Fa a penes uns dies veia en una xarxa social el vídeo d'una exgimnasta que es queixava amargament d'una campanya publicitària protagonitzada per una actriu anomenada Sidney Sweenwey per a una casa d'apostes. Una actriu l'existència de la qual confesse que desconeixia fins ara, i tant de bo continuara sense conéixer-la si havia de ser d'esta manera.
La veritat és que el primer que em causa rebuig és que la publicitat siga d'una casa d'apostes. I és que relacionar una activitat que fomenta —o hauria de fomentar— valors tan importants com l'esport, amb les apostes m'agrada poc. De fet, es va aconseguir en este país regular la publicitat de les cases d'apostes per tractar d'evitar la seua influència en els menors i el risc de la ludopatia.
Però no era eixa la qüestió que volia abordar hui, sinó, una vegada més, la sexualització de la imatge de les dones, una cosificació que pareixia que s'estava superant quan una bufetada de realitat en forma d'anunci d'apostes ens confirma exactament el contrari.
L'actriu de què es tracta publicita el producte amb fotografies en què apareix totalment nua, amb la circumstància que són objectes relacionats amb l'esport l'únic que tapa les parts més íntimes de la seua anatomia.
Sé que hi haurà qui al·legue a estes crítiques un puritanisme o una beateria que està lluny de la causa de les queixes de les esportistes. I és que cadascú és lliure de mostrar-se amb tanta o tan poca roba com vullga, però el que no és admissible de cap manera és que en ple segle XXI tornem als temps d'una cosificació de la dona tan evident que no puga pensar-se en dones esportistes si no és en estos termes.
Una cosa totalment injusta, a més de vergonyosa si tenim en compte no sols l'esforç de les nostres esportistes sinó els enormes èxits que han aconseguit.
Deia la gimnasta el vídeo de la qual em va obrir els ulls que les esportistes dediquen hores i hores de la seua vida a la seua preparació i entrenament i que no hi ha dret que campanyes d'eixe tipus embruten la seua imatge i destrossen tot allò que tant ha costat d'aconseguir. I tenia raó, sense cap dubte.
Veient esta campanya m'ha vingut al cap una iniciativa que es va forjar en xarxes socials durant els Jocs Olímpics de Rio, que advocava per la igualtat dels esportistes d'ambdós sexes, condemnant totes aquelles informacions que relegaven les dones a un paper subordinat a un home, fora el seu entrenador, el seu pare o el seu marit, i totes aquelles imatges que sexualitzaven la imatge de les esportistes.
La veritat és que va ser una campanya ben acollida i pareixia que a poc a poc es feia camí cap a un futur on ser cada vegada més iguals. Però coses com esta ens porten a la casella d'eixida.
Per si fóra poc, en estos mateixos dies també ha eixit a la llum la notícia relacionada amb una esportista que denuncia que el seu embaràs i maternitat han determinat l'acomiadament de l'equip per al qual treballava, sense ni tan sols notificar-li-ho personalment. Així que una altra puntada a les dones esportistes i a la igualtat.
El problema és que estes coses tenen molta menys repercussió de la que haurien. I, el que és pitjor, la reacció pública no és tan airada com hauria de ser.
Així que, encara que no siga més que un granet d'arena en una enorme platja, ací queda la meua aportació al reconeixement de la dignitat d'estes enormes professionals, junt amb tota la meua admiració. Tant de bo servira per a alguna cosa més que un simple desfogament.
No oblidem que una societat en igualtat no sols és una societat millor per a tot el món, sinó que és l'única manera de tindre una societat veritablement justa.
