Qui pertany a la meua generació i generacions anteriors, especialment si es tracta de dones, segur que esbossen un somriure al parlar de "el tio d'Amèrica". Amb eixe nom es referien les nostres mares i les nostres iaies a la menstruació, que en aquells temps no es podia nomenar, ni amb eixa paraula, ni amb altres com "la regla" o "el període".
Recordem aquell capítol de la mil vegades reposada Verano azul on el germà menut d'una de les protagonistes, l'adolescent Beatriz, cridava que la seua germana tenia un periòdic per a referir-se a eixe moment biològic pel qual totes passem.
He tractat de descobrir el motiu pel qual l'anomenaven així a la regla, però, més enllà de saber que s'utilitzava com a eufemisme, no vaig trobar res més. I encara que en algun moment hi hagué qui aventurava que es relacionava el color roig de la sang amb l'adscripció política de molts dels que se n'anaven d'Espanya, no he trobat confirmació d'això en cap lloc. Bastant rebuscat em semblava, per cert.
El que sí que és veritat és que per aquell temps moltes xiquetes i adolescents teníem algun parent a Amèrica, i per això a ningú li estranyava l'al·lusió a que el nostre tio -curiosament era tio i no tia- havia vingut de visita
I ací és on volia anar a parar. Pràcticament tot el món ha tingut algun familiar que s'ha vist obligat per les circumstàncies de la vida a abandonar el nostre país. Eixes circumstàncies podien deure's a la necessitat de fugir d'un règim dictatorial, a la precarietat econòmica d'una llarga i dura postguerra o a una mescla d'ambdues.
Era una cosa tan habitual que el mateix franquisme feia exaltació d'eixa emigració en coples com 'El emigrante' de Juanito Valderrama o 'En tierra extraña' de Conchita Piquer.
Ni que dir té que aquells espanyols i espanyoles arrancats de la seua terra l'enyoraven i ploraven per estar lluny de la pàtria, i de cap de les maneres renunciarien a la seua nacionalitat ni a que la tingueren els seus fills.
Per sort i excepte excepcions molt concretes, no hi havia necessitat de fer-ho. El nostre país ha sigut tradicionalment dels que han optat pel ius sanguinis i no pel ius soli a l'hora d'atribuir la nacionalitat.
Això és que, com diu el nostre vetust Codi Civil, són espanyols d'origen els nascuts de pare o mare espanyola, per contra d'altres països, com els Estats Units, que fan dependre la nacionalitat originària del lloc on s'haja nascut, encara que ara el president dels cabells taronja tinga altres intencions que, per sort, han avortat els seus tribunals.
I aleshores, si les coses són així i els fills i filles d'espanyols són al seu torn espanyols, per què de sobte s'organitza el rebombori pel que han donat en dir la Llei de Nets, sobretot tenint en compte que tal llei no existix? Perquè el que ara anomenen Llei de nets no és sinó una part de la Llei de Memòria Democràtica de 2022 que ningú havia qüestionat fins ara.
La resposta és senzilla. I no és altra que això sorgix perquè a algú li interessa i li ha paregut un bon argument per a defendre l'indefendible, com és el rebuig a la immigració.
Un rebuig per al qual qualsevol excusa és bona, sempre que l'immigrant no tinga un compte corrent abultat, en eixe cas les portes se li obrin miraculosament i, cas que fora nét de migrants, seria un honor que volguera accedir a la nacionalitat espanyola, no faltaria més.
I, com a mostra val un botó, pensem en com d'alegrement sempre s'han utilitzat els avantpassats per a poder nacionalitzar esportistes quan són bons en el seu.
Així que la polèmica que s'ha volgut suscitar amb una llei que porta quatre anys en marxa sense que ningú haja qüestionat este aspecte és totalment artificial. Com ho és la hipotètica enginyeria electoral que s'utilitza com a argument, amb la inversemblant creença que tot aquell que adquirisca la nacionalitat espanyola per eixa via és hipotètic votant d'un determinat partit.
No sé què pensaran d'això tots eixos espanyols i espanyoles que presumixen de les seues arrels en les distintes cases regionals -de València, d'Andalusia, d'Extremadura o d'on siga- repartides per tot el món, i que s'esforcen a mantindre vius els vincles i les tradicions. Però no crec que els agrade gens. I a mi, la veritat, tampoc.
