La meua Santa Mare, com així m'agradava dir-li, encara que només de tant en tant, perquè els arrulls s'acompanyen amb alguna cosa més diminutiva, i, alhora, més gran en afecte, si cap, em va descobrir el món del cine, el clàssic, l'etern, l'atemporal, una herència immaterial que conserve i revive amb alguna treva d'este accelerat temps en què estem immersos.
Quan arriba el període estival, que cada vegada pareix que s'avança més, tornar a vore este pel·liculó on els hi haja, El llarg i càlid estiu, protagonitzat per un rebel Paul Newman, una dona que lluita per la seua independència en l'espai reduït del sud, Joanne Woodward, i la mà poderosa interpretada per Orson Welles, et fa pensar que igual no tant ha canviat en seixanta-huit anys.
Com l'anhelat poder, o el manteniment d'este, pot posar a prova els principis i valors de l'ésser humà: la pugna per aconseguir el comandament i sostindre'l quan es té entre les mans arriba als dubtes interns del púgil aspirant i del que defensa el seu regnat.
Però ahí és precisament on ha d'encaixar la diferència entre simplement poderosos o líders indiscutibles; en la coherència entre el que es pensa, el que es diu i el que es fa, perquè és la integritat la que genera confiança i, per tant, el favor dels que seran representats.
Immersos en un estiu que amenaça amb donar l'entrada a la quarta ona de calor en el nostre territori encara ens queda un llarg i càlid estiu per davant per a, en la mesura del possible, agafar aire i recarregar piles, com se sol dir ara, per a tornar amb força al curs electoral.
Este, especialment, arriba amb intensitat, i, sobretot, amb la incògnita en el calendari, perquè les municipals -estes sense discussió- i les autonòmiques, vista la superació pressupostària de Pérez Llorca, pareix que també van pel rumb previst.
Ara bé, les Generals, estes que ja més d'u ha perdut una o diverses apostes però continuen sense convocar-se per a estupor no se sap de quants, dada essencial per a marcar les travesses.
Tot apunta que l'any 2027 serà any electoral, llevat que algú guanye la porra de finals del present, que també n'hi ha, descartant el que s'anomena un "súper diumenge" per por més que per espai suficient en les meses electorals, bàsicament perquè els ajuntaments socialistes volen continuar sent-ho i temen l'efecte Sánchez.
Però el que amaga el vot dual té nom d'expectativa, de tot pot passar i, per a mostra, els escacs als quals el president del Govern ens té ja acostumats.
Amb el cor encongit pel devorador foc, l'estiu es presenta llarg i càlid.
