La Gloriosa Senyera de l'Oriol: història, ritual i orgull d'una ciutat que només es va inclinar davant el rei Felip VI en 2019
Juanfran Pérez Llorca acodix hui a Oriola a l'acte d'«Exposició Pública de la Gloriosa Senyera», una de les banderes més antigues d'Espanya, com a president de la Generalitat.
Més informació: Oriola dona tres mesos a Catalunya per a tornar el 'Llibre dels Repartiments' o anirà als tribunals
La Gloriosa Senyera de l'Oriol és molt més que una bandera cerimonial. A Oriola, l'Oriol funciona com un catalitzador de memòria històrica, un signe de continuïtat cívica i un emblema que ha sobreviscut a canvis polítics, guerres, saquejos, restauracions i reinterpretacions simbòliques fins a convertir-se en un dels grans referents identitaris de la ciutat. I per extensió, de la província d'Alacant i la Comunitat Valenciana.
La seua exhibició pública, en vespres del 17 de juliol, no respon només a la litúrgia festiva de les Festes de la Reconquesta, sinó a una tradició que enllaça el present amb un relat històric de llarga durada, profundament arrelat en la cultura local i en la construcció de la identitat oriolana.
La senyera, també coneguda com a estendard o senyera, s'ha convertit amb el temps en una peça patrimonial d'enorme valor simbòlic. La seua condició de Bé d'Interés Cultural, reconeguda per la Generalitat Valenciana, subratlla precisament eixa doble naturalesa: d'una banda, la material, com a objecte històric de conservació delicada; d'una altra, la immaterial, com a suport d'una tradició que la ciutat ha transmés de generació en generació.
En la pràctica, l'Oriol no és només una resta del passat, sinó una representació viva de la memòria col·lectiva, cosa que explica la intensitat amb què Oriola preserva cada detall del cerimonial que l'envolta.
El seu origen es vincula a l'imaginari de la Reconquesta i a la recuperació cristiana de la ciutat al segle XIII, encara que la tradició festiva associada a la seua eixida pública es remunta, almenys, a finals del segle XIV i es consolida al voltant de 1400, quan comença a celebrar-se de manera estable l'acte del 17 de juliol. Des d'aleshores, l'estendard ha quedat unit a la celebració cívica i religiosa d'Oriola, a la processó cap a la catedral i a l'acompanyament de les patrones, Santes Justa i Rufina, en una seqüència ritual que ha donat forma a una memòria compartida de la ciutat.
El valor històric de l'Oriol també s'entén per la seua singularitat material. No és una bandera qualsevol, sinó una peça antiga, treballada amb una iconografia pròpia que inclou l'au coronada que li dona nom i que remet a una llarga tradició simbòlica. Diverses referències històriques i locals la descriuen com una de les banderes més antigues d'Espanya i com un símbol que compartix amb altres emblemes forals del territori valencià la idea de privilegi, dignitat i excepcionalitat cerimonial.
Eixa excepcionalitat s'expressa en un protocol precís: la senyera s'exposa verticalment, es maneja amb enorme cura i conserva la norma de no inclinar-se davant ningú excepte davant Déu i el Rei, una fórmula que ha reforçat la seua aura històrica i quasi sacra.
L'Oriol complix la funció d'identitat d'un poble o comunitat amb eficàcia: representa la ciutat davant ella mateixa. La presència de la corporació municipal, dels síndics portadors, de les comparses i del veïnat confirma que no estem davant una peça de museu, sinó davant un símbol en ús, activat per la comunitat per a renovar el seu relat d'origen i continuïtat. En eixe sentit, la cerimònia no només recorda el passat; el reinterpreta i el torna a posar en escena.
La novetat d'enguany afegix una lectura institucional que reforça encara més l'interés informatiu de l'acte. L'assistència de Juanfran Pérez Llorca, per primera vegada com a president de la Generalitat Valenciana, situa la cita en una escala política més àmplia i convertix l'exposició pública de la senyera en un gest de reconeixement cap a Oriola i cap a un patrimoni que transcendix el local.
L'actual alcalde, Pepe Vegara (PP), en l'acte de l'any passat.
La presència del cap del Consell no altera el sentit del ritual, però sí amplifica el seu abast: fa visible que l'Oriol no és només una senya interna de la ciutat, sinó també una peça rellevant del patrimoni històric valencià.
