La llei d'Azcona segons Benjamín Prado: "No li contes les teues penes als amics, que els divertisca sa puta mare"
Davant de l'epidèmia literària del trauma i l'exhibicionisme íntim, el poeta publica les seues memòries com un exercici de vitalitat.
Més informació: Helena Stendhal, la guia arrolladora que ensenya tant els carrers de València com el museu de la vicepresidenta de Mercadona
El mercat literari actual patix una epidèmia d'exhibicionisme patològic. Obrir una autobiografia hui en dia és arriscar-se que l'autor de torn et vomite els seus traumes infantils, el seu últim divorci, les seues ansietats no resoltes i fins i tot la recepta de la melmelada de sa iaia. S'ha posat de moda confondre la literatura amb el divan del psiquiatra, cobrant la sessió a vint euros la tapa dura. Benjamín Prado, afortunadament, detesta eixa literatura de confessionari barat.
En asseure's a escriure Què estic fent ací (Alfaguara, 2026), el seu esperadíssim llibre de memòries, el poeta i novel·lista madrileny va decidir aplicar a rajatabla una màxima brutal, lúcida i escandalosament brillant del llegendari guionista Rafael Azcona: "No li contes les teues penes als amics, que els divertisca sa puta mare".
Quan m'assec davant d'ell i li pregunte quin percentatge de la seua vida real ha deixat fora d'estes pàgines, la seua resposta és una lliçó magistral d'higiene narrativa.
"M'he deixat fora tot allò que no em resultava agradable de recordar i, sobretot, tot allò que vaig pensar que li resultaria irrellevant a la gent. A mi les memòries només m'interessen a partir del moment en què el tio és Kafka. La resta, la tia Maricarmen que feia una melmelada de maduixes estupenda... no em provoca gran interés".
Per a escriure sobre u mateix, el primer que cal fer és matar el personatge que et dóna de menjar. Per això, Prado ha hagut de deixar aparcat a Juan Urbano, el seu cèlebre detectiu i alter ego de ficció. "Juan Urbano i jo no som la mateixa persona. Jo no li veig ni la mateixa cara", adverteix. "Per a unes memòries u ha de canviar de registre, canviar de veu. He contat la meua vida no com si jo fora el protagonista, sinó el coprotagonista".
Prado no escriu per a donar-se importància ni per a purgar culpes. Ell preferix la perplexitat de l'intrús etern. De fet, confessa que el títol del llibre no és una ostentació de falsa humilitat, sinó pura estupefacció davant de la seua pròpia biografia.
"Em passa esta cosa que em caracteritza: estar tot el temps traient els peus del test, ficant-me on no em criden, colant-me en les bodes sense ser amic ni del nuvi ni de la núvia". Actor eventual, lletrista de Sabina, tertulià kamikaze... Prado mira cap arrere i es pregunta com dimonis va arribar fins allí.
I mirar cap arrere, amic lector, és un esport de risc. La memòria és una editora tramposa, i Prado, conscient d'això, confessa haver recorregut a la tecnologia per a no caure en el que ell anomena l''efecte Mandela'.
El moment en què m'ho conta és, senzillament, or pur: "Jo li vaig preguntar fins i tot la data del meu segon casament al ChatGPT. Has de tindre cura amb eixes anècdotes de fa quaranta anys, que les has contat mil vegades en grup i ja no saps si tu estaves allí o te l'han contada. Preguntes als amics: 'Escolta, jo estava allí el dia que tal?'. I uns diuen que sí, i altres que no".
Però si alguna cosa vertebra este llibre és la seua condició d'esglaó perdut. Prado és un dels últims hereus directes de la Generació del 27. Va beure, va xarrar i va aprendre de Rafael Alberti, de Rosa Chacel, d'una María Teresa León devorada per l'Alzheimer i de María Zambrano. "Entenia que era una cosa natural pensar que quan fora major escriuria també la meua història. Si algú vol llegir este llibre com la continuació d'algunes de les memòries d'ells, també es podria".
És inevitable preguntar-li, aleshores, com observa este home curtit entre els gegants de plata la trinxera digital actual, plena de soroll i de poetes de 280 caràcters. Lluny de posar-se estupend o apocalíptic, Prado exhibix una tolerància envejable.
"Els poetes de Twitter tenen exactament la mateixa il·lusió que tenien els del 27 quan feien les seues gamberrades creacionistes o ultraïstes. El temps posa cadascú al seu lloc. Si veus la foto fundacional del 27, a la meitat els coneixes i l'altra meitat van passar sense pena ni glòria".
No obstant això, on Prado sí que trau el ganivet és en la peresa intel·lectual de la nostra època. Abans, la literatura era una fascinant excavació arqueològica. "La cultura global era un viatge cap arrere", m'explica, gesticulant. "Si t'agradava Lorca, anaves a vore com ho feia Alberti o Cernuda. Anaves retrocedint". Hui, en canvi, hem claudicat davant de la immediatesa.
"En esta era del titular i de l'input, la gent es conforma amb una visió molt parcial. I si hi ha una cosa que se li nota a un escriptor, són les lectures. Veus ràpid qui es creu que està descobrint la Mediterrània i qui té un suport darrere".
Acabem la xarrada. Prado té quasi 65 anys i Què estic fent ací porta unes quantes edicions, una cosa inaudita per a unes memòries en este país desmemoriat. Però darrere de la seua ironia a prova de bombes i la seua negativa a posar-se solemne, s'entreveu el vertigen del rellotge.
Li pregunte, per a tancar, què dimonis està fent ací i ara. El somriure se li afluixa un mil·límetre, el just per a deixar vore l'escriptor davant de l'abisme del paper en blanc.
"Intentar guanyar-li temps al temps. Tenia un projecte que era fer 10 novel·les de Juan Urbano. En porte set, me'n queden tres. Comence a mirar amb preocupació el compte arrere en què estic ficat i no sé si em donarà temps. Vaig vore Almudena (Grandes) patir tant per no acabar els seus episodis en la guerra interminable, que em provoca una certa congoixa".
I ahí el tenen. Benjamín Prado, l'intrús professional, l'amic divertit que es nega a contar-nos les seues penes, corrent contra el rellotge per a poder acabar la seua obra abans que s'apaguen les llums. Quina sort tenim que, mentrestant, ens haja deixat pujar al seu vaixell per a gaudir del viatge.
