Esta mateixa setmana se celebrava el Dia Internacional de la Joventut. Un d'eixos dies temàtics que, no sé si per la seua abstracció o perquè interessa menys del que deuria, passa més bé desapercebut.

Si enguany li afegim, a més, la coincidència amb l'eclipsi que tot ho eclipsa -perdó pel joc de paraules, però la temptació era molt gran-, la commemoració s'ha tornat quasi invisible. O sense quasi.

El primer que caldria plantejar-se és exactament què és el que se commemora. Perquè quan parlem de joventut, sempre acaba venint-nos al cap l'expressió manida de "joventut, diví tresor" que convertix eixa etapa de la vida en una mena de quimera en què tot és meravellós.

Però d'això res. Ni ahir, ni menys encara, hui. És cert que tenim certa tendència a idealitzar el passat, però tot el món ha tingut en la seua joventut les seues cuites i el fet de tindre pocs anys i molt de cabell no basta per a l'existència de la felicitat.

De fet, hui ni tan sols sabem què es considera ser jove. Segons la IA, en una definició un tant simplista, la joventut és una etapa de la vida situada entre la infantesa i l'edat adulta.

Per a la RAE, la joventut és el "període de la vida humana que precedix immediatament a la maduresa", encara que en una altra accepció considera que joventut equival a "energia, vigor i frescor".

La qüestió és que cap d'estes definicions ens situa en un període cronològic concret de la vida de les persones, i, encara que l'ONU acota este temps entre els 15 i els 24 anys, cada dia els joves són més majors, i en el nostre país s'estén fins als 30 i inclús 34 anys, una cosa prou més concorde amb la realitat que ens ha tocat viure.

I és que per més que envegem la frescor i la loçania que es perd inevitablement per l'edat -per més que hi haja qui s'enteste a dissimular-ho amb cirurgia, gimnàs o tractaments miraculosos- no són poques les dificultats amb què han de viure els nostres joves de hui.

Potser l'habitatge, o les condicions laborals siguen els temes dels quals més es parla, i no sense raó.

Ens trobem amb generacions amb una sòlida formació que ni troben treball en condicions proporcionades amb la seua preparació, o, encara que el troben, no disposen d'un salari suficient per a accedir a un habitatge en condicions, ni tan sols en règim de lloguer.

Però, a més d'això, o potser com una de les causes, s'enfronten a seriosos problemes de salut mental, a la dictadura de l'aspecte físic o a una soledat que, encara que puga paréixer el contrari, s'accentua per l'ús de les xarxes socials.

Tota una mescla que contradiu eixa imatge idíl·lica de la joventut com una etapa meravellosa de la vida. No cal més que comprovar les xifres de suïcidi juvenil per a confirmar-ho.

Ha quedat arrere eixa idea de joventut idealista i revolucionària, germen dels canvis socials, que va ser pròpia d'una època. Ara l'escepticisme campa a les seues amples i les que haurien de ser conviccions i compromís han deixat pas a la intolerància i a un flirteig amb les idees d'ultradreta que deuria disparar totes les alarmes.

Alguna cosa passa amb una joventut que, en gran part, ha perdut la il·lusió que deuria caracteritzar-los. I alguna cosa passa amb una societat adulta que, o no vol vore-ho o no li importa.

Però el futur es mereix que li donem una volta abans de convertir-se en present. O més d'una.