Anècdotes històriques
La biografia material de la senyera està marcada per les cicatrius de la Guerra de Successió, un conflicte en què Oriola va pagar cara la seua lleialtat al bàndol austracista. Després de la capitulació de la ciutat en 1707, les tropes borbòniques comandades pel Cardenal Belluga van confiscar i destruir el remat original de fusta daurada de la senyera com a càstig exemplaritzant. Aquella pèrdua, lluny de dissoldre l'orgull local, va esperonar la ciutadania: en 1732, el plater Miguel Ruvira va esculpir l'actual ocell de plata sobredaurada, transformant l'ultratge centralista en un fastuós contraatac d'identitat oriolana.
Encara que popularment es defensa que representa l'oriol o oropèndola -l'au que dona nom a la ciutat-, morfològicament el disseny resultant s'assembla molt més a una àguila heràldica, proveïda de urpes agressives i una corona imperial. Esta mutació visual no és casual: reflectix la subtil pressió de les autoritats i artesans de l'època per assimilar el vell emblema medieval als codis de la monarquia absoluta dels Borbons. L'Oriol, per tant, va sobreviure al segle de les llums convertit en un híbrid físic, atrapat entre la devoció per les seues arrels locals i la submissió visual al poder de l'Imperi.
![Gonzalo Montoya, Manuel Mestre, José Vegara y Héctor Fernández, en la jornada de promoción de Orihuela en EL ESPAÑOL.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11272341.jpg?p=w:320\/h:240&h=B66Getqk"])
En ostentar el rang de Gran d'Espanya per privilegi reial, l'Oriol gaudix d'honors de Capità General, cosa que li prohibix taxativament inclinar-se davant qualsevol autoritat civil o eclesiàstica. Per a complir estrictament amb esta prerrogativa de «no inclinació», l'Ajuntament ha de recórrer a una enginyosa solució d'enginyeria: atés que la senyera muntada sobre la seua asta és més alta que la porta del balcó consistorial, l'ocell és descendit al carrer completament dret, en rigorosa posició vertical, mitjançant un sistema de corretges i cordes de vellut. Este tens balanceig en l'aire és el reflex físic d'una sobirania que es nega a abaixar el cap.
La turbulenta trajectòria de l'Oriol va sumar un últim capítol de resistència durant els convulsos anys de la Guerra Civil espanyola, quan la seua triple condició de símbol monàrquic, aristocràtic i festiu el va convertir en un blanc evident per a la iconoclàstia radical. Davant el risc imminent que la valuosa peça de plata fora saquejada o fos, un grup de funcionaris locals i defensors del patrimoni oriolà va urdir un pla clandestí per a salvar-la.
La senyera va ser desmuntada en estricte secret i emparedada en un doble fons dins dels propis murs de l'Ajuntament, on va romandre oculta i a fosques durant tres anys.
Prèviament, la senyera havia viscut una visita reial que havia d'haver acabat amb la seua tradicional verticalitat. En la dècada de 1920, quan Alfons XIII va viatjar a Oriola per a inaugurar les obres dels regadius de La Murada, per a rebre el cap de l'Estat amb els màxims honors, l'Ajuntament va aprovar una excepció històrica: traure l'estendard de la seua vitrina fora de la festivitat de la Reconquesta. Aquell encontre amb l'avi de l'actual monarca va deixar una paradoxa protocol·lària que va alimentar el mite de l'ocell durant dècades.
Tot i trobar-se davant del mateix Alfons XIII, no va quedar constància històrica que la senyera arribara a perdre la seua estricta perpendicularitat davant d'ell. L'Oriol va rebre el rei, sí, però es va mantindre tan dret i ferm com davant de qualsevol altre mortal, desafiant les expectatives del protocol cortesà i defensant l'altivesa d'un municipi que, secularment, mesurava les seues forces d'igual a igual amb el poder central.
Va caldre esperar quasi un segle complet perquè eixa històrica «rendició d'honors» pendent es materialitzara de manera documentada. En octubre de 2019, després de les devastadores inundacions provocades per la DANA que van assolar la Vega Baixa, el rei Felip VI i la reina Letizia van viatjar a Oriola per a donar suport als damnificats. Va ser en eixe context de catàstrofe i consol on l'Ajuntament va decidir, com la major mostra d'agraïment i deferència institucional possible cap a la Corona, traure novament la Gloriosa Senyera a la plaça consistorial.
Allí, sota el pes de l'emoció del moment, l'Oriol va trencar la seua llegendària rigidesa secular i, per primera vegada davant dels ulls de la història contemporània, va inclinar físicament la seua asta davant de Felip VI.
