Les dades tomben el mantra de l'esquerra valenciana contra la baixada d'impostos: la recaptació bat rècords
L'ocupació i el sector immobiliari compensen els 160 milions de la rebaixa impositiva de Mazón i els ingressos no financers pugen un 9,9% després dels canvis fiscals.
Més informació: Pérez Llorca baixa l'IRPF a tots els contribuents: pagaran menys fins a les rendes de 200.000 euros
El debat sobre la suficiència financera de la Comunitat Valenciana ha quedat liquidat després de conéixer-se les últimes dades del projecte pressupostari analitzades per l'Institut d'Estudis Econòmics de la Província d'Alacant (Ineca). Davant de les reiterades advertències de les forces de l'oposició, que auguraven un col·lapse dels serveis públics i una severa minva en la capacitat recaptatòria després de les rebaixes fiscals implementades en el tram autonòmic de l'IRPF, la realitat comptable de les arques públiques millora.
La reforma tributària, que inicialment va suposar un alleujament fiscal directe xifrat en uns 160 milions d'euros per als contribuents valencians, ha sigut absorbida amb escreix per la pròpia inèrcia i vitalitat del teixit econòmic regional. Lluny de contreure's, els ingressos ordinaris de caràcter no financer han experimentat un robust creixement proper al deu per cent, una progressió que triplica l'avanç del pressupost global de la Generalitat per a este exercici.
Aquesta insòlita resistència del marc fiscal valencià descansa sobre dos pilars macroeconòmics que han actuat com a autèntics dics de contenció. D'una banda, la recaptació per l'impost sobre la renda va avançar un ferm 5% anualitzat a causa de la intensa creació d'ocupació, una expansió de la base de cotitzants que va neutralitzar amb escreix la disminució dels tipus impositius aplicada per l'Executiu autonòmic.
D'altra banda, i amb un impacte substancialment major en termes absoluts, el mercat immobiliari i el trànsit patrimonial s'han erigit en els vertaders motors financers de l'Administració. Els tributs lligats a les transmissions patrimonials i actes jurídics documentats van escalar una quarta part respecte a l'any anterior, injectant més de 500 milions d'euros extraordinaris als comptes públics, mentre que els gravàmens aplicats sobre el capital van experimentar un espectacular increment del quaranta-set per cent, aportant altres 234 milions addicionals a la tresoreria general.
Malgrat esta inèdita bonança fiscal que atorga una major autonomia i solvència formal reflectida en la millora de les qualificacions creditícies internacionals, l'informe tècnic destapa les severes costures estructurals d'uns comptes públics que es troben encotillats per compromisos del passat. El pressupost autonòmic frega una xifra històrica de 33.300 milions d'euros, però este creixement nominal és purament asimètric i amaga un repliegue en les polítiques operatives ordinàries.
La causa d'esta anomalia resideix en l'extraordinari increment de la despesa de naturalesa financera, espentat per l'amortització del gran deute històric acumulat. El pagament d'estos passius financers s'ha disparat més d'un vint per cent, devorant una quarta part de tots els recursos disponibles per la Generalitat, un volum tan desmesurat que el servei del deute ja supera en quantia la dotació global assignada a tot el sistema educatiu i d'universitats.
Aquesta tremenda rigidesa de la despesa pública provoca que la sanitat, l'educació i la càrrega financera absorbisquen de manera conjunta quasi el 77% de tots els diners pressupostats, reduint a la mínima expressió el marge de maniobra del Consell per a articular polítiques transformadores o dur a terme inversions reals sobre el territori.
De fet, el bloc d'operacions no financeres, que representa l'activitat diària real i la dotació als serveis de caràcter social, patix una contracció neta del 0,8%. Este retrocés s'agreuja en comprovar la retallada generalitzada de més del set per cent en el capítol de transferències corrents, un ajust comptable que colpeja de manera directa el finançament de prestacions socials essencials, així com als concerts educatius i sanitaris que vertebren l'atenció diària al ciutadà.
![Juanfran Pérez Llorca, en el Palau de la Generalitat. Rober Solsona / EP](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11278374.jpg?p=w:320\/h:240&h=E4odaJn0"])
El diagnòstic dels experts transcendeix la mera formulació comptable per a posar el focus en la deficient capacitat de gestió material de la pròpia estructura administrativa de la Generalitat. El coll de botella que atenalla el desenvolupament de la Comunitat no prové d'una escassetat de fons sobre el paper, sinó d'una manifesta paràlisi tècnica a l'hora d'executar les partides assignades.
Durant l'últim exercici tancat, les modificacions pressupostàries van elevar substancialment els crèdits disponibles per a inversions, però la incapacitat de tramitació va deixar més de 880 milions d'euros en l'absolut oblit, la qual cosa equival a afirmar que un de cada cinc euros pressupostats per a obra pública o equipament social ni tan sols va arribar a comprometre's.
A més, este enorme volum d'inejecució no va afectar partides accessòries, sinó que es va concentrar de manera massiva en àrees d'altíssima sensibilitat ciutadana com l'habitatge, els serveis socials, la igualtat, el medi ambient i les infraestructures de transport. A esta problemàtica de gestió tècnica se suma un crònic dèficit de transparència en la distribució geogràfica dels recursos, la qual cosa perpetua desequilibris territorials històrics que afecten especialment la província d'Alacant.
El 52,3% del pressupost d'inversió (757,9 milions d'euros) figura "Sense Assignar" o sense territori provincial explícit. Quasi el 90% d'este limbe opac (677 milions d'euros) es concentra en Sanitat, Economia, Educació i Infraestructures, tot i que financen obres físiques perfectament localitzables.
L'anàlisi històrica dels últims quinze anys corrobora que Alacant aporta més del 37% de la població de l'autonomia però històricament a penes rep el 28% de la inversió real licitada, acumulant un deute inversor que supera els 490 milions d'euros i situant la seua dotació per càpita de manera sistemàtica a la cua de la mitjana regional.
