Hi ha silencis que no són neutrals. I hi ha moments en què una representant pública ha de triar entre posar-se de perfil o posar-se del costat de les dones. María José Catalá ha escollit el primer davant dels insults de Vicente Mompó a Diana Morant. Despatxar-los com una "qüestió personal" no és prudència institucional, és mirar cap a un altre costat.
Perquè no estem parlant d'una discrepància política. Mompó, president de la Diputació de València i del PP provincial, va escriure públicament a Morant: "Sempre seràs la filla de Zapatero, la llepaculs de Sánchez. No vals per a res". I no és un episodi completament aïllat: un any abans ja havia dit que donava igual tindre Morant en el Govern "que una granera".
Es pot discrepar amb l'adversari polític, es pot qüestionar la seua gestió, les seues decisions, les seues propostes i fins i tot la seua manera de fer oposició. Això és política. El que no es pot acceptar com una controvèrsia més és recórrer a la humiliació personal per desacreditar una dona, presentar-la com algú subordinat a un home i dir-li que "no val per a res".
Perquè les paraules també construeixen relacions de poder. Dir a una dona que no val, ridiculitzar-la, degradar-la o reduir-la a la seua dependència d'un home són mecanismes reconeixibles de menyspreu i dominació. I la violència contra les dones no comença el dia que apareix un colp. Molt abans pot haver-hi humiliació, control, intimidació, menyspreu i atacs continuats contra l'autoestima.
Per això resulta especialment greu la indiferència de l'alcaldessa María José Catalá.
María José Catalá no és una ciutadana qualsevol observant una baralla aliena. És l'alcaldessa de València i una de les principals dirigents del Partit Popular valencià.
I els números expliquen per què no podem permetre'ns frivolitzar amb esta matèria.
Només durant 2025, els jutjats valencians van registrar 27.743 denúncies per violència de gènere i van comptabilitzar 25.545 dones víctimes, la qual cosa representa una mitjana diària de 77 denúncies.
La Comunitat Valenciana va aconseguir una taxa de 92,7 víctimes per cada 10.000 dones, la tercera més elevada d'Espanya. I la violència masclista va tornar a cobrar-se vides: quatre dones i un xiquet van ser víctimes mortals en la Comunitat Valenciana al llarg de l'any.
I quan a María José Catalá se li pregunta per això i ho redueix a una "qüestió personal", el problema deixa de ser únicament Mompó. El problema és també el silenci de qui té la responsabilitat institucional de marcar els límits.
NO, Sra. Catalá. La violència sobre les dones no és una qüestió personal. És una qüestió social, democràtica i institucional. Ens interpel·la a totes i a tots i la patim les dones en les nostres pròpies carns.
Precisament per això portem dècades reclamant que allò que durant massa temps es va tancar darrere de la porta d'una casa deixe de considerar-se privat. "Són coses de parella", "és un assumpte personal", "no cal ficar-se" van ser durant massa anys les frases que van acompanyar el silenci.
Este episodi ha deixat, a més, un contrast polític molt difícil d'ignorar. Mentre María José Catalá escollia el silenci i la "qüestió personal", Pilar Bernabé, candidata socialista a l'Alcaldia de València, va parlar des del primer moment.
Bernabé va denunciar la gravetat de les paraules de Mompó i va posar damunt la taula una pregunta que hauria d'interpel·lar tot el Partit Popular: "Quin tipus de societat vol fer el Partit Popular? La que li diuen els homes a les dones que no valem per a res?". També va reclamar a Alberto Núñez Feijóo responsabilitats davant d'una conducta que considera reincidiu contra les dones.
Bernabé va denunciar una cosa que Catalá pareix no voler entendre: Una alcaldessa no pot ser feminista únicament per inaugurar actes el 8 de març o guardar minuts de silenci quan una dona ha sigut assassinada.
Cal estar abans. Cal estar quan una dona és humiliada. Cal estar quan resulta incòmode. I cal estar, sobretot, quan qui humilia és un dels teus.
Perquè hui és una ministra, i demà pot ser una regidora, una periodista, una metgessa, una professora, una treballadora o qualsevol dona que s'atrevisca a alçar la veu, disputar poder o simplement no acceptar el lloc que algú haja decidit reservar-li.
I després arribaren les disculpes de Mompó. Va demanar perdó per les seues paraules, però va negar que foren masclistes i va afegir que Morant havia de deixar de "fer-se la víctima" i que "a política es ve plorat".
El mecanisme és massa conegut: primer s'humilia, després es minimitza, i quan la dona protesta, es qüestiona la seua reacció.
Catalá no havia de defensar el PSOE, ni les polítiques de Diana Morant, ni el Govern d'Espanya. Havia de defensar un límit. Podia haver dit una cosa molt senzilla: no compartisc les idees de Diana Morant, però cap responsable polític ha de dirigir-se així a una dona i condemne eixes paraules. I no ho va fer.
I ahí està el problema. Perquè condemnar el masclisme quan prové de l'adversari polític és molt fàcil. La vertadera prova de la coherència arriba quan qui creua la línia és un dels teus.
Catalá va tindre eixa oportunitat i, com de costum davant dels problemes, va decidir fer-se invisible.
Per això l'actuació de Pilar Bernabé adquireix encara més significat polític. No perquè pertanga al PSOE, sinó perquè davant del mateix fet hem vist dues formes radicalment distintes d'exercir una responsabilitat pública.
Bernabé va estar. Catalá va decidir no estar.
València mereix una alcaldessa que siga visible quan cal defendre la dignitat de les dones. També la de les adversàries. Especialment la de les adversàries.
Perquè defendre una dona quan fer-ho no costa res pot ser un gest, però defendre-la quan qui la humilia és un dels teus és una convicció.
I esta vegada, quan va arribar el moment de demostrar-la, Pilar Bernabé va estar. María José Catalá, l'alcaldessa invisible, no.
Alicia Andújar és diputada del PSPV en Les Corts valencianes.