Elena Sánchez, presidenta de Casa Caridad: "Atenem metges i advocats; un revés et pot deixar al carrer"
"Em preocupen les xiques que ixen amb 18 anys dels centres tutelats sense res i amb problemes d'abusos"
"Hi ha persones que han faltat amb nosaltres i qui els ha agafat la mà ha sigut un treballador social".
Més informació: Casa Caridad reparteix 120 carros de menjar al dia: "La pujada dels preus i del lloguer obliga gent amb treball a demanar ajuda"
Elena Sánchez és la primera dona presidenta de l'associació solidària valenciana Casa Caridad. Des de fa un any, compagina el seu treball com a notària amb la direcció d'esta entitat benèfica privada que atén quasi 5.000 persones a l'any.
Va arribar com a voluntària l'any 2010 i en tot este temps, s'ha enfrontat a situacions injustes que reconeix que l'han marcada, però també atresora una infinitat de records especials.
Com a mare de tres fills, es mostra especialment sensible davant la vulnerabilitat infantil. Considera l'educació com l'única ferramenta capaç de trencar la "desigualtat estructural".
Casa Caridad va nàixer en 1906 amb l'objectiu d'erradicar la mendicitat als carrers de València. Des d'aleshores, han passat més de 100 anys en què no ha tancat ni un sol dia i ara ja no és només un menjador social, encara que continua alimentant centenars de famílies.
El servei s'ha professionalitzat i compta amb albergs, vivendes compartides, escoles per a xiquets, programes de cerca de treball i atenció psicològica i social.
El percentatge de població en risc de pobresa o exclusió social a Espanya es va situar en 2025 en el 25,7 per cent, segons l'Enquesta de condicions de vida (ECV) realitzada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
Sánchez rep EL ESPAÑOL al seu despatx per a fer balanç del seu primer any com a presidenta i fer una radiografia sobre els nous tipus de pobresa.
Al costat d'una escultura de Miquel Navarro que l'artista va dissenyar per als premis de la institució, avança que els xiquets, les dones i els ancians sols són la seua gran preocupació.
Acabeu de presentar la memòria de totes les actuacions de l'entitat en 2025. Quines són les conclusions?
La principal conclusió és l'efecte tan gegantí que estan tenint en la població valenciana l'increment del preu de l'habitatge i el dels aliments i l'energia. Estem veient persones considerades de classe mitjana o mitjana baixa, que a causa d'estes pujades s'estan quedant a la cuneta i estan eixint del sistema.
Elena Sánchez, al seu despatx
Són persones que estem atenent nosaltres a través sobretot del repartiment de carros de productes de primera necessitat i d'higiene, que és un servei que no deixa de créixer i que és un termòmetre de la situació social de la ciutat de València.
Quin és el perfil actual dels usuaris?
Ara mateix no tenim un perfil. Quan jo vaig arribar a Casa Caridad en 2010 pràcticament no hi havia dones i ara el 53% de les persones que venen són dones i un terç són xiquets i xiquetes.
Venen persones en una situació molt precària, molt deteriorada, molt cronificada, que seria el perfil tipus que nosaltres solem tindre al cap quan pensem en Casa Caridad; però també metges, periodistes o advocats que tenen una mala ratxa, un trauma, que se'ls mor la mare o els deixa la dona.
"Venen persones en una situació molt precària, molt deteriorada, molt cronificada; però també metges, periodistes o advocats que tenen una mala ratxa o un trauma, que se'ls mor la mare o els deixa la dona"
La primera nacionalitat per volum seria l'espanyola, però la segona és colombiana i veneçolana, que són persones que venen més per problemes de tipus polític que per problemes de pobresa.
No podem parlar d'un perfil únic perquè cada persona és distinta. Sí que veiem que creix de manera imparable des de fa tres anys el perfil de persones de classe mitjana baixa com a conseqüència de l'augment dels preus.
Són persones que tenen treball i vivenda i encara així necessiten ajuda.
