Resulta curiós comprovar com el rellotge polític mai marca la mateixa hora per a tots. Hi ha urgències que el sanchisme valencià porta anys ignorant i d'altres que, de sobte, pareixen inajornables. Durant anys no hi hagué pressa per reformar un sistema de finançament que castiga la Comunitat Valenciana, ni per dotar Espanya d'uns Pressupostos Generals de l'Estat que aportaren estabilitat i certesa, ni per atendre reivindicacions històriques de la nostra terra. No obstant això, ara sí que hi ha apressos.
Hi ha dos presses que estos dies resulten especialment cridaneres. La primera, posar en escena un nou model de finançament autonòmic dictat per ERC i perjudicial per al conjunt dels espanyols. La segona, fer vore que Diana Morant és ja la candidata indiscutible del PSPV, quan en realitat eixe imperatiu respon més als problemes interns del sanchisme que a les necessitats dels valencians.
De fet, el tancament de files s'ha convertit en una necessitat vital davant l'escandalós degoteig d'assumptes de corrupció que assetgen el Govern. Diana Morant sap perfectament que, si Pedro Sánchez cau, ella va darrere. I eixe escenari és cada vegada menys descartable.
I en eixes està la candidata a temps parcial: entregada a les necessitats de la Moncloa i abraçada al descarament i fins i tot a la desfaçateça. Ha passat de defendre José Luis Rodríguez Zapatero, Begoña Gómez i el seu número dos a Gandia, Vicent Mascarell, a haver de defendre's ara a ella mateixa després de la condemna del Tribunal Suprem a l'Ajuntament de Gandia per la gestió municipal durant la seua etapa com a alcaldessa o després de la sentència que també condemna el seu successor i actual alcalde per opacitat.
I la ministra ha tornat a reaccionar com sol fer: sense autocrítica i amb una frase que mereix ser recordada: «Pagarem els 228.000 euros amb satisfacció perquè per a això estan els ajuntaments». Una declaració que retrata una manera d'entendre la gestió pública, com si els diners amb què es paguen les conseqüències d'una mala gestió no foren de tots els ciutadans.
Un llistó només superable per ella mateixa. Qui porta mesos donant lliçons de moral, dedicant-se a assenyalar permanentment els altres, incomplix flagrantment la seua pròpia paraula. Va anunciar que donaria suport als pressupostos del Consell després de la Dana i va prometre presentar una alternativa.
Ni l'una ni l'altra. Sota eixe suposat pressupost “alternatiu” -que es fonamenta en uns ingressos dels quals hui no disposa la Generalitat i que, a més, partix del projecte pressupostari presentat pel Consell- pretén tornar a enganyar els valencians transmetent-los que és possible gastar uns diners que no existixen.
No és res nou. És exactament el mateix mètode que ja practicaven Arcadi España i Vicent Soler: quadrar els comptes amb ingressos inventats i construir una ficció comptable per fer creure als ciutadans que tot és possible.
Però darrere d'això, encara hi ha una cosa més greu: alçar davant l'opinió pública un ultimàtum; si no acceptem el model de finançament dissenyat pel Govern de Pedro Sánchez al dictat de l'independentisme català, la nostra Comunitat eixirà perdent. L'estratagema de presentar com a inevitable un acord que només respon a les necessitats parlamentàries de Pedro Sánchez.
Qui han sigut incapaços d'aprovar uns Pressupostos Generals de l'Estat durant tres anys són ara els mateixos que pretenen donar lliçons de finançament i de gestió. És una autèntica llàstima no tindre davant una oposició seriosa, convincent i lleial. És el que tenen les presses per aferrar-se al càrrec i per no perdre la cadira: la mediocritat política no deixa de créixer.