Hi ha una realitat del nostre temps que potser encara no hem acabat d'assumir: la intel·ligència artificial ja no es consulta solament, es conversa amb ella. Se li pregunta per una malaltia abans d'anar al metge, se li confien diaris personals, se li demana que ordene una ruptura sentimental, que redacte un missatge difícil, que analitze una decisió professional o que ajude a comprendre per què estem tristos.
Hi ha persones que mantenen converses diàries amb una intel·ligència artificial i altres que troben en ella una forma d'acompanyament que, en alguns casos, comença a confondre's amb l'amistat o fins i tot amb la teràpia.
També comença a formar part de la nostra vida professional. Cada vegada és més freqüent que un client arribe al despatx amb un informe elaborat per intel·ligència artificial o amb una consulta jurídica que prèviament ha plantejat a un d'estos sistemes. I he de reconéixer que, en moltes ocasions, les respostes afinen prou: identifiquen normes, ordenen arguments i fins i tot adverteixen d'alguns riscos.
Però l'exercici professional exigix bastant més. Exigix tècnica, estratègia, experiència, coneixement del medi, de la contraparte, dels temps processals i també de qui està cridat a jutjar. Exigix comprendre què pot provar-se i què no, quin argument convé sostindre, quin cal reservar, quan negociar i quan litigar, quin cost tindrà cada decisió i quines conseqüències humanes o econòmiques pot desencadenar.
La intel·ligència artificial pot oferir una resposta correcta. El professional responsable ha de construir, a més, una decisió.
Ha aparegut així una figura que fa molt poc pertanyia a la ciència-ficció: l'amic artificial. I, al seu costat, potser també el metge, l'advocat, el professor o el conseller artificial. El debat no pot liquidar-se afirmant simplement que una màquina no és una persona. Naturalment que no ho és.
Una intel·ligència artificial no sent afecte, no es preocupa per nosaltres, no té consciència de la nostra existència ni experimenta alegria perquè tornem a conversar amb ella. No obstant això, està construïda per a comunicar-se mitjançant el llenguatge, i el llenguatge ha sigut sempre un dels espais essencials de la relació humana. Per això la frontera comença a resultar menys evident.
Una intel·ligència artificial pot recordar el context d'una conversa, adaptar el to, detectar una contradicció, ajudar-nos a ordenar una preocupació i respondre d'una manera que percebem com a comprensiva. Com millor ho faça, major serà precisament el risc d'atribuir-li una humanitat que no té.
Però potser la resposta no consistix a negar esta nova relació, sinó a aprendre a governar-la. Cada gran transformació tecnològica ha produït inicialment una reacció de resistència. En el Fedre, Plató posa en boca de Sòcrates la coneguda crítica a l'escriptura.
El coneixement escrit, advertia, podia debilitar la memòria: els hòmens confiarien en signes externs en lloc de recordar per si mateixos i podrien adquirir aparença de saviesa sense posseir-la vertaderament. Paradoxalment, coneixem aquella advertència perquè va ser escrita.
L'escriptura no va destruir el pensament. El va transformar. Després arribaren la impremta, la calculadora, Internet i els cercadors. Ara arriba una tecnologia diferent perquè no es limita a emmagatzemar o proporcionar informació: conversa amb nosaltres. I això exigix una nova educació. Potser ja estem arribant tard.
L'educació tecnològica hauria de formar part de la formació ordinària dels xiquets i, al mateix temps, de la cultura general dels adults. No com una assignatura destinada únicament a manejar dispositius o programes, sinó com una educació per a comprendre què fa una intel·ligència artificial, què no pot fer, com pot condicionar les nostres decisions i quins són els límits que hem de preservar.
Als xiquets caldrà ensenyar-los a distingir informació de coneixement, resposta de criteri i simulació de relació. Als adults, potser, una cosa encara més difícil: a no confondre comoditat amb veritat, confirmació amb raonament i disponibilitat permanent amb amistat. Durant algun temps hem associat la utilització de la intel·ligència artificial amb una certa sospita.
"Ho has fet amb IA?", preguntem immediatament davant d'un text especialment elaborat, com si utilitzar una ferramenta invalidara necessàriament el treball realitzat. A ningú se li ocorreria preguntar a un escriptor si ha utilitzat un diccionari, a un arquitecte si ha emprat un programa de càlcul o a un advocat si ha consultat una base de dades.
La qüestió rellevant hauria de ser una altra: Qui ha pensat? Perquè una cosa és utilitzar la intel·ligència artificial per a desenvolupar una idea pròpia, contrastar-la, trobar objeccions, ordenar informació o millorar l'expressió, i una altra molt diferent delegar en ella el treball intel·lectual que ens corresponia realitzar. La frontera decisiva no està entre usar o no usar intel·ligència artificial. Està entre conservar el nostre govern sobre ella o entregar-li'l.
