La renúncia de Compromís a la província d'Alacant: el preu que paga el nacionalisme per a no dissoldre's el 29-N
La doble elecció del paracaigudista Txema Guijarro en els passats comicis va minvar el pes de la província a Madrid: la llista l'encapçala María Teresa Pérez, de Podem.
Més informació: Alacant, graner de vots de la dreta a la Comunitat, apuntala la majoria de Pérez Llorca davant el desgast del PSOE
Les negociacions in extremis han donat el seu fruit i l'espai a l'esquerra del PSOE a la Comunitat Valenciana ja té marca per a la cita electoral del pròxim 29 de novembre: Compromís - Front Valencià. La coalició confirmada a primera hora de la vesprada d'ahir agrupa Compromís, Esquerra Unida (EUPV), Podem i Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). Perquè això haja sigut possible, Compromís ha hagut de renunciar al número 1 de la candidatura per la província, entre altres coses perquè a penes té força electoral a la meitat nord de la província.
Finalment la triada per a encapçalar la candidatura unitària per Alacant serà María Teresa Pérez. Nascuda a Petrer i amb una trajectòria fortament vinculada als moviments socials i laborals de la província, és l'actual coordinadora autonòmica de Podem i exdirectora general de l'Injuve i encarna el perfil oposat al paracaigudisme de les passades cites electorals.
A primera vista, la foto projecta un front ampli destinat a optimitzar cada vot en les tres circumscripcions de la Comunitat. No obstant això, en comprovar els termes del pacte a la província d'Alacant, les costures de l'acord revelen una combinació de fred càlcul demoscòpic, pragmatisme de supervivència i una ferida no cicatritzada amb el fenomen de les candidatures imposades des de Madrid.
Per a comprendre per què la província d'Alacant exigia la unió de l'esquerra amb més urgència que València o Castelló, n'hi ha prou amb acudir a les fredes estadístiques electorals. Mentre a la província de València la formació valencianista compta amb una base sòlida d'entre el 17% i el 20% de l'electorat, a la plaça alacantina la marca valencianista té uns sostres sensiblement més baixos.
Quan les forces d'este espai concorren en candidatures d'àmbit autonòmic o municipal, la presència de Compromís es concentra en comarques molt específiques com la Marina Alta, la Marina Baixa o El Comtat, però afluixa ostensiblement en les àrees urbanes més poblades i al sud de la província, com la Vega Baixa o el Baix Vinalopó.
La prova de foc més amarga per al nacionalisme en territori alacantí va ocórrer en les eleccions generals de novembre de 2019. En aquella cita, Compromís va optar per acudir en solitari a les urnes aliant-se a nivell nacional amb Més País. El resultat a Alacant va ser un autèntic colp: la papereta encapçalada per la força autonòmica a penes va aconseguir un 4,2% dels sufragis, quedant àmpliament per davall del llindar del 5% i perdent tota opció d'entrar en el repartiment d'escons.
Els més de 35.000 vots obtinguts van acabar directament a la paperera del sistema D'Hondt, mentre Unides Podem aconseguia amortitzar el seu 12,8% retenint representació parlamentària.
![Fulgencio Cerdán y Toni Francés sobre la imagen del comité del PSOE que propuso la candidatura.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11377958.png?p=w:320\/h:240&h=2-IbTgOk"])
Eixe fantasma de 2019 ha sobrevolat cada minut de la negociació del pacte del 29-N. Amb 12 diputats en joc en la circumscripció d'Alacant, l'assignació dels últims escons es decideix sempre per un grapat de "restes". Una fragmentació en tres o dos llistes -Compromís per un costat, Podem per un altre i Sumar amb EUPV per un altre- hauria resultat suïcida per a l'esquerra alternativa. El votant d'esquerres
no socialista de la província hauria vist com la seua representativitat es dissolia pel clavegueram de la divisió, regalant en la pràctica l'últim escó en litigi al bloc del centredreta format pel Partit Popular i Vox.
Per tot això, la confluència baix Compromís-Front Valencià no obeïx a un rampell d'unitat, sinó a una estricta equació de supervivència. Agrupades totes les sigles, la candidatura única assegura un sòl electoral a la província d'entre el 12% i el 13%, una massa crítica que garantix matemàticament retenir almenys una acta de diputat per Alacant a les Corts Generals. Sense eixe escó alacantí, l'objectiu estratègic transversal de tota la coalició -constituir un Grup Parlamentari Valencià propi al Congrés- hauria quedat dinamitat abans d'arrancar la pròpia campanya.
El paracaigudista
Ara bé, la cessió del primer lloc de la llista per Alacant a favor dels socis de l'esquerra estatal comporta una paradoxa plena de matisos. En els comicis generals de 2019 i de nou en els de juliol de 2023, el lloc d'eixida per la província va estar ocupat pel mateix perfil: Txema Guijarro.
![El portavoz de Compromís en Les Corts, Joan Baldoví.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11370400.jpg?p=w:320\/h:240&h=yEjjaNgh"])
El dirigent, madrileny de naixement i sense vincles territorials de bressol ni trajectòria en la política local alacantina, va desembarcar en la circumscripció primer baix les sigles de Podem i posteriorment com a cap de cartell de Sumar. Durant dos legislatures consecutives, l'etiqueta de "paracaigudista" va acompanyar la seua figura, sent un candidat al qual a penes se li va vore el pèl per la província d'Alacant excepte en els períodes estrictament acotats de les campanyes electorals per a demanar el vot.
Eixe antecedent pesava fortament en les reticències del valencianisme. Si bé Compromís ha assumit amb pragmatisme que a la província d'Alacant la massa de l'electorat progressista es mobilitza amb més facilitat baix les marques i referents d'obediència estatal que baix el paraigua del nacionalisme pur, la cessió del número u en esta ocasió ha vingut acompanyada d'una línia roja tàcita. Cedir el cap de cartell a les formacions de l'esquerra estatal (Podem, EUPV o l'espai de Sumar) no suposarà tornar a acceptar submisament l'arribada d'un paracaigudista enviat a última hora des dels despatxos de Madrid.
La militància i els dirigents alacantins han deixat clar que el lideratge de la papereta ha de recaure en algú amb vertader arrelament en el teixit social i polític de la província, capaç de donar la cara pels problemes estructurals de la terra. Els mateixos que no ha sabut defendre durant més de tres anys com a soci de Pedro Sánchez a Madrid sense aconseguir res per a la província 52 de 52 en inversions.
Una altra cosa és el que passe quan es constituïsquen les Corts Generals i comence a rodar la legislatura. Les costures de la confluència nacionalista valenciana (són de per si diversos partits en un, no sempre ben avinguts) han demostrat ser fragilíssimes en la pràctica parlamentària quotidiana. Cal recordar que en la passada legislatura els dos únics representants que la coalició va aconseguir enviar al Congrés per la província de València van acabar trencant la seua disciplina interna i dividint-se en dos grups parlamentaris distints: mentre Àgueda Micó (Més-Compromís) va decidir abandonar el grup plurinacional de Sumar per a integrar-se en el Grup Mixt després de desavinences estratègiques, Alberto Ibáñez (Iniciativa del Poble Valencià) va optar per romandre en la bancada de l'espai estatal.
Un cisma intern que evidencia que tancar una llista única baix la marca Compromís - Front Valencià servirà per a salvar la barrera electoral del 29-N a la província d'Alacant, però de cap manera garantix un comportament unànime una vegada que els escons estiguen assignats a Madrid.
