Leonor no agarra el metro des de l'accident que va matar el seu fill fa 20 anys: "La ràbia continua; però aprens a viure"
La tragèdia del metro de València el 3 de juliol de 2006 es va saldar amb la vida de Daniel, de 22 anys. Va ser una de les 43 víctimes mortals.
Més informació: Marisa Gracia rebrà 100.000 € d'indemnització per haver sigut responsabilitzada en Les Corts de l'accident de metro
"Caos, ambulàncies, un trasbals de gent, de bombers...". És la descripció dels primers moments que es visqueren en l'estació de Jesús el dia de l'accident de Metrovalència.
Daniel Monterde Gómez tot just tenia 22 anys quan un 3 de juliol de 2006 va perdre la vida de la manera més sobtada possible. Va ser una de les 43 víctimes mortals que viatjava en el comboi UTA 3736 de la línia 1, i que va descarrilar a les 13:03.
El dolor que li provoquen els records encara aflora en la mirada de Leonor, sa mare. Ha aprés a viure a la força, però no oblida. En una entrevista amb EL ESPAÑOL reconeix que sobreposar-se a una situació tan traumàtica ha sigut complicat.
Leonor Gómez (67) és creient i això l'ha empentada a pensar que el seu fill i el seu marit -que va morir de càncer poc de temps després d'aquella data assenyalada- estan junts. "Em dona pau", assenyala.
Per a ella, tots els altres sentiments són terrenals: "La ràbia roman, clar, per la nefasta gestió que es va fer de tot".
Els Monterde Gómez vivien còmodament en el seu pis de Patraix des de feia tres anys, després d'emigrar de Veneçuela. Tant els pares de Leonor com els del seu marit eren espanyols; i València els vinculava a la família d'ell.
El jove de 22 anys havia patit leucèmia als dos anys, una malaltia que va superar després de dos lustres de tractament i, com conta sa mare, era "tremendament feliç".
![Daniel Monterde Gómez, amb son pare i sa germana.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11307478.jpg?p=c:633:633:nowe:0:0\/w:1706\/h:1706&h=-cAaDdgt"])
Daniel Monterde Gómez, amb son pare i sa germana.
Dani -com es referix ella- havia cursat una FP d'Administratiu i feia les pràctiques d'estiu en un despatx d'advocats. Sempre tornava a casa caminant o en autobús; mai agafava el metro. Però eixe dia, una decisió desafortunada va canviar el seu destí.
El que semblava ser un 3 de juliol més, va acabar convertint-se en el pitjor dels seus malsons.
La vida d'esta mare es va trencar fa just 20 anys en una tragèdia que va sacsejar València i la resta del país.
Eren les 14:00 de la vesprada, el dinar estava servit. Sa filla i el seu marit ja havien arribat a casa, però faltava algú a la taula: Daniel.
Els angoixosos minuts passaven, però el seu fill no apareixia: "No venia, el vaig telefonar, no m'agafava el mòbil, era estrany que tardara".
"Ma germana anava en bicicleta cap al seu treball i ens va telefonar. Em va preguntar si estàvem tots a casa. Va vore que havia passat alguna cosa grossa, que el que veia no era normal", rememora.
"Va ser quan vam encendre la televisió i vam sentir en les notícies que hi havia hagut un accident greu en l'estació de Jesús. El meu marit i un cosí seu s'hi van acostar per vore si veien alguna cosa, perquè no sabíem res de Dani", relata.
Leonor Gómez, mare de Dani, víctima de l'accident de Metro de València.
En eixos moments se li va remoure tot. Va pensar que "alguna cosa roïna" estava passant i va telefonar a tots els hospitals de València preguntant pel nom del seu fill, però no va obtindre resposta.
A les 3:00 de la matinada d'eixe llarg i intens dia -ja 4 de juliol-, convocades les famílies dels desapareguts en el Palau de Justícia, diu, "vam sentir el que no vols sentir mai".
La dona recorda amb angoixa aquells instants de tensió i incertesa: "Va caure l'esperança. Em va donar un atac d'ansietat; em van haver d'atendre els bombers perquè creia que m'estava donant un atac al cor, sentia que m'estava morint".
Acomiadar-se del seu fill Dani va ser un dels colps més durs per a Leonor, però se li il·lumina el rostre en pensar que el xic era molt volgut: "Vingueren moltes persones que jo ni coneixia per donar-li l'últim adéu. Ell, que era molt reservat, molt tranquil, molt callat, havia sigut el delegat del curs. Va vindre gent del paintball, perquè ell jugava a paintball, també joves de l'equip d'hoquei sobre patins".
"Previsible i evitable"
El tren circulava a 81 quilòmetres per hora, el doble del permés; la primera comissió d'investigació -creada el 14 de juliol de 2006 amb l'aprovació en solitari del PP i amb l'abstenció de l'oposició-, va concloure que la línia era segura i que el sinistre va ser "imprevisible i inevitable i produït per l'excés de velocitat".
Només hi hagué quatre jornades maratonianes d'interrogatoris, en què es van vetar compareixences i documents sol·licitats per la resta dels grups parlamentaris.
"Els ho recordarem, han liquidat l'accident més greu dels metros d'Espanya amb la comissió més breu de la història d'estes Corts (…) Ens sembla un frau i un engany", va dir l'aleshores diputat de l'oposició, i després alcalde de València, Joan Ribó.