També en les nostres interaccions personals. Podem demanar-li que qüestione les nostres raons en lloc de confirmar-les, que identifique allò que no estem veient, que formule la posició contrària a la nostra o que ens ajude a fer preguntes millors. En estos casos la tecnologia no necessàriament empobrix el pensament; pot ampliar-lo.
El perill apareix quan deixem de confrontar. Una intel·ligència artificial permanentment disponible, pacient i complaent pot resultar molt més còmoda que un amic que discrepa, un fill que no contesta immediatament, un company que ens contradiu, un terapeuta que ens obliga a enfrontar-nos amb allò que preferiríem evitar o un advocat que, precisament perquè coneix les conseqüències jurídiques dels nostres actes, ens advertix dels riscos d'una determinada conducta, encara que el seu criteri no coincidisca amb el que desitjàvem escoltar.
En tots estos casos existix una cosa que la màquina no reproduïx vertaderament: responsabilitat, juí, context, compromís i, a vegades, el deure d'incomodar-nos.
Estem, en realitat, davant d'un nou desafiament per a la nostra educació racional i emocional. Podem mantindre la intel·ligència artificial al marge de la nostra vida i de la nostra activitat, i serà una decisió perfectament legítima.
Però també podem incorporar-la conscientment, conéixer els seus límits, preservar el nostre criteri i aprofitar les extraordinàries possibilitats que oferix sense entregar-li allò que ens correspon decidir, sentir o pensar per nosaltres mateixos. No es tracta d'aprendre des de zero a relacionar-nos amb la tecnologia, sinó d'aplicar a una ferramenta nova capacitats molt antigues: discerniment, prudència, sentit crític i domini de nosaltres mateixos.
Pensar abans de preguntar. Demanar contradicció i no solament confirmació. Comprovar la informació quan importa. Mantindre en nosaltres la decisió final. No substituir amb una màquina aquelles converses que pertanyen a les persones.
I, sobretot, conservar intacta una exigència: que l'ús de la intel·ligència artificial no reduïsca la nostra capacitat de juí, sinó que la faça més rigorosa; que no ens estalvie el pensament que hem de realitzar, sinó que ens obligue a pensar millor; que no acabe dient-nos qui som, què hem de voler o com hem de viure, sinó que ens ajude a examinar amb més claredat les raons amb què decidim fer-ho.
També haurem d'aprendre com parlar amb ella. No veig cap problema a fer-ho amb naturalitat, fins i tot incorporant expressions de cortesia com "per favor" o "gràcies". No perquè existisca algú a l'altra banda que puga sentir-se agraït, sinó perquè la nostra manera de parlar també educa la nostra pròpia manera d'estar en el món.
Podem conversar amb una intel·ligència artificial d'una manera humana sense atribuir-li per això condició humana. Podem fins i tot acostumar-nos a la seua presència, sempre que conservem clara la naturalesa d'allò amb què estem parlant.
Això serà probablement un dels equilibris més delicats dels pròxims anys: utilitzar una tecnologia dissenyada per a semblar pròxima sense confondre proximitat amb reciprocitat; acceptar la seua capacitat d'acompanyar una conversa sense convertir-la en companyia; beneficiar-nos de la seua intel·ligència sense entregar-li la nostra consciència.
Perquè segurament convivirem amb intel·ligències artificials durant la resta de la nostra vida. Estaran en el treball, en l'ensenyament, en la medicina, en les nostres cases i probablement en alguns dels nostres moments de major vulnerabilitat. Prohibir, ridiculitzar o negar eixa realitat serviria de poc. La resposta haurà de ser cultural abans que tecnològica.
Una intel·ligència artificial pot ajudar-me a ordenar el meu pensament, però no hauria de pensar la meua vida per mi. Pot ajudar-me a trobar les paraules, però no substituir la meua veu.
Pot confrontar les meues raons, però no reemplaçar la meua consciència. I quan acabe la conversa convindrà recordar una cosa essencial: una intel·ligència artificial podrà escoltar-nos sense cansar-se, respondre immediatament i trobar sempre paraules, però no podrà compartir vertaderament la nostra existència. L'amistat exigix presència, reciprocitat, llibertat, vulnerabilitat i temps viscut en comú.
Podrem tindre converses cada vegada més humanes amb les màquines. Però no hi ha més amistat que la que la vida ens oferix. Per això, al final, caldrà fer una cosa tan senzilla com decisiva: tancar la pantalla i tornar a la vida.
José Rutilio Domingo Monforte és advocat.