsits de fang.

Miren els seus telèfons. Davant d'ells, asseguda en postura hieràtica, una dona de pal·lidesa marmòria i túnica esfilagarsada pels segles. De la vora del seu vestit regalima aigua incessantment, formant un petit bassal a terra.

—Fa hores que escruto la vostra aflicció —comença la Dànade, amb una veu que porta l'ombra d'un eco seductor—. Porteu el mateix rictus de tedi insondable, la mateixa mirada inert que exhibim les meves germanes i jo després de tres mil·lennis carretejant aigua a l'Èreb. Què és aquest bol lluminós de vidre que fregueu amb tanta cega obstinació?

—Es diu mòbil, senyora —respon la noia, sense aixecar la vista—. I això és Tinder. Bàsicament, un puto catàleg d'IKEA, però amb tios. Hi entres a veure si trobes algú amb qui prendre una cervesa un diumenge sense sentir que se t'està passant l'arròs, o sense que et doni un atac d'ansietat social. Si t'agrada la cara, llisques a la dreta; si és un cunyat o surt amb un peix enorme a la foto de perfil, a l'esquerra.

—Un vademècum de carn perible... —respon la Dànade, inclinant lleument el cap—. Resulta fascinant la vostra estultícia. Digueu-me, mortals, ¿acaso tan febril garbell apaga la vostra set? Aconseguiu, finalment, omplir el càntir?

—Què va, tia. Això és una estafa piramidal, t'ho juro per la meva vida —intervé el noi, bloquejant la pantalla del seu telèfon i deixant-lo sobre la taula amb frustració. El gest fa que la Dànade es giri cap a ell, encuriosida—. Porto tres cites aquesta setmana i estic rebentat. La primera es va passar tot el sopar mirant les notificacions de la feina i pujant stories. La segona me la vaig endur al llit i l'endemà em va fer un ghosting de manual. Ni un trist WhatsApp. Desapareguda. I la tercera la vaig enviar jo a pastar perquè tot era un drama i bufava per qualsevol cosa. Red flags per tot arreu. Al final, tot s'esfuma. Zero rendibilitat emocional.

La Dànade esbossà un somriure gèlid abans de contestar-li. El lleu moviment dels seus llavis produeix un so que evoca el crepitar de la pedra esquerdada.

—S'esfuma, argumentes. Com d'enormement familiar em resulta tal desventura. Nosaltres vam vessar la sang dels nostres cònjuges al llit nupcial i, en justa lid, el Cronida ens va lliurar gerres foradades per omplir-les d'aigua per tota l'eternitat. A quines deïtats heu profanat vosaltres per ser mereixedors de tan funest suplici?

—A cap, aquest és el puto drama —la noia respon, alçant les celles amb frustració, fent un glop al seu cafè gelat—. Ens vam baixar l'app perquè estàvem sols al sofà menjant doritos i ens vam ratllar. El problema és que el sistema et ven que hi ha peixos infinits al mar. Sempre creus que darrere del proper match hi ha un paio millor: un que vagi a teràpia, que tingui responsabilitat afectiva, que no comparteixi pis amb quatre col·legues i que, no sé, sàpiga fer una truita. Així que mai et quedes. Sempre vols tornar a fer girar la ruleta perquè el puto algoritme et diu que la festa no s'acaba.

—Literal —confirma l'altre, gatejant els seus dits cap al terminal que havia deixat abans—. És com una màquina escurabutxaques, però amb egos. Acumules matches perquè t'augmenti l'ego cinc minuts. Et diuen "li agrades", somrius com un imbècil al metro, i després et fa una mandra brutal obrir la conversa. "Hola, què tal?, d'on ets?, t'agrada el senderisme?". És un conyàs sideral. Ens hem convertit en entrevistadors de recursos humans de la nostra pròpia vida sentimental.

—Sou legítims hereus de la nostra condemna, però infinitament més necis —dictamina amb la gràcia que el marbre dona al timbre de la seva veu, irguent la postura, implacable—. A nosaltres ens va sotmetre el fat; estem encadenades a la roca per ineludible imperatiu diví. Vosaltres, presoners d'una hybris inefable, heu edificat el vostre propi Tàrtar i pagueu una quota mensual premium per no ser-ne expulsats. Us vanagloriueu de buscar la comunió de les ànimes, però sou simples acòlits de la fricció del cànem contra la vora del pou. Repudieu la presa perquè el vostre únic delit resideix en la pulsió compulsiva de la cacera.

—I per la por, no fotis —respon ell, automàtic, sentint-se atacat perquè així de dèbil és—. A veure, amb 40 tacos ja tots venim tarats de fàbrica. Tots tenim motxilles, ex bojos, embolics amb el compromís... A Tinder, a la mínima que veus alguna cosa estranya, porta. Si a la mitja hora de la primera cita m'explica un drama seu, demano el compte, la bloquejo i a buscar un altre perfil verge que no em doni mals de cap. És simple supervivència.

—Aneu aigua, però us fa por submergir-vos-hi —sentencia la Dànade, clavant els seus ulls negres i buits als dels dos joves—. Prefereixeu l'assepsia estèril de l'odre exsangüe al gravamen insuportable que suposa sostenir un odre ple. Sou covards, presoners voluntaris de la vostra pròpia vacuïtat.

Es fa el silenci. La jove tecleja compulsivament amb un lleu somriure només a la meitat de la boca. L'ambient només es trenca pel degoteig rítmic i hipnòtic de l'aigua que regalima de la túnica antiga. La noia sospira, la llum blava de la pantalla ha deixat d'il·luminar-li les ulleres. Ni ella el mira a ell. Ni ell a ella.

Al final, surt del marasme i afirma: —Ja, potser té raó, senyora. Tot malament. Però... escolti'm un moment. Acabo de fer match amb un arquitecte. Té un Shiba Inu superbonic a la foto i posa que li flipa el cinema coreà dels noranta. Té molt bona pinta. Li obriré, total, què hi perdo?

La Dànade s'alça lentament, amb cadència poètica, espectral i bellíssima. La seva silueta comença a diluir-se cap a la porta del local, confonent-se amb les ombres del capvespre. Sacseja tímidament el cap, deixant els joves a la taula.

—Continueu abocant aigua, miserables mortals —murmura la seva veu, allunyant-se amb musicalitat—. Continueu abocant aigua a l'abisme…