La prudència lèxica mai ha sigut una de les principals virtuts de Diana Morant. Acostumada a expressar-se des d'una suposada talaia moral, la ministra pareix convençuda que la contundència substituïx l'argument i que la desqualificació de l'adversari constituïx una forma legítima de superioritat intel·lectual.
La que porta a repartir carnets de bons i roïns, de progressistes homologats i sospitosos habituals, amb la convicció de qui creu haver rebut el monopoli de la virtut junt amb el nomenament ministerial. El problema és que els púlpits són còmodes, però les hemeroteques poques vegades mostren la mateixa indulgència.
La ministra i secretària general del PSPV pareix haver convertit la defensa numantina del sanchisme en una autèntica vocació. Una tasca exigent, sense dubte, perquè cada setmana li sorgixen nous desafiaments.
I, no obstant això, ahí està ella, sempre disposada a acudir al rescat de qualsevol referència política que fa aigües. Resulta curiós observar la seua peculiar relació amb els temps i amb les paraules. Tan prompte exercix de bocamoll com abraça un silenci quasi monacal. Parla quan potser convindria la prudència i calla quan el raonable seria una explicació.
Una estranya forma d'entendre la responsabilitat política que, per desgràcia, sol ser més freqüent del que desitjable.
Ho hem comprovat recentment amb la seua encesa (i solitària) reivindicació del llegat de José Luis Rodríguez Zapatero. Una defensa apassionada -i per moments conspirativa- que planteja preguntes inevitables.
¿De quin llegat parlem exactament? ¿Del que va deixar a la Comunitat Valenciana sense transvasament de l'Ebre, amb un finançament injust i sense dret civil valencià? ¿Del que va negar la crisi econòmica situant el nostre país a la vora del rescat mentre milions d'espanyols perdien el seu treball? ¿Del que va congelar el sou als funcionaris i va retallar les pensions durant anys? Li convindria concretar.
En temps convulsos, potser l'aconsellable seria una major contenció. No sols abans de presentar com a exemplar un llegat que cada dia projecta més ombres que llums, sinó també abans d'abraçar causes de dubtosa rendibilitat política. Mentre altres han optat per un prudent silenci, Diana Morant ha decidit exercir d'albacé sentimental de Zapatero.
Filles imputades, una secretària personal investigada, un soci en la mateixa situació, joies valorades en 1,3 milions d'euros pendents d'explicació i una bateria de delictes la gravetat dels quals ningú pot despatxar amb una frase enginyosa. No pareix, precisament, el millor moment per a parlar d'herències inesborrables.
Remoure el passat té la incòmoda costum de desmuntar alguns relats. Potser per això Diana Morant alterna amb tanta facilitat l'exuberància verbal i el silenci.
Manen les paraules per a Zapatero però continuen pendents les seues explicacions sobre els 25 milions d'euros desviats de la investigació contra el càncer en un organisme baix la seua responsabilitat. Com també ho estan les derivades polítiques dels casos Ábalos, Santos Cerdán o Koldo, o aquells pelotassos nascuts a l'empar de les contractacions d'urgència durant la pandèmia.
¿Té alguna cosa a dir la ministra sobre els contractes d'emergència del Govern de Ximo Puig per a la instal·lació de tres hospitals de campanya que a penes van atendre un centenar de pacients, les carpes dels quals van acabar sucumbint al vent i la factura dels quals va ascendir a 13 milions d'euros i que el Consell preveu posar en coneixement de la Fiscalia?
Resulta cridaner que qui acostuma a prodigar-se en lliçons d'exemplaritat descobrixca, precisament en estos assumptes, les virtuts del silenci.
Qui aspira a presidir la Generalitat no pot permetre's eixe doble raser, ni presentar-se com a adalil de la regeneració mentre s'acumulen els episodis que afecten alguns dels seus principals referents polítics i a la utilització de les institucions en benefici propi.
Diu Morant que el llegat de Zapatero "no el va a esborrar res, ni tan sols unes joies". El veritablement cridaner és l'obstinació de la ministra en reobrir un debat que difícilment afavorix a qui considera el seu pare polític. Perquè el risc de parlar de llegats és que algú decidisca repassar-los complets.
Nando Pastor és portaveu del Grup Parlamentari Popular en Les Corts