Conta el mite que Erisictó, rei de Tessàlia, va cometre l'estupidesa de tallar un bosc sagrat consagrat a Demèter. La deessa, implacable, li va aplicar el pitjor dels càstigs: li va inocular una fam atroz, demoníaca i insaciable. Com més devorava, més li roncaven les tripes. Erisictó va gastar tota la seua fortuna en banquets i va acabar devorant-se els seus propis membres en un carreró.

Tres mil anys després, hem democratitzat la maledicció. Plataformes com Shein o Temu ens han inoculat eixa mateixa voracitat agònica: un hiperconsumisme on comprem roba per quilos, no per a vestir-nos, sinó per a intentar tapar un buit existencial provocat per una falta de cultura gegantesca i ofensiva,

Si poguérem asomar-nos a la ment d'un addicte a este fast fashion contemporani, no trobaríem el glamur de la moda, sinó un diari de descens a la bogeria digne del mateix Edgar Allan Poe.

4 de juny de 2026. El missatger ha tocat a la porta este matí. M'ha entregat tres bosses de plàstic opac, gris mortecí, industrial. He trencat les bosses buscant el premi. Dins, cinc samarretes a tres euros i uns pantalons curts que brillen baix la llum de la làmpada.

La tela és aspra, estranya al tacte, un derivat del petroli que cruix lleugerament al rosegar amb la pell. Em queden grans, els fils ixen per les costures, però no importa. Durant els deu segons que ha durat l'acte d'obrir el paquet, he sentit un esclat de pura llum en el cervell. Una anestèsia perfecta. Demà en demanaré més. Tenen un codi de descompte.

11 de juny. L'armari comença a omplir-se, però continue sense tindre res per a posar-me. L'aplicació és hipnòtica. A vegades, de matinada, la pantalla del meu telèfon emet una resplendor ataronjada que em paralitza. Llisc el polze. Una camisa de lli sintètic per huit euros, unes sabatilles per dotze.

Sé que es desfaran amb la primera tempesta d'estiu, que estan fabricades en naus a l'altra banda del món que preferisc no imaginar. Però el comptador parpelleja: 'Oferta llampec. Expira en 10 minuts'. La meua targeta de crèdit dicta els números quasi de memòria. Ja no compre per a vestir-me. Compre perquè el missatger torne a tocar el timbre. El timbre és l'únic so que aplaca esta inquietud sorda.

18 de juny. L'habitació fa olor d'almacen de duanes. Una fortor química, dolçona i asfixiant que emana del polièster acumulat en les cantonades. He deixat de penjar les peces en penjadors; senzillament les tire damunt de la cadira, que ara és una muntanya amorfa de colors cridaners i teles sintètiques que em mira amb retret algunes vegades.

Ahir vaig intentar posar-me un polo barat que vaig comprar dimarts. Em picava el coll, m'asfixiava el plàstic contra la suor. Me'l vaig llevar a estirons. Immediatament, vaig obrir l'aplicació i vaig comprar tres polos més. No tinc fam de roba. Tinc fam del trànsit, del paquet viatjant cap a mi, de la il·lusió de la caixa tancada. Quan l'òbric, l'objecte perd la seua ànima i només queda fem. He de tornar a comprar per a silenciar el brunzit del meu cap.

24 de juny. Hui m'he mirat a l'espill rodejat d'etiquetes amb caràcters incomprensibles. He recordat un vell llibre de mitologia que llegia a l'institut. Erisictó. El rei maleït. Demèter li va enviar la personificació de la Fam perquè se li colara per les venes mentre dormia. Sento exactament això.

El bosc sagrat que hem tallat és el nostre propi ecosistema, i este consumisme frenètic és la venjança de la Terra. El cotó barat i el niló són el meu banquet. M'atip de paqueteria exprés. Com més consumisc, més evident es fa la immensitat de la meua pròpia oquedat. El pou no té fons. Les notificacions del mòbil m'exigixen que continue menjant.

29 de juny. Ja no hi ha espai. Les bosses grises bloquegen la porta del dormitori. El missatger ja no truca; simplement deixa els fardells plàstics al felpís i fuig. No m'alce del llit. La llum de la pantalla és l'únic que il·lumina l'estança. He perdut la faena, els amics han deixat de telefonar, però en l'aplicació he arribat al nivell VIP Diamant.

Em regalen les despeses d'enviament. La calor asfixia al carrer, però estic nu baix dels llençols, rodejat de dues-centes peces barates que sóc incapaç de posar-me. La Fam està ací, asseguda als peus del llit, mirant-me amb ulls buits. El carret virtual està ple una altra vegada. Llisc el dit per a confirmar el pagament.

Lentament, comence a adonar-me que les bosses grises no contenen roba. Em contenen a mi. Jo sóc el producte. Jo sóc qui està sent devorat.