Paco Lobatón seguix en actiu per a evitar la desaparició de persones amb alzhéimer als seus 74: "No vaig saber mirar cap a un altre costat"
El periodista que va reparar milers de vides gràcies al programa 'Qui sap on' lluita hui per aconseguir l'aprovació de l'estatut de la persona desapareguda.
Més informació: Un dia amb Paco Lobatón, 'desaparegut' en el seu Jerez natal als 73 anys: "Vaig dimitir el dia que van portar un vident per resoldre un cas"
Després de tota una vida dedicada a la causa social de les persones desaparegudes, Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) seguix en actiu als seus 74 anys en la que ell denomina la seua "jubilacció". Perquè alguna cosa li va remoure quan va presentar Qui sap on, un programa de televisió emés per Televisió Espanyola que va aconseguir resoldre el 70% dels casos. I no ha parat des d'eixe moment.
Una vegada va prendre consciència del patiment que suposa una desaparició per a una família, no ha sabut mirar cap a un altre costat. Per a ell és "un compromís de per vida". Va fundar en 2015 Qui Sap On Global, una entitat al servei dels ciutadans que s'han vist obligats a travessar el dolor i la incertesa de no saber on estan els seus éssers estimats.
Qui parla és la veu de l'experiència; la d'haver acompanyat algunes famílies per alleujar la seua situació i la de qui seguix lluitant per aconseguir l'aprovació de l'estatut de la persona desapareguda.
El seu tarannà desprén tranquil·litat i la seguretat de saber que no es va quedar quiet mai i seguix contribuint cada dia a fer d'esta una societat millor.
El periodista rep EL ESPAÑOL en el marc del IX Congrés de Dret Sanitari de la Comunitat Valenciana, que centra la seua edició en posar el focus a l'alzhéimer i els reptes mèdics, jurídics, ètics i socials associats a la malaltia.
Però este periòdic també fa un repàs a la joventut de Lobatón, que no va estar exempta de dificultats. Va marxar a Madrid per estudiar Ciències Polítiques durant la dictadura, en un context especialment repressiu. Allí va acabar sent representant estudiantil, inclús empresonat a la presó de Carabanchel i, més tard, exiliat a Ginebra (Suïssa).
Amb la mort de Franco, la llibertat es va obrir camí i al seu retorn a Espanya va reprendre la seua vocació. Però si alguna cosa caracteritza Paco Lobatón, tant en la seua joventut com en l'edat adulta, és no haver-se quedat esperant.
Paco Lobatón rep EL ESPAÑOL moments abans de moderar un col·loqui en el IX Congrés de Dret Sanitari.
Pregunta.– És el seté de deu germans. Ha influït esta circumstància en la seua personalitat?
Resposta.– Possiblement sí. Ser el seté de deu sempre et dona molta referència. Els majors t'ensenyen dreceres, entremaliadures i també bondats. T'ensenyen a entendre el que passa al voltant, la relació amb els pares. Hi ha moltes pautes.
En el nostre cas, els majors van ser els que van rebre pràctiques d'autoritat paterna, a vegades molt severes, i quan va arribar a la nostra escala, -jo sóc el major dels menuts d'eixe grup de deu-, tot estava més suavitzat. Es van quedar amb la part més severa de la disciplina familiar. Mon pare era una persona amb un sentit molt estricte de la família i nosaltres ja vam viure un ambient més relaxat.
P.– Als seus 74 anys, després de tota una vida, què li aconsellaria al jove Paco reivindicatiu? Què li va fer ser representant del moviment estudiantil?
R.– Entendre que el que passa al teu voltant no és una cosa aliena a la teua vida i que d'alguna manera sempre és possible participar en eixa realitat. Després vaig aprendre -i això és el que li diria a eixe jove Paco- que 'està bé que t'impliques perquè és un deure i segur que vas a aprendre'. I, de fet, sí que vaig aprendre molt en eixa tasca, encara que va tindre costos importants, però en el balanç final l'aprenentatge em reafirma que som part d'una societat i hem de, no sols demanar drets, sinó atendre els deures que tenim com a ciutadans.
P.– El van detindre a la Facultat de Ciències Polítiques per, entre altres causes, desordre públic. Va passar mes i mig a la presó de Carabanchel, després es va exiliar a Ginebra (Suïssa). Com va viure aquells anys tan convulsos?
R.– Hi hagué moments de molta pressió i repressió, que és un concepte que per a la gent jove hui resulta pràcticament desconegut. La repressió significava que, simplement si et manifestaves, podies ser detingut; si eres detingut podies ser colpejat. Hi ha companys que no sols van ser colpejats, sinó torturats. Podies ser incriminat, imputat de càrrecs que no es corresponien amb la teua activitat, encara que fora -com era el meu cas- un militant estudiantil compromés. I actiu.
