"No trobe la xocolata", Pere busca en la seua cuina el seu esmorzar, sense èxit. Tampoc pot prendre llet amb el seu café perquè el divendres 2 de setembre, uns amics de la família es van endur alguns electrodomèstics grans com la seua nevera i la seua llavadora.
¿La raó? L'home, que complirà 95 anys el pròxim 29 de desembre, tenia fitxada la data del seu desnonament per al dilluns 5 d'octubre. La seua televisió està trencada, per la qual cosa tot i haver-se fet viral el seu cas i la seua actual repercussió mediàtica, "no em puc vore en la tele".
Al número 7 de la Plaça de la Lluna, al costat de la cèntrica Plaça de Neptú de Benidorm, es troba l'habitatge en què l'ancià ha residit els últims 25 anys. Quan la família va rebre les claus l'any 2002, l'immoble portava més d'una dècada deshabitat i es trobava en ruïnes.
Va ser el mateix Pere, professional de la construcció durant "tota la seua vida", qui va fer amb les seues mans la reforma integral del pis, instal·lant el sistema elèctric, les finestres, renovà els sòls per a acomodar l'espai on viuria amb la seua esposa i la seua filla Marisa.
La propietat es va adquirir "lliure de càrregues" després de vendre un habitatge familiar previ situat al carrer Tomás de la mateixa localitat. La casa va quedar llavors registrada a nom de Marisa, qui residia allí amb els seus pares. El valor de taxació del pis és ara de 155.000 euros.
Analía, filla de Pere, ensenyant dibuixos fets per sa mare.
L'interior de la casa desprén història i records familiars mentre conviuen dibuixos de la dona de Pere amb el desordre d'objectes i estris a causa de la incertesa actual.
Préstec creuat i colp de 2008
L'origen del conflicte financer es remunta als anys 2006-2007, quan la família va sol·licitar un préstec amb una entitat financera per a finançar la compra d'una finca rústica a Palma de Mallorca. Al tractar-se d'un terreny rústic, l'entitat bancària va exigir garanties addicionals: va immobilitzar un dipòsit a termini fix de 40.000 euros pertanyent a Pere i va incloure l'habitatge de Benidorm, al nom de Marisa, com a aval de l'operació. Aval del qual Pere i la seua altra filla Analia van conéixer la seua existència en morir Marisa.
Però l'estabilitat de la família es va ensorrar tràgicament a l'abril de 2008. Marisa va començar a trobar-se malament i va ser ingressada per a sotmetre's a proves mèdiques; de seguida, va ser acomiadada de manera improcedent del seu treball en una residència, segons assegura la seua germana Analia. Dies després, el 15 d'abril de 2008, va morir als 49 anys a causa d'una biòpsia després d'un diagnòstic de càncer de pulmó.
El saló de la casa, al costat de la cadira de rodes que usa Pere per a moure's.
L'impacte va devastar la família. Sense els ingressos de la filla difunta, enfrontant l'atur d'altres membres de la família i impossibilitats per a assumir els elevats costos notarials d'acceptació de l'herència carregada amb el deute bancari, la família va haver de recórrer a la beneficència per a poder costejar l'enterrament de Marisa. "Vam haver de demanar diners prestats per a poder enterrar la meua germana, van ser uns mesos molt molt durs", recorda Analia.
Giro de guió
Per a minvar l'exigència econòmica del banc la família va vendre la finca rústica de Mallorca a la meitat del seu valor de mercat, mentre l'entitat retenia el termini fix de 40.000 euros. Tot i que els ingressos familiars van quedar reduïts a pensions no contributives, Pere i la seua família van intentar pactar quotes mensuals reduïdes i d'acord amb les seues possibilitats. No obstant això, l'entitat exigia mensualitats pròximes als 1.000 euros: "M'era totalment impossible pagar això", assegura Pere.
