"Martín és d'eixes poques persones que quan em telefona deixe tot el que estic fent per escoltar-lo". 30 anys han passat des que Martín Sanz i Juan Carlos Soler intercanviaren la primera salutació, i un projecte nascut de la vocació i la humanitat els ha tornat a unir una vegada més.
Fa 13 anys, el periodista i el fotògraf visqueren un moment clau en la seua relació d'amistat amb la presentació del seu llibre Made in Alicante, al Casino d'Alacant, de la qual Soler va quedar especialment fascinat: "Era la primera vegada que em posava de l'altra banda de la càmera, no sabia què fer", recorda entre rialles.
Este 2026 marcarà una altra data important per a ambdós, concretament el pròxim 5 de novembre a la seu provincial de Creu Roja.
Eixe dia, un nou treball del duet veurà la llum; el de Companyons de vida, un homenatge a la solidaritat de Creu Roja de la mà de la ploma humana de Sanz i de l'ull empàtic de Soler.
"Teníem ganes de tornar al carrer". Sanz mira Soler amb la complicitat d'uns amics que han viscut i compartit molt. I eixe desig de tornar a on naix tant el periodisme com la fotografia ha sigut la filosofia que ha impulsat el projecte des del seu inici.
Així, amb este llibre, el duet recupera eixe esperit reporter, esta vegada de la mà de deu reportatges on el fil conductor és la relació entre persones i animals de companyia, sempre en vincle amb l'entitat.
Fil comú
"Tot va començar amb una notícia", assegura Sanz. En 2024, Sanz topeta amb una notícia sobre la posada en marxa d'un dispositiu de Creu Roja a Alacant que atén també els animals de persones sense llar i situacions vulnerables.
A partir d'ací, Sanz, qui manté un estret vincle amb Creu Roja des de fa anys, els va proposar realitzar un treball de camp provincial, amb "esperit reporter", i la fotografia de Juan Carlos Soler, per a contar "eixes realitats des de dins".
El president provincial, Francisco Galván, va vore potencial a la idea i l'equip de Creu Roja, amb Miguel Mérida i Francisco Sirven al capdavant, va fer de seguida un ràpid “levantament” de protagonistes en diferents seus locals per a assegurar una vertebració territorial més enllà de la capital.
El pes dels animals
El llibre gira al voltant de com els animals de companyia es convertixen en suport emocional i pràctic per a persones en situacions molt diverses.
Des de qui viu al carrer i lluita amb addiccions fins a persones que han perdut la visió després d'un càncer i troben en els cavalls una via per a tornar a eixir al món, per a molts, l'animal és “l'únic que tenen”, ja que ells els tornen afecte incondicional, dignitat i, en alguns casos, la fe en si mateixos.
A l'hora de parlar dels animals, Sanz evita el terme “mascota” i preferix usar “animals de companyia”. "Són membres de la família", assegura.
El periodista apunta que no tots els protagonistes del llibre estan en risc d'exclusió i que hi ha perfils molt diferents. Però en quasi tots els casos els animals actuen com a “generadors o impulsors de vides”.
"Per a molts, són la raó per a alçar-se, eixir a passejar, cuidar d'un altre ésser, mantindre una rutina, són palanques per a continuar avant en contextos vitals sovint molt durs", sosté.
Sanz, sempre reticent amb les etiquetes, no vol definir-se com a animalista: "Sóc simplement un gran amant dels animals". Tant és així que destaca la “humanitat” d'estos últims: "Admire la seua capacitat de lliurament sense condicions, fins i tot quan no són conscients de la seua pròpia malaltia o mortalitat".
Per a ell, eixa lleialtat fins a l'últim moment és un dels descobriments més potents del projecte.
Tornar a "casa"
Un altre eix del llibre és mostrar la doble cara de Creu Roja. Els autors insistixen en la importància de donar visibilitat a la presència constant de l'entitat en la vida de les persones. "Vam voler donar a conéixer eixa quotidianitat de Creu Roja, més enllà de la seua maquinària de resposta immediata davant catàstrofes com terratrémols, crisis humanitàries o arribades de pasteres".
És més, Sanz insistix que, encara que puga paréixer “frívol” fer un llibre "sobre animals" en un context mundial convuls, el que realment reflectix el projecte és el potencial de la institució per a estar “dalt i baix”: en el gran i en el menut.
I per si la complicitat entre el periodista i el fotògraf no era suficient per a endevinar la sensibilitat del treball, per a Sanz i Soler, este llibre suposa "tornar a casa".
El vincle amb Creu Roja de Juan Carlos Soler és, en paraules seues "biogràfic". Com a tècnic sanitari, va començar en l'entitat com a voluntari fins que finalment va treballar per a ells fent guàrdies de 24 hores després del parèntesi del seu servici militar.
En aquell moment, va començar a interessar-se per la fotografia i se li va ocórrer portar-se en l'ambulància la seua càmera CIT russa i va començar a fer fotos de successos. Una simple iniciativa que el portaria a col·laborar al llarg dels anys i fins a l'actualitat amb grans mitjans i fer-se un lloc en el món de la comunicació.
“Sense Creu Roja jo no hauria treballat en els mitjans de comunicació, mai de la vida”, assegura sense embuts amb una mirada entre la melancolia i l'agraïment.
Martín Sanz, per la seua banda, recorda la seua vinculació sentimental des de xiquet quan veia el “dia de la bandereta” a Madrid i creixia amb les pel·lícules espanyoles amb protagonistes de Creu Roja.
Una relació que ha anat forjant al llarg dels anys, participant en diversos projectes periodístics com el llibre El reflex de la societat, publicat en 2023 per als 150 anys de la Creu Roja a la província d'Alacant, així com molts altres projectes professionals.
Per a ambdós amics, tornar a treballar amb la institució en este llibre ha sigut “tornar als inicis”.
Noms i cognoms
El periodista i el fotògraf adopten una actitud sentimental a l'hora de parlar d'agraïments. En concret, insistixen a agrair a Vectalia el finançament del disseny i la impressió i al Col·legi Oficial de Veterinaris de la província d'Alacant, "que va vore en el projecte una oportunitat única i es va implicar de seguida".
Tampoc poden oblidar-se de María Vicente Taboada, la dissenyadora del llibre, qui "va treballar en l'edició de les fotografies en el seu temps lliure, ajustant formats i retalls perquè les imatges encaixaren en l'obra"; així com Diego Casanova, l'autor de la portada, qui, també de manera altruista, "va saber retratar la filosofia del projecte".
Finalment, Sanz remarca la "sensibilitat i el tacte" de Mateo Darrán a l'hora de redactar el pròleg del llibre.
Per a Martín i Juan Carlos, que persones i empreses continuen il·lusionant-se amb projectes així és tan important com les històries que recull el llibre. “És preciós vore com es continua confiant en estes iniciatives i es col·labora per a traure-les avant”, subratllen.
Una de les anècdotes que més els va marcar va ser la de Toniñi, una dona que viu al carrer al costat del seu gos. El dia del reportatge es va sentir “protagonista d'alguna cosa que en la vida es podia imaginar”, segons recorda Soler, qui la va immortalitzar a ella i al seu company.
En vore la quantitat de fotos que li feien, deia: “Mai m'han fet tantes fotos, estic al·lucinant”. I és que, tant per al periodista com per al fotògraf, que eixes persones visquen “potser un dels dies més importants de les seues vides, a nivell positiu”, és un dels regals més bonics del projecte.