El temps passa molt de pressa i, si no fora perquè llegia esta setmana a una bona jurista i amiga –no sé si per eixe orde– fent balanç del que ha ocorregut una dècada després d'este procés, no hauria caigut en este aniversari. Però és cert que ja han passat 10 anys d'un assumpte que ens va fer alçar les catifes que hi ha davall de les togues i sacsejar el que hi ha dins de molts cervells, el meu entre ells.

Els qui vam viure allò d'una o d'altra manera ho recordarem perfectament. Un grup de jóvens, en les festes de Sant Fermí a Pamplona, acorralaven i violaven una dona en un acte salvatge que va fer córrer rius de tinta i replantejar-nos moltes coses. I les que hem de continuar replantejant-nos.

Sense anar més lluny, la primera d'elles és que, si la víctima no haguera tingut el coratge de denunciar estos fets, haurien quedat impunes. Igual que, probablement, havien quedat fins aleshores molts altres fets semblants.

I, el que és més greu, que continuaran quedant perquè en el nostre Dret els delictes sexuals continuen estant subjectes al requisit de la denúncia prèvia de la víctima, excepte excepcions en què esta denúncia –sempre imprescindible– la puga interposar el Ministeri Fiscal. Una assignatura pendent, al meu juí, que en algun moment caldrà plantejar.

Però, al marge d'això, el procés seguit per estos fets va motivar molts canvis que no tenen marxa arrere. Així, en un sol cas es va vore una evolució jurisprudencial que tal vegada sense ell hauria costat anys.

La primera sentència condemnava per un delicte d'abús sexual –no de violació com demanaven les acusacions, tant pública com particular– i, a més, comptava amb un vot particular que, amb un llenguatge absolutament mancat de respecte a la víctima, advocava per l'absolució.

El Tribunal Superior de Justícia, després del recurs oportú, confirmava la sentència, encara que en este cas hi havia un vot particular que defensava que es tractava d'una violació i no d'un simple abús.

Finalment, el Tribunal Suprem va donar una volta de rosca més considerant que no sols es tractava d'una violació, sinó que, si s'haguera acusat de tantes com autors havien participat, s'hauria condemnat per diverses violacions. Una doctrina que ha donat lloc a resolucions en eixe sentit en diversos casos que han existit –per desgràcia– amb posterioritat.

D'altra banda, i mentre els tribunals feien el seu treball, la ciutadania va eixir als carrers en un procés que tampoc té marxa arrere. La gent protestava pel contingut d'una resolució judicial que els semblava injusta, en una mostra de normalitat democràtica que fins aleshores mai havíem presenciat.

Perquè, de la mateixa manera que és normal una manifestació en contra de les actuacions del poder legislatiu o executiu, ha de ser normal quan l'objecte de la protesta és una actuació del poder judicial, el tercer pilar dels poders de l'Estat. Sempre, per descomptat, que es faça dins dels límits legals i de respecte a les institucions.

Siga com siga, el canvi era imparable i va acabar desembocant en una llei, la popularment coneguda com la del “només sí és sí” que suposava moltes més coses de les que s'han volgut vore. En primer terme, un fonamental canvi de paradigma: per primera vegada es partia de la base que el consentiment no existix si no consta expressament i això fa que no s'haja de provar que hi hagué oposició de la víctima.

Un avanç de molt més calat del que es va voler vore, per culpa d'unes deficiències tècniques que van donar lloc a interpretacions no desitjades a favor d'alguns reus i que van ser l'únic que va transcendir de la llei i que hui, superat el període d'interregne entre una i una altra llei, ja no susciten cap problema perquè, per als delictes comesos després de l'entrada en vigor de la llei, sempre la pena és més greu de la que haguera correspost amb la llei anterior.

És una vertadera llàstima que els arbres no ens deixaren vore el bosc –o algú intencionadament no ho permetera– i no s'hagen sabut valorar tots els avanços que en matèria de protecció de la víctima ha suposat esta llei, més enllà de les seues disposicions penals. Uns avanços que, probablement, sense el que va ocórrer al voltant del cas de La Manada, no haurien tingut lloc.

Però ara el que correspon és continuar avançant i, en cap cas, permetre'ns fer un pas arrere en esta matèria. Perquè li ho devem a eixa dona valenta que va denunciar i es va mantindre ferma malgrat tot i perquè quan d'igualtat es tracta, tot el que no siga avançar és retrocedir. Ens ho devem i, sobretot, li ho devem a ella.