El relleu que Espanya no pot perdre
Salvar negocis viables, premiar una vida de treball i obrir una porta de futur
Més de 600.000 autònoms es jubilaran a Espanya en els pròxims cinc anys: un de cada sis. La xifra no descriu un problema de mercat, sinó una emergència silenciosa. Perquè no parlem d'empreses que fracassen, sinó de negocis que funcionen —que tenen clients, paguen impostos i sostenen barris i pobles— i que estan a punt de tancar per una sola raó: ningú els arreplega.
Este és el vertader drama del relleu generacional. Forns, tallers, bars, comerços, transportistes, perruqueries, oficis de proximitat que han sobreviscut a crisis, pandèmies, inflació i burocràcia. Negocis que no necessiten un funeral, sinó un successor.
Quan tanca un negoci solvent no només baixa una persiana. Es perd experiència, ocupació, recaptació i servei. En un poble, el tancament de l'única tenda no és un ajust: és la diferència entre comunitat i abandonament. En un barri, la desaparició del comerç de proximitat és soledat i desertificació urbana. Espanya pot perdre una part essencial del seu teixit econòmic no per falta de demanda ni d'ofici, sinó per falta de transmissió.
Durant massa temps s'ha mirat a l'autònom com a font de recaptació abans que com a peça essencial del país real. Se li ha demanat que resistisca, que anticipe impostos, que digitalitze, que suporte el cost de l'energia i que contracte amb por, davant d'una administració que moltes vegades no li explica, només li sanciona. El pla d'autònoms defensat pel Partit Popular i per Juan Bravo encerta en canviar eixa mirada: deixar de tractar l'autònom com a sospitós i començar a tractar-lo com a aliat. Menys impostos, menys burocràcia, dret a l'error, tarifa 0 per als nous autònoms, franquícia d'IVA per als de menor facturació i un marc de confiança.
Però en matèria de relleu hi ha una mesura decisiva per damunt de les altres: que la persona que vol quedar-se el negoci puga aprendre'l abans d'assumir-lo, sense que això arruïne qui es jubila.
Perquè cap traspàs seriós s'improvisa. Ningú hereta una carnisseria, una cafeteria o un xicotet comerç per firmar un paper. Hi ha un coneixement que no està en els manuals: els proveïdors, els marges, els clients, la relació amb el barri, els errors que no cal repetir, la confiança construïda durant anys. Això es transmet treballant al costat de l'autònom que es retira. I si a eixe autònom —cansat, amb marges estrets i una pensió que poques vegades compensa dècades d'esforç— se li exigix pagar el cost íntegre de formar el seu successor, molts no ho faran. No perquè no vullguen, sinó perquè no poden.
Per això la mesura bandera ha de ser clara: bonificació total de les cotitzacions de l'aprenent durant un any. Al seu voltant, un marc coherent: incentius fiscals al traspàs, compatibilitat entre jubilació i activitat d'acompanyament, assessorament jurídic i financer, i una plataforma públic-privada que connecte negocis viables sense successor amb persones disposades a continuar-los. L'autònom que transmet ha de jubilar-se amb dignitat i rebre un pagament just: no és un privilegi, és la recompensa per una vida de treball.
Espanya necessita canviar el relat. Un traspàs no és una liquidació, és una continuïtat. L'autònom que cedeix el seu negoci no apaga una llum: entrega una torxa. I qui la rep no partix de zero, rep una oportunitat amb arrels.
Eixa porta connecta, a més, amb un dels grans debats del nostre temps. En un país envellit i amb falta de mà d'obra en oficis, comerç, cures, hostaleria i transport, el relleu generacional pot ser també una de les polítiques migratòries més assenyades: no portar gent per a estadístiques, sinó connectar necessitats concretes amb persones disposades a treballar, formar-se i arrelar. Una via d'integració basada en el treball i la responsabilitat, no en el subsidi. Itineraris de formació i pràctiques per a joves, estudiants de FP i persones immigrants amb vocació emprenedora poden convertir el traspàs en un mecanisme d'ocupació, arrelament i cohesió.
El relleu generacional ha de ser una gran causa nacional: política econòmica, social, migratòria, repte demogràfic i defensa del xicotet comerç, amb un principi rector innegociable. Cap negoci viable hauria de tancar per falta de successor sense que abans s'haja intentat connectar-lo amb algú capaç de continuar-lo.
El PP té ahí una oportunitat de primer ordre: passar del discurs de suport a l'autònom a una arquitectura completa de continuïtat empresarial. Ha de valdre la pena treballar i emprendre, sí. Però també ha de valdre la pena transmetre, ensenyar el que s'ha aprés i cedir el negoci sense arruïnar-se en l'intent. Perquè Espanya no es construïx només amb grans titulars, sinó amb cada autònom que obri abans que clarege. Eixa herència no podem perdre-la. Cal convertir-la en futur.
Alma Alfonso és diputada del Partit Popular en el Congrés dels Diputats