El cas, amb forats negres, incògnites i el veto en Canal 9, va deixar desemparades les víctimes.
Leonor esmenta el moment en què l'aleshores presidenta de l'Associació Víctimes del Metro 3 Juliol, Beatriz Garrote, va aconseguir accedir a les instal·lacions de Canal 9 per primera vegada per denunciar la manipulació que havien patit. "Segons Garrote, mai li havien deixat entrar".
"No hi hagué voluntat d'investigar, eixe no era l'objectiu, sinó reafirmar el que ja havia establit la Generalitat i la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV)", va explicar Rosa Garrote, actual presidenta de l'associació.
D'eixe "eslògan", Leonor critica que per part de les autoritats no es fera més que repetir una i una altra vegada el mateix relat oficial que eximia de qualsevol responsabilitat, i es mostra convençuda que el descarrilament va ser "evitable i previsible", perquè "no hi havia balises".
"El tren va bolcar perquè anava a més velocitat de la que tocava. No sabem per què. Però no hi havia cap sistema FAP (Frenat Automàtic Puntual), no hi havia res que frenara eixe tren", denuncia.
En 2012, el diari El Mundo va publicar un document que constatava que FGV va contractar la consultora HM&Sanchis per amañar els testimonis dels tècnics.
"Li pregunten el que li pregunten i es desenvolupe com es desenvolupe (la comissió), el seu objectiu en la compareixença ha de ser transmetre que el que ha ocorregut ha sigut un accident la causa del qual ha sigut l'excés de velocitat i no pot ser atribuïda a cap deficiència tècnica", començava un document de 25 pàgines amb tota mena de consells i respostes donades.
També es va saber 'a posteriori' que la Generalitat de Francisco Camps i la FGV van ocultar dades al jutjat i al perit judicial; entre altres, que existia un informe que apuntava que el tren havia quedat obsolet.
Estes informacions van portar l'Audiència Provincial a ordenar la reobertura del cas en 2014 per determinar si l'estat del vagó va ser una de les causes.
![Concentració Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol de València, imatge d'arxiu.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11307501.jpg?p=c:3650:2540:nowe:0:0\/w:1706\/h:1187&h=wnph4mw0"])
Concentració Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol de València, imatge d'arxiu.
La reparació moral a les famílies de les víctimes va arribar deu anys després, el 13 de juliol de 2016, quan el ple de les Corts Valencianes va ratificar les conclusions de la segona comissió d'investigació.
Va confirmar la veracitat dels documents publicats pel periòdic esmentat sobre la contractació d'una empresa externa per oferir la versió que convenia al Govern valencià.
Finalment, al novembre de 2018 la jutgessa va acordar el processament de l'exgerent de FGV i d'altres set directius de l'empresa.
Quatre quedaren absolts. La resta va reconéixer la seua responsabilitat i va acceptar una condemna de 22 mesos de presó que va evitar que ingressaren a la presó.
Per a la mare de Daniel i per a altres famílies va ser "un triomf" que quedara clar que el sinistre sí que va ser "evitable i previsible" i que se'ls donara la raó després de tants anys de silenci, "encara que ningú haguera anat a la presó".
Valora, a més, que la seua lluita arribara a la fi després d'eixir a la llum "tot el que havien ocultat, tot el que havien dit que no era veritat i, per tant, només eren mentides".
"Si haguera hagut alguna cosa que frenara eixe tren, no hauria ocorregut este accident", lamenta.
Banc dels acusats en el juí per l'accident de Metro de València de 2006.
Preguntada per si l'aleshores conseller d'Agricultura, Juan Cotino, els va oferir un lloc de treball en una ronda de visites secreta als damnificats, la resposta és afirmativa.
Leonor va rebutjar la proposta, encara que sí que va acceptar un favor: "Nosaltres no volíem res, però ma filla acabava de finalitzar el grau de Magisteri i li quedava el d'Infantil".
Li aconseguiren plaça per impartir classe en una universitat privada, però les despeses van anar a càrrec de la família.
20 anys després
Hui Leonor és vídua i viu sola, encara que compta amb el suport d'una de les seues germanes i sa mare, que viuen en el mateix barri, a Patraix.
No ha canviat de casa, estiueja a Torrent i només ha pogut agafar el metro una vegada des d'aquell 3 de juliol de 2006. Encara es posa nerviosa en esmentar-ho.
Té una filla, cinc anys menor que Dani, que, afectada pel fatídic desenllaç del seu germà i la mort de son pare, i després d'estudiar Magisteri, va ingressar com a monja en la congregació contemplativa Iesu Communio.
"Ella és feliç i jo de vore-la soc feliç", indica.
Leonor Gómez, mare de Dani, víctima de l'accident de Metro de València.
Destaca, d'altra banda, que el suport de l'Associació Víctimes del Metro 3 Juliol (AVM3J) li ha permés tirar avant.
"No és el mateix viure-ho sola que amb les altres persones que també han passat pel mateix. Uns han perdut una mare, altres un pare o una esposa, i jo un fill. Això ens va unir prou fins al dia de hui", assegura.
Vint anys després demana als governants que "treballen per al poble". "Som qui els mantenim amb els nostres impostos i espere que els diners s'invertisquen on toque perquè una tragèdia així no torne a ocórrer mai més".