Imatge d'arxiu de Paco Lobatón a l'estudi de Ràdio Jerez.
Toto això és el que vaig viure a partir de l'any 70, fins al moment en què, després de passar per Carabanchel i per un juí en el Tribunal d'Ordre Públic, vaig prendre la decisió de viure eixos anys de la meua vida d'una altra manera: sense deixar de col·laborar en la conquesta de les llibertats a Espanya. A Ginebra, concretament, hi havia un col·lectiu d'emigrants espanyols, en la seua majoria andalusos, amb els quals vaig compartir manifestacions, reunions..., en fi, tota una lluita que des de fora era molt important.
P.– Va poder tornar a Espanya gràcies a l'indult general signat després de la proclamació del rei Joan Carles I.
R.– Jo a Ginebra vaig obtindre l'Estatut de Refugiat Polític i el carnet de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als refugiats (ACNUR). Això em va donar una protecció indubtable, però quan Franco va morir jo vaig anar a l'Ambaixada espanyola a demanar el meu retorn immediat. I efectivament el primer indult, que no va ser una amnistia plena sinó un indult parcial, em va permetre tornar i retrobar-me amb la meua família.
És una situació molt dura, molt dolorosa, especialment si coincidix amb un moment vital com era el meu. Els meus pares van patir molt, sobretot ma mare. No obstant això, tinc un record molt entranyable: sent ja persones majors van aconseguir arribar a Ginebra i vaig poder vore'ls inclús abans del meu retorn definitiu. Sempre hi ha un requeriment, hi ha una estima pel teu entorn afectiu, per la teua ciutat, pels teus amics. Evidentment, això no acaba de ser cobert per les noves amistats: el que hi ha és una impossibilitat material i legal de tornar a casa.
P.– Molta gent el coneix per Qui sap on. El 70% dels casos es van resoldre gràcies a la seua labor i les telefonades dels espectadors, però el programa va acabar. En quin moment va decidir continuar eixa labor social creant la fundació QSD Global?
R.– En el moment en què la televisió pública va tancar les portes a un programa que havia permés a tantes famílies expressar-se i prestar la seua ajuda; esta va ser la clau principal perquè es resolgueren set de cada deu casos. Ni l'equip més potent de detectius o de policia especialitzada haguera pogut aconseguir això. Eixos milions d'audiència no eren persones passives, assegudes al seu sofà, contemplant la desgràcia aliena, sinó que empatitzaven amb qui estava patint la desaparició d'un ésser estimat i, si podien ajudar, ajudaven immediatament.
No hi havia xarxes socials, però hi havia una línia gratuïta -900 100 673-. Vam arribar a rebre fins a 20.000 peticions de cerca. 20.000.
P.– Va ser realment el Govern d'Aznar qui va decidir no renovar el contracte i va posar fi a l'emissió?
R.– No és així, perquè eixes coses no ocorren d'una forma transparent. En democràcia, afortunadament, les decisions que prenen els governs han de ser transparents i els ciutadans tenim dret a saber com han ocorregut les coses.
En el final de Qui sap on no hi ha transparència; hi ha simplement una interrupció, una no renovació dels contractes que, per cert, s'havia d'actualitzar trimestralment en funció dels resultats. En realitat eixa era la norma i, per tant, eixes eren les condicions bàsiques del contracte. Per què s'interromp? Per què es deixa de fer la següent renovació quan el programa continuava tenint una extraordinària audiència? Per a això mai hi hagué una resposta.
Paco Lobatón, el presentador de 'Qui sap on'.
Indirectament i d'una forma oficiosa sí que hi hagué persones que em van dir -i ho van expressar també públicament- que pareixia que als alts responsables del Govern no els havia agradat que el programa es fera càrrec de casos de bebés robats o d'algunes històries de desaparició relacionades amb els anys de la postguerra, el que després s'ha conegut com a memòria històrica. Curiós, perquè eixos conceptes no estaven encunyats, però en el programa apareixien perquè hi havia famílies que venien a buscar un ésser estimat desaparegut en les acaballes de la Guerra civil, en els anys duríssims, duríssims, de la postguerra, o bé casos de bebés robats. En les quatre cantonades del país.
P.– Per vosté, s'haurien fet més temporades.
R.– Jo hauria continuat. De fet, és interessant que es sàpia que Qui sap on és exactament una adaptació d'un format italià anomenat Chi l'ha visto?, que s'emetia a Rai 3, que és una cadena pública italiana. Eixe programa s'ha continuat emetent i s'emet hui en dia de manera ininterrompuda. A Espanya podria haver ocorregut el mateix.