Arran de la COVID, vam canviar el servei de menjador a un sistema de repartiment de carros, per a mantindre les distàncies socials. I vam vore que era millor i vam decidir mantindre'l. És molt més digne, per exemple, que vinga una xica a arreplegar els carros cada 15 dies per a endur-se'ls a casa que que tota la vida d'eixa família depenga de vindre tots els matins amb dos xiquets, a voltes vestits d'uniforme, a menjar ací.
Elena Sánchez, al seu despatx
Fa 3 anys repartíem uns 60 carros al dia, l'any passat estàvem en uns 100 i ara estem en 120. I són persones, com diem, normalitzades, perquè els sous que tenim, des de llavors, no van acompassats amb l'alça dels lloguers i dels subministraments. Qualsevol sap que amb 50 euros poc s'ompli el carro en un supermercat.
Els preus pugen per a les famílies, però també per a l'associació. Heu hagut de fer un esforç pressupostari per a estos repartiments? Elena: El cost de compra d'aliments se'ns ha disparat molt
Amb la compra d'aliments a nosaltres el cost se'ns ha disparat molt. Ens ajuden tant Consum com Mercadona amb donacions. Els carros no només porten aliments, també productes d'higiene, com bolquers o compreses que són caríssims, i van complementats amb xecs perquè compren productes frescos, carn i peix.
Casa Caridad té un enfocament que va més enllà de donar de menjar. Quin percentatge de persones aconseguixen eixir de l'exclusió?
El nostre objectiu no és assistencialista, és recuperar les persones. Tenim moltíssima rotació positiva als pisos supervisats, que compten amb un treballador social, un tècnic i un psicòleg.
A més, fem moltíssims tallers (castellà, valencià, cerca de treball, economia familiar) perquè puguen tornar a la societat amb la dignitat que es mereixen. Les persones que venen, per exemple, de Veneçuela per tema polític venen amb moltes ganes de treballar, amb bona salut i amb ganes de prosperar. Eixes persones ixen de seguida.
Elena Sánchez al vestíbul de Casa Caridad a València
Hem aconseguit que d'estes persones que atenem, 117 hagen aconseguit treball i 159 hagen aconseguit una solució habitacional. Parlem de solució habitacional perquè no estem parlant de vivenda, estem parlant d'un pis compartit, d'una habitació.
En el cas dels centres d'acollida temporal, ens venen molt cronificats, és a dir, tenim persones que dormen ací, que tenen malaltia mental, que tenen addiccions o que tenen les dos coses i són persones amb què cal treballar molt per a poder recuperar-les.
Precisament, la vivenda és un dels principals obstacles ara mateix.
Està molt difícil. Fa tres o quatre anys una habitació a València estava en 300 o 400 euros, i ara hi ha habitacions que estan en 500 i 600 euros. És un tema molt complicat.
Dels serveis que prestem d'allotjament estem al 100%, i això no és una bona notícia. Si tinguérem el doble de places, les tindríem també plenes. Hi ha molta més demanda que oferta.
Nosaltres el que podem fer és ajudar com ajudem. Sí que podem demanar a les administracions que ens facen més fàcil poder ajudar perquè és veritat que la legislació és molt farragosa i molt complicada i hi ha voltes que ajudar també és difícil. Costa complir tants requisits. Una legislació més amable amb les persones que ens dediquem a ajudar seria molt benvinguda.
Nosaltres col·laborem amb les administracions, tant amb l'Ajuntament com amb la Generalitat, siga d'un color o d'un altre, perquè Casa Caridad és una entitat apolítica i sense connotació religiosa. Sempre abans d'iniciar un projecte consensuem amb ells si eixa necessitat existix a València i intentem evitar duplicitats.
"Estem veient persones de classe mitjana quedar-se a la cuneta pel preu de la vivenda i la pujada dels aliments"
Compten amb un projecte anomenat Fènix de vivendes per a persones i famílies sense llar i en risc d'exclusió social. Quin balanç fa?
Hem tingut 121 persones allotjades: 45 a València, 76 a Torrent i 26 en pisos supervisats.
