Dramatis personae:
Sèneca: Filòsof estoic, ancià, cansat. Porta una túnica sòbria. Sosté un pergamí a mig llegir.
El cor dels curts: Una amalgama de joves amb la vista clavada en les seues mans. Es mouen de manera espasmòdica, repetint coreografies idèntiques que duren exactament quinze segons abans de reiniciar-se.
La pantalla: Una deïtat silenciosa al centre de l'escenari. No té rostre, només emet llum.
Escenografia: L'escenari està partit en dos. A l'esquerra, l'estudi de Sèneca: prestatgeries plenes de rotllos de papir, tinteres i clepsidres. A la dreta, un buit absolut. La il·luminació és pur clarobscur, una estètica hereva de Caravaggio: la llum artificial i freda de les pantalles retalla els rostres del Cor contra la més absoluta foscor, creant ombres dramàtiques i conques buides en els seus ulls. No hi ha terme mig, només la llum de l'addicció i la negror de la ignorància.
(S'obri el teló. Sèneca observa la seua clepsidra. El Cor a la seua dreta llisca el polze cap amunt rítmicament, en complet silenci, com autòmats).
SÈNECA: (Passejant, pensatiu) No és que tinguem poc de temps, és que en perdem molt. La vida ens ha sigut atorgada amb generositat suficient per a completar les més altes empreses, però s'esmuny. Mire Roma i veig homes perseguint el vent. I ara... vos mire a vosaltres. Habitants del futur. Sostenint eixe xicotet oracle de cristall que vos il·lumina el rostre amb el foc de la immediatesa. Què busqueu amb tanta avidesa?
COR: (A l'uníson, sense apartar la vista de les seues mans, amb veu monòtona) Dopamina. Llisa. Un ball nou. Llisa. Un home ensopegant. Llisa. Un truc per a pelar alls. Llisa. M'avorrix. Llisa. Llisa. Llisa.
SÈNECA: (Acostant-se al límit de la llum) Un ball? Una ensopegada? Porteu la suma de tot el coneixement humà en el plec de la túnica i l'utilitzeu per a demanar distraccions de quinze segons. Quina tragèdia! El savi viatja a través dels segles conversant amb Sòcrates i Aristòtil, però vosaltres heu decidit tapiar les portes de la vostra pròpia ment.
COR: (Fent un moviment espasmòdic amb els braços, una coreografia viral) Massa text, ancià. Les paraules fatiguem. El silenci ofega. Si no hi ha música de fons, la ment ens crida. No volem escoltar el crit. Llisa.
SÈNECA: Parleu del silenci com si fora una condemna, quan és l'únic enclusa on es forja l'ànima. No compreneu la magnitud del vostre naufragi? Fa segles, ploràrem llàgrimes de sang quan el foc va devorar la Gran Biblioteca d'Alexandria. Ptolemeu va reunir els sabers del món i la barbàrie els va reduir a cendres. Crèiem que aquella havia sigut la major pèrdua de la història humana. Què cecs estàvem.
COR: (Paren el polze un segon. Alcen la vista cap a Sèneca, però les seues pupil·les estan dilatades, buides). No necessitem foc. Alexandria crema cada vegada que tanquem un llibre per a obrir l'aplicació. Nosaltres som l'incendi. Cremem els pergamins per a calfar-nos les mans durant deu segons. Després, exigim més paper. Més fusta. Més vídeos. Més soroll.
SÈNECA: (Horroritzat, retrocedint cap als seus llibres) Sou incendiàris voluntaris de la vostra pròpia cordura. Renuncieu a la travessia. El viatge requerix esforç, sang i transmutació. Però vosaltres no voleu viatjar.
COR: Són massa. Volem l'elixir en la primera etapa. Sense monstres. Sense esforç. Sense llegir. Cent caràcters ens basten. Si no ens fa riure en tres segons, llisem. Llisa. Llisa. Llisa.
SÈNECA: (Alça les mans al cel, amb la veu trencada) Exigiu la glòria de l'heroi mutilant el viatge. Oh, déus de la immediatesa, que cruels sou amb els vostres fidels! Els heu donat la immortalitat digital a canvi de la seua atenció temporal. Lobotomitzats per voluntat pròpia, fugint de la brevetat de la vida, s'asseguren de no viure-la en absolut.
COR: (El ritme dels seus polzes s'accelera frenèticament. La llum blanca dels seus rostres parpelleja com un estroboscopi, accentuant el clarobscur de l'escenari) Ja no t'escoltem, filòsof. El teu discurs no té subtítols dinàmics. El teu dolor no té música de moda. El temps no existix. Només existix el pròxim vídeo. Alexandria no ens importa. Només volem vore-la cremar amb un filtre de colors. Llisa. Llisa. Llisa.
(La llum dels mòbils es torna encegadora per un instant, una fogonada freda que inunda el teatre. Després, de colp, tot l'escenari s'enfonsa en la foscor més absoluta. Només s'escolta, en el negre total, el murmuri rítmic i terrorífic del Cor).
Voz del COR en la foscor: Llisa... Llisa... Llisa...
(Cau el teló).
