Amor meu:
Porte tres nits sense dormir per culpa d'esta carta. La comence, la trenque, la torne a començar, i el sòl es va cobrint de cadàvers de paper, d'inicis que no van saber dir-te.
Hi ha una manera de voler que no cap en la boca ni en la gola, que s'enganxa en el pit com un ocell contra el vidre, i només troba eixida per la mà, a poc a poc, a fosques, quan tota la casa calla i no queda en el món més que este tremolor d'home davant de la pàgina en blanc, que és l'última cosa honesta que em queda.
T'estime com s'estima allò que un mai ha merescut. Amb por. Amb la certesa absurda que un matí qualsevol obriràs els ulls, em miraràs a poc a poc, i veuràs per fi com de poc soc. Pense en tu i el món s'ordena, cada cosa troba el seu lloc, fins i tot les que feien mal; ixes un instant de l'habitació i torna el vell desordre, el de sempre, el d'abans de tu.
No sé fer versos, ni ganes: em basta amb pronunciar el teu nom perquè la paraula ja siga bella, perquè la boca se m'ompliga d'una llum que no vaig posar jo. Eres tu el que li faltava als meus dies per a no ser només dies, hores posades en fila camí del no-res.
I com oblidar aquella vesprada en [el lloc on vos vau conéixer], quan el temps es va parar en sec com un rellotge al qual se li acaba la corda, i vaig saber, sense saber encara el teu nom, sense saber res de tu excepte que existies, que t'anava a estimar fins al final de les meues forces i un poc més enllà, fins on ja no arriben les forces i només empeny el costum de l'ànima.
Per això t'escric, perquè les paraules fetes veu se les emporta l'aire i estes vull que es queden, que les guardes, que les rellegisques quan jo falte. Perquè si tot el món es posara davant per a prohibir-m'ho, escriuria el teu nom en cada mur de cada carrer i el cridaria en cada plaça fins quedar-me ronco, fins que no em quedara gola. I si encara així estes línies et saberen a poc, vida meua, digue-m'ho sense por, que en tinc d'altres. En tinc totes. [regenerar resposta]
—SEPARADOR—————————————
Para. Respira.
T'has emocionat? No t'avergonyisques. Jo també, la primera vegada. Vaig aguantar fins al primer claudàtor sense sospitar res.
Perquè eixa carta no ha eixit inflada de la mà d'un nictàlop enamorat. L'ha escopida una màquina en tres segons, a partir d'una orde que un pobre diable va teclejar amb el polze mentre veia una sèrie: escriu-li alguna cosa molt romàntica a la meua parella, que plore.
I plorarà sobre un text que no firma ningú. I, encara que dolorós, és poètic perquè la llàgrima, en realitat, estarà culpant i acompanyant la mort de la creativitat.
Fixa't en el claudàtor, que és on es veu la costura. El lloc on vos vau conéixer. La màquina, que cal reconéixer que és llesta, no ho sap. No va estar. Ni va viure com li brillaven els ulls amb la pluja, ni l'atac de riure amb el petricor colpejant en les comissures del vostre primer bes.
La màquina deixa el buit obert perquè el reompliga el remitent, igual que es deixa en blanc la casella de l'import en un imprés. I ahí està la punyalada: una carta està pastada amb memòria compartida, amb vesprades i copes, amb somriures i enuigs. D'això, cap IA en té. Et regala un record amb la data per posar. Un t'estime amb farcit de 10 sabors.
I et sents Poe.
Així, l'altre detall. En tinc d'altres. En tinc totes. No presumeix el cervell digital: informa. Eixa passió que t'ha encongit el pit és l'esborrany número u d'una fila infinita. Un clic i en ve una altra, igual de ardent, igual de perfecta. La mateixa nit en vetla, servida en sèrie, per a qui la demane. Tot tan apòcrif com una moneda de tres euros.
Ja ho sé, ja ho sé. Els més avantatjats citaran que Cyrano feia el mateix, que també ell va prestar les seues paraules al bo de Christian perquè Roxana es rendira baix el balcó. I és cert, excepte en l'únic que importa. Cyrano prestava la veu, però l'ànima era seua, i eixa era justament la seua tragèdia: estimava i no podia firmar. Es va morir sense poder dir les vaig escriure jo, sempre vaig ser jo.
La màquina no té ànima per prestar ni amor per callar. Firma encantada. És Cyrano sense l'amor i Christian sense el cos: no hi ha ningú baix el balcó. I igual firma una epístola carregada d'emoció que una presentació sobre la reproducció del seitó als Pirineus.
Perdó per això, però em fa mal. Em fa ràbia. Perquè m'he passat la vida llegint els clàssics i alguns moderns. I vore que se'ns ha oblidat fer el que ja sabíem em fa enutjar.
Vos conte una història: una monja portuguesa, Mariana Alcoforado, li va escriure cinc cartes a un oficial francés que ja l'havia oblidada. Cada ratlla cremava d'abandó, però era seua fins a l'última coma. Li pertanyia el dolor com li pertany a un la cicatriu que li creua la pell. (Si no coneixes la història, fes-te un favor i busca-la, encara que siga en la Wikipedia, indolent). Ovidi va posar cartes en la mà de Penèlope i de Dido, dones escrivint al buit, a un home que no tornava o que ja se n'anava.
Era ficció, sí, però darrere sagnava un poeta de veritat per a fingir aquella sang. Werther es va pegar un tir amb la tinta encara humida damunt la taula. Bécquer jurava que podria no haver poetes, però que sempre, sempre, hi hauria poesia. S'equivocava només en l'ordre. Ara hi ha poesia a cabassos, industrial, impecable, sense una arruga. El que comença a faltar és la veritat que tanca.
Perquè una carta, un poema, no val pel bé que estiga escrit. El que importa és qui es va jugar l'ànima i per què. Per les tres nits. Per la por de veritat. Pel tremolor de la mà, que no era una metàfora.
Roxana besa un paper que no firma ningú. I tu, que t'has emocionat fa un moment, continua emocionant-te si vols, estàs en el teu dret, però és millor que sàpigues el que abraces. Un t'estime que és cert, perquè la màquina no menteix, no sap. Només que no ho ha dit ningú.
Christian, almenys, tenia darrere un Cyrano que l'estimava en l'ombra. El teu és real o un motor artificial que et fa sentir millor?