Justament pose en marxa la fundació per a proveir la família d'una plataforma, d'un punt de trobada i d'interlocució amb els poders públics i l'administració.
P.– Amb la Fundació QSD Global, a quantes persones o famílies s'ha pogut ajudar?
R.– No tenim una quantificació exacta, estricta, però la fundació ha complit 11 anys des de 2015 i s'ha anat ampliant, incorporant associacions de familiars que han volgut emprendre accions concretes en el seu entorn. Estem parlant de centenars, potser 1000, 2000.
Estem permanentment oberts i ara, en la col·laboració que jo estic prestant com a part del treball de la Fundació en Televisió Espanyola, les desaparicions que s'estan produint, immediatament a banda dels moments d'aparició en televisió, també són acollides pels espais de l'entitat per a ajudar-los en temes jurídics, en informació i en acompanyament.
P.– Vosté es va allunyar del focus mediàtic per a fer altres tasques, encara que actualment col·labora en l'espai Desapareguts de Radiotelevisió Espanyola. Com ha sigut la seua vida des d'eixe moment?
R.– Per a mi fer eixa tasca a la meua edat, que és una edat de jubilació, jo li dic de 'jubilacció' i eixa acció jo la pose al servei de la gent. Per què? Perquè per a mi és un compromís de per vida: el vincle amb la causa de les persones desaparegudes. Ho és perquè no he sabut mirar cap a un altre costat, una vegada que vaig prendre consciència del patiment que suposen les desaparicions, la incertesa, que és un patiment corrosiu.
I també perquè vaig comprovar, sobretot en els anys de Qui sap on, però també després, que fer eixa difusió resultava útil, ajudava. Si comproves que servix, cal continuar usant eixa ferramenta. I per això continue. Ja dic que per a mi és un compromís de per vida.
P.– Com a periodista, com veu la deriva de la professió?
R.– Veig que és més que mai necessari tindre un periodisme sòlid de mitjans de comunicació que tinguen la capacitat per a contrastar la informació, per a verificar-la. La verificació sempre ha sigut una premissa bàsica en el periodisme, però hui ho és molt més. I pel que fa a la pràctica, crec que a Espanya concretament, potser per la part d'espectacularització que s'ha introduït en la televisió, en els magazines d'actualitat i en les altres tertúlies polítiques, crec que s'ha produït una certa confusió entre informació i opinió. Em pareix que és molt important que els ciutadans tinguen una total claredat sobre què és opinió i què és informació.
Jugar a l'equívoc jo crec que és doncs una mala praxi des del punt de vista de l'ofici periodístic, però també una cosa absolutament negativa per a la societat i per al sistema de convivència democràtica. Per a la democràcia eixa confusió no és bona. No obstant això, la veracitat en la informació sí que contribuïx a que els ciutadans estiguen millor informats i tinguen anticossos davant les faules, perquè els anticossos han d'existir en forma d'informació de dades de les quals es poden tindre seguretats de fets, que siguen referència certa.
P.– Com d'important és prestar atenció a una persona que té Alzheimer i que es pot desorientar i inclús desaparèixer en el pitjor dels casos?
R.– Importantíssim. I a més és vital fer-ho de manera immediata. Pareix que qualsevol bona persona ho farà, però després hi ha dinàmiques en la vida familiar i social per les quals això no es fa, no s'està fent. I nosaltres, ja constituïda la fundació, vam començar a rebre una informació segons la qual, entre les persones que desapareixien amb alguna demència, alguna malaltia neurodegenerativa, quasi sempre Alzheimer, hi havia una troballa d'una persona morta. Ens va paréixer que era una dada realment inquietant perquè només d'eixa causa, ja havíem de comptabilitzar-ne una per setmana: 52 persones a l'any. A més, morir al final d'una vida normalment de treball, de lliurament a la societat, d'eixa manera, moltes vegades en descampats, sense un acompanyament, ens pareixia una gravetat enorme.
Vam convocar un fòrum que vam anomenar Majors a salvo. 'Desorientats potser, desapareguts mai' va ser el nostre lema. Ho vam fer a l'Imserso i es van promoure una sèrie de mesures, com la geolocalització, perquè hi havia una part important de recursos tecnològics que es van tractar en eixe fòrum. També hi hagué una conseqüència positiva en les Forces i cossos de seguretat que van crear l'alerta major desaparegut, tant Policia Nacional com Guàrdia Civil.
Paco Lobatón rep EL ESPAÑOL moments abans de moderar un col·loqui en el IX Congrés de Dret Sanitari.
