El balanç polític de María José Catalá al capdavant de l'Ajuntament de València està marcat per una constant: la normalització de comportaments, discursos i decisions que fa a penes uns anys haurien resultat incompatibles amb un govern democràtic que aspire a representar tota la ciutadania.
Resulta preocupant comprovar com el Partit Popular ha deixat de limitar-se a pactar amb Vox per a començar a assumir part de la seua agenda. L'acceptació de propostes que pretenen distingir l'accés a ajudes públiques en funció de l'origen o la nacionalitat suposa creuar una línia que cap democràcia hauria de traspassar.
L'article 14 de la nostra Constitució proclama que tots som iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça o origen. Governar diferenciant les persones segons d'on vénen no protegix la convivència: la trenca.
Però és especialment greu perquè xoca frontalment amb la realitat de la ciutat que governen. Les pròpies dades oficials del Padró Municipal mostren que València no deixa de créixer gràcies, en bona mesura, a la seua diversitat.
A l'1 de gener de 2025 la ciutat va aconseguir els 844.424 habitants, quasi 20.000 més que l'any anterior, amb 165.636 veïns de nacionalitat estrangera, prop del 20 % de la població empadronada.
Colombians, italians, veneçolans, ucraïnesos, xinesos, romanesos o francesos formen part de la vida quotidiana dels nostres barris, sostenen sectors essencials de la nostra economia i contribuïxen al creixement demogràfic de la ciutat.
En lloc d'entendre eixa diversitat com una fortalesa, el govern de María José Catalá ha decidit convertir-la en un instrument de confrontació política.
Assumir el discurs de Vox, assenyalant les persones pel seu origen o acceptant propostes que pretenen condicionar l'accés a drets o ajudes públiques en funció de la nacionalitat, suposa trencar un dels consensos democràtics més importants: que tots els veïns i veïnes mereixen la mateixa dignitat i la mateixa protecció de les institucions.
Fa a penes uns dies, després de ser ratificada com a candidata del Partit Popular a l'Alcaldia, María José Catalá agraïa a Alberto Núñez Feijóo la seua confiança afirmant: 'T'agraïsc que em permets continuar cuidant València'.
Però no cuida València qui enfronta uns veïns contra altres. No cuida València qui permet que l'odi entre en les entranyes de la convivència. No cuida València qui governa de la mà de qui considera que l'origen d'una persona ha de determinar els seus drets.
Una ciutat amb més de 844.000 habitants, construïda durant generacions per persones arribades de tots els racons d'Espanya i del món, no necessita que li ensenyen a desconfiar del diferent. Necessita una alcaldessa que estiga a l'altura d'eixa realitat i la defense, no que la utilitze com a moneda de canvi per a conservar el poder.
Cuidar una ciutat no consistix només a gestionar carrers, jardins o pressupostos, cosa que, per cert, tampoc fa. Cuidar una ciutat significa protegir allò que la fa possible: la convivència, el respecte i la igualtat entre qui l'habita.
La democràcia no es deteriora únicament per les grans decisions. També s'erosiona quan es normalitzen els discursos d'odi, quan es toleren comportaments incompatibles amb l'exemplaritat institucional i quan qui té la responsabilitat de posar límits preferix no fer-ho per a conservar el poder.
Perquè els socis també definixen qui governa. I hui, a falta de gestió, el principal llegat polític de María José Catalá no és només haver pactat amb Vox. És haver contribuït a normalitzar allò que mai hauria de formar part del govern d'una ciutat: la ruptura de la convivència.
Abans de 2024, València era una ciutat en la qual no sols es vivia bé; es convivía bé.
En 2027, amb Pilar Bernabé, València tornarà a ser una ciutat per a tots.
Alicia Andújar és diputada del PSPV en Les Corts valencianes.