Helena Stendhal, la arrolladora guia que ensenya tant els carrers de València com el museu de la vicepresidenta de Mercadona
La historiadora de l'art viu a cavall entre l'exclusivitat del cub blanc i el caos d'un asfalt pres per turistes i nòmades digitals.
Davant de la dictadura del 'scroll' i l'oblit dels clàssics, la figura del guia turístic ha mutat fins a convertir-se en la nova transmissió oral.
A meitat del camí de la nostra vida, els valencians ens hem trobat perduts en una selva fosca anomenada turistificació. Ahí on el camí recte de la identitat sembla haver-se perdut. I per a travessar els cercles d'este infern urbà, necessitem un guia.
A els seus trenta-dos anys, Helena Stendhal -que usa un cognom artístic propi del que transmet- exercix diàriament com el nostre particular Virgili. Esta historiadora de l'art és capaç d'arrancar el matí en el mateixíssim Paradís, exercint de mediadora cultural entre els murs immaculats i el silenci reverencial del Centre d'Art Hortensia Herrero i, sense solució de continuïtat, descendir a l'Infern: l'asfalt bullent de Ciutat Vella, esquivant hordes de bicicletes i terrasses abarrotades mentre intenta explicar-li el gòtic civil a un grup de turistes.
I ho fa rapant-se el cap, plena de tatuatges i piercings, amb una força arravatadora i havent estudiat, i aprés, en el mític Lluís Vives de València.
Ella és plenament conscient d'eixe violent xoc d'ecosistemes, però es nega a ser un camaleó. Virgili mai va canviar la seua túnica acompanyant a Dant i ella, doncs tampoc. Quan va entrar a treballar en el cub blanc de l'alta cultura contemporània, va deixar clares les seues línies roges.
"Des del minut u vaig decidir no llevar-me cap jaqueta. Jo sóc la que sóc i crec que tinc el potencial que tinc per ser com sóc; no vull haver de disfressar-me per a treballar en el museu", em confessa amb una honestedat desarmant, recordant la batalla inicial perquè els mediadors pogueren lluir els seus tatuatges o els seus piercings en les sales.
"Tu em veus a mi explicant al carrer i sóc la mateixa que quan explique en l'Hortensia. Adapte el discurs, però no canvie qui sóc", subratlla sobre el centre d'art de la vicepresidenta de Mercadona i dona de Juan Roig.
Helena Stendhal
Eixa autenticitat xoca diàriament amb la realitat d'una València que, en a penes un parell de dècades, ha mutat de capital perifèrica; recordem que en els 80, l'entrada a València et rebia amb un cartell de "Temps de visita: 3 hores"; a un parc temàtic devorat pel seu propi èxit. Hui, la maquinària no dóna treva, i els guies breguen en primera línia amb les ànimes condemnades del turisme massiu.
"Inevitablement, la majoria de la gent que hi ha pel carrer són turistes, i a vegades fins i tot molesten. Les coses clares", dispara Helena, recordant el desagradable que és intentar divulgar història mentre t'arrosseguen "hordes de 15 bicicletes que van per un carrer per als vianants pitant i sense cap cura".
Però en este descens als inferns, el cercle més irritant és el dels "indiferents" de Dant: aquells que consumixen la ciutat sense embrutar-se les mans. Els que eluden qualsevol compromís amb el teixit social que destruïxen. Parle, per descomptat, dels nòmades digitals. València és un imant per a estos professionals que desembarquen aliens per complet a l'ona expansiva del seu poder adquisitiu.
Quan Helena guia grups en anglés, es troba de front amb ells. "T'ho conten creient que et farà il·lusió saber que han triat València. I clar, tu, impàvida. Tenen raó, és la millor ciutat del món, però el que tu hages decidit localitzar-te ací implica que els preus dels habitatges estan pels núvols, que hi ha barris on la gent de tota la vida ha sigut completament expulsada".
Stendhal exercix de Virgili, però pertany al món terrenal i no romantitza la precarietat del seu sector. "Tot mediador cultural a Espanya cobra 17.000 euros a l'any a jornada completa", relata recordant-se del demolidor conveni col·lectiu. I, amb un somriure enorme, no ho diu queixant-se.
Malgrat bregar amb una ciutat hostil, l'objectiu d'Helena continua intacte. El seu àlies no és casual. Remet al síndrome psicosomàtic que et desborda davant la bellesa extrema de l'art. Ella ho va experimentar d'adolescent gràcies a un professor -el mític Juan Antonio Chiquillo- que li va volar el cap a les aules del Lluís Vives. "Això és el que jo vull, ser com un Chiquillo per a la gent. Que puguen connectar i sentir coses que a lo millor no podrien sentir si no tingueren eixa cultura".
Helena Stendhal.
El problema és que en la nostra època, la incultura campa a les seues amples, i és, segons ella, "el que més danya el patrimoni". En una societat anestesiada, que ja no llig assajos, ni consumix enciclopèdies, ni s'asseu en silenci davant dels clàssics, la figura del guia turístic ha mutat en la nostra nova literatura de masses; un relat oral i predigerit que s'adapta al ritme de producció que ens ofega.
"És com la diferència entre escoltar un audiollibre i llegir-te el llibre", reflexiona, acceptant que la seua labor ompli el buit d'una generació addicta al scroll. "La gent no es posarà a llegir les grans guies d'història de l'art del segle XVII i nosaltres sí que podem substituir o reemplaçar un poc eixa font de coneixement".
I ací arribem al final del viatge. En la Divina Comèdia, Virgili no pot creuar les portes del Paradís; el seu treball acaba quan deixa a Dant davant de Beatriu, la encarnació de la bellesa pura i la revelació.
Helena Stendhal.
Helena fa exactament el mateix amb nosaltres. Ens arrossega pel soroll, ens mastega la història i ens planta davant de la veritable Beatriu d'esta ciutat: els àngels renaixentistes de la Catedral, el gòtic civil de la Llotja, les ruïnes de l'Almoina o la fragilitat de les escultures de Ponzanelli.
El problema de València, em tem, és que els nostres gestors polítics patixen d'un caràcter crònicament faller. Com apunta Helena amb ironia, pequem de "viure les coses d'una forma molt abrupta i cremar amb tot i arrasar amb tot".
Esperem que Virgili continue guiant-nos per l'asfalt molt de temps, no vaja a ser que, en un d'eixos rampells megalòmans tan valencians, acabem pegant-li foc a Beatriu perquè els turistes li facen una bona foto a les cendres.