Tot i això, hui per hui creiem que cal completar tot el que es faça en eixe terreny, comunicant el treball que fa la Policia amb el treball que es fa en l'àmbit sanitari, d'ací la meua presència en el IX Congrés de Dret Sanitari de la Comunitat Valenciana, i el que es fa en el si de la comunitat. Cal crear xarxes que connecten tots eixos àmbits i hi ha alguns models molt interessants de prevenció.
El model Herbert al Regne Unit fa que les famílies que tenen una persona amb Alzheimer a casa tinguen preparada tota la informació sobre eixa persona: des d'una fotografia, les seues dades principals, inclús les seues costums, els seus hàbits i els llocs on sol dirigir-se. Tindre-la preparada per si es produïx una desaparició que la policia no haja de començar des de zero o des de menys zero. Això hauríem de poder implementar-ho a Espanya i la nostra fundació està treballant en eixe sentit.
Jo ho vaig a preguntar als meus interlocutors -que són José Antonio Lorente, president de la Fundació QSD Global i Tomás Cobo, president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges-, si no ha arribat el moment de conciliar l'assistència sanitària, la qüestió de la seguretat, el risc orbital i adoptar amb, per descomptat, el consentiment informat o mitjançant la manifestació de voluntats anticipades un mecanisme tecnològic segur, com seria un xip subcutani.
Amb un consentiment informal, com es consent que t'anestèsien per a una intervenció quirúrgica o bé també amb una manifestació anticipada de voluntats, es salvaguarda l'autonomia. Però que es respecte el seu lliure albir amb la seguretat que si es perd va a poder ser localitzat a temps. A temps. I eixe temps és vital, perquè a vegades en una desorientació, que els psicòlegs anomenen deambulació errant, poden ocórrer accidents, alguns d'ells letals.
P.– Com ha avançat la societat en el tema de les desaparicions, des que en 2015 va fundar QSD Global?
R.– Hi ha hagut canvis substancials, molt importants. Els anys de Qui sap on apenes hi havia alguna pregunta que es formulava al Congrés i que tenia la resposta d'algun responsable governamental. Des de 2010 hi ha una base de dades comuna i a més es promou que hi haja informes regulars. Des de 2017, concretament, ja comencen eixos informes estadístics. És important conéixer la realitat amb tots els seus perfils, conéixer les causes de la desaparició, perquè si no no es podria treballar eficaçment per impedir-la, pal·liar els seus efectes.
Des de 2018 existix el Centre Nacional de Persones Desaparegudes, que s'ha fet responsable dels informes i també ha promogut els plans estratègics: un primer pla sobre persones desaparegudes en 2022; i un altre en 2024 que està vigent per 4 anys amb dotació econòmica, cosa que mai havia ocorregut a Espanya. Això ha permés, a més, actualitzar els protocols policials.
Hem d'anar més enllà perquè eixos protocols han de millorar inclús l'acció immediata, que és la denúncia de la desaparició, l'acompanyament psicològic, l'assistència jurídica, però en tot això s'ha avançat. Nosaltres com a entitat hem sigut canalitzadors, canalitzadors d'eixa energia, d'eixa força que han sigut les demandes.
![Col·loqui en el IX Congrés de Dret Sanitari moderat per Paco Lobatón.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11363215.jpg?p=c:3997:2670:nowe:0:0\/w:1706\/h:1140&h=83_0NAFv"])
Col·loqui en el IX Congrés de Dret Sanitari moderat per Paco Lobatón.
Hi ha una altra part que és ara mateix més important, que és la part legal: aconseguir un estatut de la persona desapareguda com a base d'una llei específica. Eixe estatut que hem proposat des de 2016 s'ha elaborat amb les reivindicacions de la família, amb tots els punts en què les famílies han detectat mancances.
P.– Com és el dia a dia de Paco Lobatón als seus 74 anys?
R.– Més mogut del que correspondria a la meua edat biològica. Jo estic quasi permanentment en activitat relacionada amb la causa de les persones desaparegudes. Mantinc un programa setmanal en Ràdio 5, Ràdio Nacional d'Espanya, Diari d'absència. També una col·laboració setmanal en Televisió Espanyola i amb la fundació preparem sense pausa activitats de trobada amb la família, d'acompanyament.
Pròximament tindrem una conferència internacional a Sevilla, la segona que realitzem en els últims anys, on intentarem fer una projecció europea de totes les reivindicacions i en este moment està en marxa una subcomissió del Congrés dels Diputats de la Comissió d'Interior per, precisament, promoure l'estatut de la persona desapareguda.
No hi ha dia que no tinga algun treball, perquè estem intentant que no s'esgoten els sis mesos de termini. Es va aprovar fa un parell de setmanes i espere que siga possible que es concloguen els treballs abans del final d'esta legislatura.