En el baix d'estos pisos tenim l'oficina amb un treballador social, un integrador i un psicòleg.
Estan destinats a famílies de perfils molt diversos: des d'un pis compartit per dos mares soles amb els seus respectius fills, fins a vivendes amb hòmens sols o famílies amb tres xiquets. A través de l'equip de professionals, se'ls dona suport en formació i cerca de treball perquè aconseguisquen eixir avant.
La veritat és que és un procés molt reconfortant. Quan vam presentar la memòria, ens va acompanyar una xica que viu en un d'estos pisos amb el seu fill i ens contava que la seua major satisfacció era arreplegar el xiquet de la guarderia i poder dir-li: "Anem a casa ja". Perquè l'alternativa a això era acabar dormint al riu.
Elena Sánchez
Tindre la tranquil·litat de poder dutxar-se, dormir en un llit amb un edredó o simplement cuinar-se uns ous fregits, coses que la majoria donem per fetes i a les quals ells no tenen accés, els aporta una esperança i unes ganes d'esforçar-se increïbles. És molt gratificant vore que moltes famílies aconseguixen eixir; hi ha moltíssima rotació.
Quant de temps estan?
Hi ha gent que està un parell de mesos i de seguida ix i hi ha altres persones que estan entre 6 mesos i un any, depenent de les necessitats. Tots volen eixir, treballar i prosperar.
Parlem que ara ateneu més dones i xiquets. És diferent la seua vulnerabilitat?
Les dones tenen normalment els mateixos problemes que té un home que està en situació de carrer, però amb una sèrie de traumes addicionals perquè són més vulnerables davant problemes com, per exemple, agressions sexuals. Una dona al carrer té perills que no té un home.
I respecte als xiquets, atenem 150 a les nostres tres escoles infantils, més quasi 900 beneficiaris indirectes. Són xiquets que naixen amb una situació de desigualtat estructural brutal i l'única forma de traure'ls d'ahí és l'educació.
A les escoles els donem gratis els menjars, uniformes, motxilles i extraescolars. Tenim xiquets que han fet FP o han arribat a la universitat, que per a nosaltres és una medalla impressionant.
En els seus objectius parla molt de la soledat com un problema greu actualment. Com combatre-la?
Hem generat una societat molt individualista, agreujada per la tecnologia i per la inversió de la piràmide poblacional. Estem generant una bossa gegant de persones soles, sense la xarxa que era la família abans.
Elena Sánchez
És un tema que ens arribarà tard o pronte, no sé en quina intensitat, però cal abordar-lo. Ja veiem moltes persones molt soles, sense ningú, que intentem contactar amb algun familiar i no tenen cap contacte al seu mòbil. Hi ha persones que han faltat a Casa Caridad i qui els ha agafat la mà ha sigut un treballador social nostre.
Cal conscienciar, fomentar el voluntariat, l'empatia i la caritat, que és una paraula molt bonica, perquè al final és tindre compassió, patir amb qui tens al costat i ajudar-lo
El perfil de les persones majors soles és un dels buits en què m'agradaria que Casa Caridad ajudara.
Ha pensat ja algun projecte específic?
Sempre estem pensant, m'agradaria fer alguna cosa. Crec que les persones majors soles i els xiquets són els que més desprotegits estan.
Enmig d'esta situació, una dana va arrasar la província de València en 2024. Com vos va afectar?
Ens va afectar prou. El mateix dia de la tragèdia a la nit, l'Ajuntament ens va demanar mantes i roba d'abric, i en vam enviar quasi 1.000 a la zona afectada. Sense ser una entitat que atenga emergències, vam començar a rebre donacions de tot el món i vam haver de mobilitzar-nos.
Vam rebre quasi 8 milions d'euros en donacions, que van anar a un compte especial auditada; vam comprar més de 6.000 electrodomèstics i vam rehabilitar vivendes i locals en temps rècord. I tot això fent un sobreesforç enorme perquè la casa va seguir el seu ritme normal.
