Espanya va conquistar el Mundial. Els resultats quedaran per a les estadístiques, els gols per als resums i els campions per a la història. Però tota gran competició deixa una altra lectura, menys visible i probablement més important: la que oferix el comportament de qui la protagonitzen quan la tensió arriba a la seua màxima expressió.
L'esport mai ha sigut únicament competició. És també una extraordinària escola d'educació, convivència i respecte, valors que transcendixen la pròpia victòria esportiva.
Cada final és contemplada per milions de xiquets i joves que aprenen, sense necessitat que ningú els ho explique, com es guanya, com es perd i com s'ha de tractar l'adversari. Per això determinats gestos i comportaments mai són irrellevants. Formen part del vertader llegat de l'esport.
La intensitat competitiva és consubstancial al futbol. La pressió, la fortalesa física, la disputa de cada baló o les diferents formes d'interpretar el joc -des de qui pretén dominar-lo fins a qui busca neutralitzar les virtuts de l'adversari- formen part de la riquesa estratègica de l'esport i troben plena legitimitat mentre respecten les regles.
El que el futbol mai pot admetre és que la tensió pròpia de la competició sobrevisca al xiulet final i es transforme en gestos de desconsideració, confrontació o menyspreu cap al rival. Perquè el partit acaba quan l'àrbitre ho decidix; l'esport, en canvi, continua en el comportament de qui l'han disputat. És ahí on realment comencen a mesurar-se els valors d'un campió.
Les imatges posteriors a la final van mostrar una realitat que transcendix el resultat. Els altercats, els enfrontaments, la bronca col·lectiva i, especialment, la negativa a reconéixer amb naturalitat el mèrit del vencedor projecten un missatge profundament equivocat.
No constituïxen únicament una mala fotografia per a qui els protagonitzen; erosionen la funció exemplar que l'esport professional exercix davant de milions de persones i debiliten els principis que les pròpies institucions esportives estan cridades a protegir.
Davant d'això, la selecció espanyola va oferir exactament la resposta contrària i mereix la nostra admiració. No va alimentar la bronca. No va respondre a la provocació. Va celebrar el triomf amb la serenitat de qui comprén que la victòria mai necessita humiliar el derrotat per a ser completa.
I ho va fer gaudint del futbol que l'havia portada fins al títol, amb el gol del "xiquet de Foios", Ferran Torres, l'aportació del qual no va acabar amb el xiulet final. Les seues paraules, netes, serenes i respectuoses quan les pulsacions encara governaven el cos, van valdre tant com el propi gol. Perquè també des d'un micròfon es pot educar. I potser eixa lliçó arribe molt més lluny que qualsevol celebració.
Els èxits esportius poques vegades són fruit exclusiu de l'atzar. És cert que l'esport sempre reserva un espai per a l'imprevisible. Un rebot, una decisió arbitral, un pal o una inspiració individual poden inclinar una final cap a un costat o cap a un altre. Però l'atzar pot explicar un resultat; mai construïx un equip.
Els projectes realment campions s'edifiquen sobre el treball quotidià, la disciplina, la humilitat, el respecte a l'adversari, la intel·ligència col·lectiva i uns valors que romanen quan desapareix la incertesa del joc.
Espanya ha alçat durant estos anys un equip en què el talent conviu amb tots estos principis. Tot edifici necessita uns fonaments sòlids, però també un arquitecte capaç de donar-los forma.
El seleccionador espanyol pot sentir-se especialment orgullós no sols per haver conquistat un campionat del món, sinó per haver construït un grup humà que ha projectat una manera de competir que dignifica el futbol. L'atzar pot decidir un partit. El que mai decidix és el caràcter d'un equip.
Des d'una perspectiva jurídica tampoc convé minimitzar el que ha passat. Els codis disciplinaris de la FIFA no protegixen únicament el correcte desenvolupament reglamentari dels encontres; també salvaguarden la integritat de la competició, el respecte entre els participants i els valors que constituïxen l'essència de l'esport.
Quan determinats comportaments excedixen la rivalitat pròpia del joc i comprometen la imatge del futbol davant de milions d'espectadors, correspon als òrgans disciplinaris analitzar els fets, depurar les responsabilitats que pertoquen i, si és el cas, imposar les sancions previstes en la normativa aplicable.
No es tracta de sancionar una derrota mal assumida, sinó de preservar la credibilitat de l'esport i l'exemplaritat que d'ell legítimament espera la societat.
El temps pot acabar esborrant els resultats de la memòria col·lectiva. Fins i tot pot arribar un dia en què molts no recorden qui va marcar els gols o com va transcórrer aquella final. El que difícilment desapareixerà seran les imatges que uns i altres van decidir deixar per a la història quan el futbol ja havia acabat.
Estic convençut que molts d'aquells futbolistes argentins, amb la serenitat que només dona el pas dels anys, lamentaran haver projectat eixe comportament precisament a l'escenari més important del futbol mundial. Perquè les finals acaben; les imatges romanen.
Espanya va guanyar una Copa del Món, però va conquistar una cosa encara més difícil: el respecte. I quan el temps faça la seua inevitable selecció entre el circumstancial i el realment important, probablement no recordarà tant qui va guanyar aquella final com la manera en què uns van saber guanyar i altres van triar perdre.
Eixa va ser l'altra final. I eixa és, amb tota probabilitat, la victòria que millor resistirà el pas del temps.
José Rutilio Domingo Monforte és advocat del despatx Domingo Monforte.