Clímene va tindre un fill guapo, reguapo, guapíssim. I també babau i presumit. Faetó. Un dia, al pati, un altre xiquet li va escopir l’únic que a eixa edat de veritat fa mal: que mentia cada volta que deia que son pare era el mateix Apolo (que sí que era guapo de solemnitat).
Faetó no va córrer a buscar sa mare. Va córrer a demanar proves.
Perquè son pare era el Déu del Sol. El que, cada matinada, enganxava quatre cavalls de foc i creuava el cel perquè tu arribes tard a treballar. I el xic va pujar al palau de llum a exigir no una abraçada, sinó un certificat. Alguna cosa que ensenyar. Un titular. I ho va fer sense demanar instància ni res. La joventut és així d’atrevida.
Apolo, aficionat a l’empenyó però que volia a tots els seus fills per molt bobaus que foren, va jurar per la llacuna Estígia donar-li el que demanara. D’eixos juraments no et lliura ni Déu, clar. I catapum. El xiquet, que ja hem convingut que a més de guapo era babau, va demanar l’únic que no havia de demanar: les regnes del carro que obria els dies. Un dia al volant del cel. Perquè el veren tots.
El pare li va suplicar. Li va dir que eixos cavalls no els para ni Zeus, que el camí crema, que hi ha un escorpí ahí dalt esperant-lo amb l’agulló. Que un Lleó se’ls pot menjar sencers. Que et mataràs, que ho cremaràs tot i a vore després com explique jo açò a les notícies…
Va donar igual. El xiquet ja es veia ahí dalt. Millor dit: ja es veia sent vist pels seus iguals. Admirat.
Tres mil anys després, al carro del Sol li hem posat un aro de llum i un trípode.
L’empresa danesa LEGO, que de xiquets i adults avorrits en sap un rato, va preguntar a més de tres mil xiquets en tot el món què volien ser de majors. A Europa va guanyar youtuber; quedant la professió d’astronauta per als nostàlgics.
A la Xina, al revés: volien anar a les estrelles. Supose que allí, en el fons, créixer al 8% ve vestit de cadenes a terra. Nosaltres, esta vella Europa que va liderar el món, ja no volem anar enlloc. Volem que ens miren. A Espanya, un de cada tres xiquets aspira a influencer. A les estrelles no. A eixir en una pantalla.
A la merda, supose.
I compte, que no vaig a fer-me el d’elit. Que el primer que es fa selfies sexys al bany sóc jo. Perquè qui pot, pot. Que la pesta la respirem tots. La diferència és que jo sé que estic fent l’imbècil i prioritze el corazonet a la meua vida real.
El que passa és que als xiquets, eixa pesta, els l’hem ficada al bressol.
El tremendo no és que vullguen ser famosos. Voler agradar és vell com Caïm. El tremendo és l’ordre. Abans la fama venia com a conseqüència: cantaves, corries, curaves, escrivies i, de rebot, els focus t’il·luminaven. Era l’ombra del mèrit. Ara és al revés. Primer la càmera; la resta, ja vorem. I ni se t’ocórrega posar-li les banyes al teu nóvio amb el teu entrenador de boxa, que et cancele.
Hem separat el reconeixement propi de l’exercici d’un magisteri pel lluïment de la ximpleria, que brilla més però no té cap pòsit.
Faetó tampoc volia conduir. Volia que el veren conduir. No li interessava l’ofici impossible de passejar la llum pel món, matinada inclosa. Li interessava l’instant en què els de baix alçaren el cap: mira, és el fill d’Apolo.
I ací està el pare. Sempre és culpa seua, que a un xiquet babau se l’adreça amb educació i principis. Apolo va jurar per l’Estígia i ja no va poder fer-se arrere, igual que els xiquets de hui juren pau a canvi d’una pantalla en un restaurant de fastfood.
El xiquet brama, tu has d’enviar un correu, li dones el carro del Sol. Una estoneta. Pren les regnes del cel, carinyo, però no molestes. Ningú pensa que eixa estoneta, repetida cada dia, és just el jurament que no es desfà.
I què va passar quan Faetó va agarrar el carro del Sol? Doncs ja vos ho he dit: catapum.
Els cavalls notaren la mà fluixa i es desbocaren. El carro va pujar fins a gelar els núvols i va baixar fins a encendre els boscos. Cremaren les collites, s’esquerdaren secs els rius. El desert del Sàhara el va crear aquella vesprada un xiquet que va cremar el món per eixir una estona al cel.
A Faetó el va parar Zeus d’un raig. ¡Ja està bé, xiquet!
Misericòrdia a la seua manera: el va matar perquè no calcinara la terra sencera. Va caure cremant-se al riu, i les seues germanes ploraren tant a la vora que es tornaren arbres. Les seues llàgrimes, ambre. Pedra bonica i transparent per a mirar, dins, la pena quieta.
Va, que l’he liada grossa, podria explicar son pare.
Els nostres Faetons no es precipiten d’un raig. S’apaguen d’alguna cosa pitjor: que l’algoritme, un dimarts qualsevol, decidix que no importen. Que conduïsca un altre. I el que va ser mirat amb veneració ahir es queda, als quinze, mirant un número com li baixen les estadístiques, preguntant-se què va fer mal, sense haver aprés a fer res excepte ballar com un mico sense mèrit.
No els hem donat un somni. Els hem donat un aro de llum i els hem posat un plat perquè demanen després de ballar sense mèrit.
I si demà, quan demane el carro, provem a dir-los que no?