"Per a moltes mares l'alternativa als nostres pisos és anar-se'n a dormir al riu amb els seus fills"
Amb la dana hi hagué una gran onada solidària. Les persones que van començar a ajudar en eixe moment s'han quedat i continuen aportant a Casa Caridad?
Nosaltres pensàvem que precisament per la dana les ajudes al que és la labor de la casa anaven a ser menors, però vam tindre la sorpresa que es van mantindre.
El poble valencià és ser solidari, es va vore la Dana, es va vore en l'incendi de Campanar i es veu sempre que se li demana ajuda. Nosaltres sempre que demanem ajuda, respon.
Porta un any com a presidenta i eres la primera dona al capdavant d'esta entitat centenària. Què va sentir en assumir el càrrec?
Que em perdonen altres persones amb altres càrrecs, però crec que és el càrrec més bonic que es pot tindre a València. Va ser un honor i un privilegi, però també una responsabilitat molt gran.
Casa Caridad funciona fenomenal. És una institució professionalitzada, moderna, innovadora. I jo l'únic que vull és obrir-la a la societat valenciana i acostar-la als joves. És una llàstima que la gent jove no conega una entitat valenciana per tots els costats com esta i que és un orgull per a València.
Elena Sánchez al menjador social
Com va ser eixe moment de dir que sí?
Normalment quan ja eres vicepresident primer és perquè vas a ser president perquè estatutàriament és així. Jo ja acompanyava el president pràcticament a tot.
Hi ha una regla no escrita a Casa Caridad que als 70 anys un se'n va per a donar pas a gent nova. És el que va fer Luis Miralles.
La seua idea també és quedar-se fins als 70?
No, m'agradaria donar de mi el millor i donar pas a idees noves, perquè crec que cal donar impulsos i després cedir el testimoni.
Imagine que serà molt esclau compaginar la Presidència de l'entitat amb el seu treball de notària...
Hi ha setmanes que Casa Caridad és quasi tot i hi ha setmanes que la notaria és quasi tot, però és veritat que és una cosa que fas amb molta il·lusió i que et dona molt més del que dones tu.
Tots els membres de la comissió executiva som voluntaris i ajudem de manera desinteressada. Tenim jutges, metges, artistes, arquitectes... Tinc un equip molt bo que m'ajuda molt.
"Hem tingut defuncions de persones molt soles i casos de senyores majors que ens han deixat a la porta sense documentació"
Porta des de 2010 com a voluntària. En estos anys, quin és el seu record més dur i el més bonic?
El més bonic és quan vaig a les escoles infantils, vore els xiquets que se't tiren als braços i pensar que estan en un lloc segur, net i menjant bé.
I el més dur... hem tingut defuncions de persones molt soles i casos de senyores majors que ens han deixat a la porta sense documentació.
Com es gestiona una cosa així?
És un moment molt dur, però tens la possibilitat d'ajudar eixa persona.
Tenim casos de persones que han sigut metges, cirurgians, militars o fins i tot actrius, i t'adones que ens pot passar a qualsevol, que podem tindre un revés psicològic i entrar en una depressió que se'ns vaja de les mans.
Convidaria la gent a canviar la mirada, eixir un poc de si mateixos, que som molt egoistes, i pensar que podem fer moltes coses. No sempre és qüestió de diners. Es pot ser voluntari, es pot fer una telefonada i es pot ajudar de moltes formes.
Elena Sánchez durant l'entrevista
Quins són els pròxims passos de Casa Caridad?
Els projectes depenen moltes vegades de l'administració, però tinc clar que em preocupen les dones, especialment les xiques de 18 anys que ixen dels centres de menors. Moltes ixen embarassades o amb un xiquet menut i ixen al no-res, no tenen res i estan abocades moltes voltes a problemes d'abusos i prostitució. Les veig especialment vulnerables.
Casa Caridad ha de posar el focus en elles i en les persones majors soles i els xiquets.
M'agradaria convidar tota la societat valenciana a que ens conega i es faça sòcia; és anar un poc a contracorrent perquè ningú es compromet amb res hui en dia, però crec que els faria molt de bé a ells i a nosaltres també.