A partir de 2010, segons la família, el banc va començar a rebutjar sistemàticament els ingressos que la família intentava fer en finestreta, buscant forçar la dació en pagament i l'entrega del pis. Eixe mateix any es va iniciar el procediment d'embargament. "Quan anàvem a la finestreta a ingressar la quota, directament no ens deixaven", assegura Analía.
Després del rescat bancari de 2012, un altre banc va adquirir l'entitat per un euro i va assumir la cartera de deutors, mantenint la reclamació judicial sobre l'habitatge. Anys després, el deute va ser traspassat al fons d'inversió Coral Homes S.L.
Marisa, filla de Pere, amb la seua esposa.
Mentrestant, durant tot este procés, Pere va viure dedicat a la cura de la seua esposa, que va romandre amb mobilitat reduïda durant anys fins a la seua mort en 2023, als 95 anys d'edat.
"Van ser uns anys de molt de dolor i incertesa", recorda amb una veu entretallada mentre mostra una fotografia de la seua filla Marisa amb la seua esposa.
Anys de "pesar"
La situació va donar un gir definitiu a l'estiu de 2026. Segons sosté la família, el fons va col·locar un empleat a manera de testaferro fent-lo passar per un comprador particular, esquivant així les proteccions legals i moratòries de desnonament que impedixen als fons d'inversió desallotjar persones en situació de vulnerabilitat.
El 22 de setembre de 2026, Analía, l'altra filla de Pere i la que li dona suport ara amb tot el procés, va viatjar a Benidorm des de Madrid per a ajudar son pare amb els tràmits de la Llei de Dependència. L'endemà, 23 de setembre, la família va descobrir en la bústia una notificació del jutjat datada el dia anterior: "Em vaig quedar sense respiració en vore que el desnonament de mon pare s'anava a realitzar el dilluns 5 d'octubre de 2026", assegura.
En eixe moment va començar una carrera contra rellotge. Segons explica la família, la advocada d'ofici assignada fins a la data no havia presentat escrits d'apel·lació ni formalitzat davant del jutjat els informes de vulnerabilitat social de Pere. Per la seua banda, la resposta inicial dels serveis socials municipals es limitava a proposar el seu trasllat a una residència d'ancians "en llista d'espera", opció que Pere va rebutjar de pla en trobar-se completament lúcid i defensar el seu dret a romandre en sa casa: "Han sigut anys de molt de pesar, jo l'únic que vull és tindre el dret a morir en ma casa", sosté.
Pròrroga in extremis
Convençuts que l'ordre del 5 d'octubre s'executaria sense remei, la família va viure un cap de setmana d'angoixa i desallotjament preventiu. El divendres previ a la data fixada, amb l'ajuda de coneguts, van retirar de l'habitatge els electrodomèstics de major grandària, com la llavadora i la nevera, per a evitar perdre'ls en el llançament.
El salvavides va arribar el mateix divendres 2 d'octubre a les 18:30 hores. Gràcies a la intermediació de plataformes pel dret a l'habitatge com el Sindicat de les Carolines, un nou lletrat va assumir el cas i va presentar un requeriment judicial de suspensió d'urgència. "Ha sigut el nostre àngel de la guarda", assegura Analía.
Pere, amb els dibuixos de la seua dona penjats a la paret.
Així, el dilluns 5 d'octubre, el jutjat va notificar l'estimació de l'escrit i va atorgar una pròrroga d'un mes per a frenar el llançament i permetre el desallotjament ordenat dels estris.
"La lluita comença ara"
La concessió dels 30 dies de marge ha donat un respir temporal a la família, però la batalla legal i social continua. Davant la incertesa parlamentària sobre l'aprovació dels decrets de protecció en matèria d'habitatge després de la convocatòria d'eleccions generals, Pere i la seua filla busquen visibilitzar el cas.
Als seus 95 anys, en la seua cadira de rodes i arropat pel suport veïnal, Pere es mostra categòric sobre el futur de la casa que va construir amb les seues pròpies mans: Jo vaig a continuar lluitant. La lluita no acaba ara. Estic més fort que mai, però necessite tota l'ajuda possible. Em volen fer fora de ma casa".