Hi ha coses que són típiques de l'estiu, i es repetixen any rere any. Platges, piscines, turisme, el Gran Prix o el posat robat de l'Obregón, sense anar més lluny. Sabem que arribaran, i ens resignem a viure-les de la millor manera possible, quan no a ignorar-les directament.

Però hi ha altres coses molt més serioses que no haurien de rebre la mateixa indiferència o, com a mínim, resignació. Em referisc als incendis forestals que, encara que existixen des de sempre, cada dia són pitjors i tenen efectes més devastadors.

Encara queda en alguna carretera espanyola aquella senyal de trànsit que quan jo era menuda es veia tant. Una espècie d'arbre amb una misteta encesa davall, i la consegüent advertència de perill. Tota una icona perquè, de la mateixa manera que hui quasi ningú utilitza mistetes —hi ha xiquets i xiquetes que ni tan sols saben què són—, continuem fent molt menys cas d'aquelles advertències del que deuríem.

No és la primera vegada que escric sobre això, per descomptat. I, encara que m'agradaria pensar que és l'última, molt em tem que no serà així i si ho fora, seria perquè jo tiraria la tovallola i no perquè la causa deixara d'existir. Tant de bo m'equivocara, però és el que hi ha.

Encara queden setmanes per acabar l'estiu, i el balanç de boscos cremats és inquietant, una vertadera tragèdia per a la zona i per al món, per a l'economia i per a l'ecologia, per al planeta Terra i per a l'ésser humà.

Exagere? Ja m'agradaria a mi que fora així, però no cal més que pegar una ullada a les notícies del nostre país i també a les notícies d'enllà de les nostres fronteres per adonar-vos que la dimensió del problema va molt més enllà que ens quedem sense un o diversos paratges més o menys bonics.

Estem deixant la Terra sense pulmons amb què respirar, i sense això la matem a poc a poc. I, òbviament, si matem el nostre hàbitat, també matem a poc a poc els éssers humans, encara que ni tan sols ens n'adonem.

Incendis forestals n'hi ha hagut sempre, per descomptat, però els d'ara són diferents i molt pitjors, fins al punt que en moltes ocasions es parla d'incendis incontrolables.

De fet, fins fa poc temps ningú sabia què era "perimetrar" o paraules semblants. En el passat els incendis s'apagaven, sense més. Però ara cal començar per controlar-los perquè s'han tornat molt més difícils.

I per què passa això cada estiu? Doncs ja m'agradaria a mi tindre la resposta, perquè tindria el principi de la solució al problema, però d'això res.

Està, com sempre, el factor humà, que pot vindre d'una simple però imperdonable imprudència o d'una acció deliberada encara més imperdonable. Però hui tot ve incrementat per una circumstància que no es pot obviar, encara que molts ho pretenen: el canvi climàtic.

Però no ens podem resignar sense més a què hi haja incendis. La clau està, per més que semble una perogrullada, en previndre. I això és una cosa de què es parla tots els estius i s'oblida tots els hiverns.

La clau està en buscar solucions i no buscar culpables i, per descomptat, en tractar-ho com una emergència social de primer orde i no com un motiu més per a l'enfrontament polític.

Desitge de tot cor que esta fora l'última vegada que haguera de parlar del tema, però sé que no és així, per desgràcia. I això que ens juguem molt, ni més ni menys que el nostre futur.