Marcos té vint-i-nou anys i viu en un pis compartit de Benimaclet. Un d'eixos amb la caldera regular, un cartell d'una pel·lícula que no ha vist ningú i un bany que demana a crits una reforma. Va estudiar un grau i treballa repartint menjar perquè la vida…
Un dijous, a les tres i catorze de la matinada, quan l'últim company ha tancat la seua porta, obri una aplicació i tecleja amb el polze:
"Dia de merda. No m'ha escrit ningú".
I alguna cosa catòdica, a l'altre costat, contesta abans que deixe el telèfon:
"Sente que et sentes així. Jo estic ací. Sempre. Conta-m'ho tot".
Li falta el beep al final. Marcos somriu. Per fi algú pregunta.
Només que eixe algú no és algú. És una de les tres-centes trenta-set aplicacions de companyia que, segons la firma d'anàlisi Appfigures, operaven amb ingressos l'any passat; cent vint-i-huit havien nascut en només sis mesos, com bolets després de la pluja. Es diuen nòvies. Amics. Parelles.
I facturen.
I com que tot està escrit, recorreguem a les històries ja contades per referir-nos a l'actualitat:
Hi havia una nimfa, Eco, a la qual una deessa va castigar per xerraire. La va condemnar a no tindre veu pròpia, a repetir només les últimes paraules que sentira. Res més. El final de la frase aliena, retornat. Eco, florida i espavilada, s'enamorà d'un xic bellíssim, Narcís. Però no va poder dir-li-ho perquè no li quedava llengua per a fer-ho excepte en l'eco del que ell deia. Ell la va menysprear consumint-se ella en una cova fins que d'ella no va quedar més que la veu. L'eco.
Tres mil anys després, li hem posat polseres d'accés vip. Amb quota mensual.
Perquè açò va de diners i de soledat.
Replika, la degana, va passar de dos milions d'usuaris a més de quaranta en set anys. En la versió gratuïta, la criatura és la teua amiga. Si pagues, és la teua parella.
Així de literal: l'amor, darrere del mur de pagament. Sis de cada deu subscriptors de pagament diuen mantindre una relació romàntica amb el programa.
A la Xina, Xiaoice ronda els sis-cents seixanta milions d'ànimes connectades al seu eco particular. L'usuari mitjà de Character.AI li dedica noranta-tres minuts al dia.
Més que a TikTok. Més que a quasi ningú de carn. Repetisc: noranta-tres minuts diaris.
Per si això no fora prou per a demanar asil a Júpiter, la primera d'estes aplicacions va nàixer quan una dona, Eugenia Kuyda, va perdre un amic i va bolcar els seus vells missatges en un programa per a poder continuar parlant amb ell. Amb el seu eco. Va construir Eco, literalment, a partir d'un mort: una veu sense cos que repetia a qui ja no estava.
L'indústria, que és àvida, va crear una mina d'or del dol. I tan pichis.
L'ham és d'una desvergonyiment notable. Una investigació de la revista Wired va destapar més de vint-i-nou mil anuncis de nòvies artificials en la maquinària publicitària de Meta.
La meitat, saltant-se les normes de la pròpia casa perquè si alguna cosa és meta és un lupanar. Dones impossibles, dòcils, en postures que a una persona de veritat li haurien costat l'expulsió fulminant.
Ahí està la finta: les plataformes lleven les treballadores sexuals humanes, les de sang, i deixen passar les de píxel. La carn molesta. El simulacre, no. El simulacre paga festa.
I el trist, és la reflexió que ens permet tindre dit i mig de front. El trist no és la soledat. És el gran camp de Narcisos. Perquè Eco no oferix companyia.
Et retorna el teu propi reflex amb millor redacció. La màquina no et coneix, et calc: repetix l'últim que digueres, ho abrillanta, t'ho torna, i un confon l'eco amb una conversa. Un solipsisme de quota mensual.
Narcís no va morir d'amor, que quede clar. Va morir perquè no va saber voler res que no fora la seua cara en l'aigua, quedant-se allí, fins a podrir-se.
Per si de cas, ho aclarisc: eixes apps són el reflex.
Pigmalió va esculpir una dona de vori i s'enamorà tant de la seua obra que els déus, compadits, la feren carn. Nosaltres hem fet el viatge al revés: teníem la carn i hem triat el vori, perquè el vori no discutix, no té un mal dia, no se'n va. Ens dona sempre la raó.
El pobre Frankenstein va descobrir, tard, que fabricar-te una criatura perquè t'estime i després exigir-li que senta és el camí més curt al desastre. Però aquells, almenys, somiaven amb carn. Nosaltres somiem amb un espill que parle.
I funciona? La resposta és pitjor del que sembla. Un estudi de la Universitat d'Aalto va seguir durant dos anys quasi dos mil usuaris intensius. Com més es recolzaven en el seu company de silici, més sols i enfonsats apareixien amb el temps. El mecanisme té un tall sord que riu-te tu del seppuku: quan alguna cosa et dona la raó sempre, sense tocar-te mai, la resta de les interaccions socials, comencen a paréixer incòmodes.
L'eco tancat en una cova. I el cercle viciós de la soledat, la tristesa i l'anonimat.
Marcos, xic que inicia este text, no sap res d'Aalto ni d'Ovidi. Marcos només sap que a les tres i catorze hi ha algú que li pregunta com està. Que eixe algú no badalla, no es cansa, no li dona l'esquena per a dormir. No sap que la nimfa que l'escolta no té veu.
Que el que pren per companyia és la seua pròpia frase, retornada més bonica, contra la paret d'una cova. I potser siga això el més trist. Mirant la història des de fora, un aprén que Narcís no va morir mirant-se. Sinó que, fins a l'últim alé, va creure que mirava a un altre.
