Estes són les 10 prioritats de la província d'Alacant que han d'atendre els programes de PP i Vox davant del 29-N
Del transvasament Tajo-Segura i la Llei de Costes a la segona pista de l'aeroport i la reforma de l'A-31: les assignatures pendents de l'Estat en la província.
Més informació: El Govern manté el seu greuge a Alacant i deixa la província amb la menor inversió de la història
Alacant arriba a les eleccions del 29-N amb reclamacions que van més enllà de les últimes legislatures però que ja no poden esperar. Una cosa que transcendeix el repartiment dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) que porten 4 anys sense aprovar-se i els últims aprovats van deixar la província en el lloc 52 de 52 en inversió per càpita. Alacant necessita que el pròxim Govern central deixe de tractar la província com un territori residual perquè aporta el 3% del PIB nacional i el 4% de la població. Una cosa de la qual ja estan prenent nota el PP i Vox en els seus pròxims programes electorals.
Segons les dades de SEOPAN recollides per EL ESPAÑOL, l'Estat va invertir 724 milions d'euros a Alacant entre 2018 i 2024, tot just l'1,55% del total nacional, la qual cosa suposa un dèficit inversor de 650 milions respecte al seu pes econòmic i de 1.139 milions si s'atén a la seua població.
Aquest greuge estructural explica que l'agenda que PP i Vox hauran de respondre si arriben al Govern no es limite a una partida pressupostària. Alacant ha acumulat una llista de demandes que combinen infraestructures, aigua, habitatge, turisme, seguretat i territori. Són deu fronts que permeten mesurar si un eventual canvi de Govern es tradueix en obres, calendaris i recursos, o si es queda en la retòrica habitual dels anuncis.
El primer és l'aigua. La paralització del transvasament Tajo-Segura per les fissures detectades en l'aqüeducte, en els trams de Riansares i del Talave, ha convertit una reivindicació històrica en una urgència immediata. La Generalitat i els regants exigixen accelerar unes reparacions el termini inicial de les quals s'estima entre quatre i cinc mesos i un cost d'1,2 milions d'euros, la qual cosa deixaria la infraestructura parada fins a 2027.
Però per al camp alacantí, la qüestió no és només tècnica. Les últimes decisions judicials sobre els cabals ecològics del Tajo, sostingudes pel Suprem, i totes les decisions discrecionals que s'han anat prenent des del Ministeri per a la Transició Ecològica (MITECO) des que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa han anat encaminades a reduir de fet les aportacions de cabals. Un nou Govern hauria de comprometre's a garantir no només la conservació física del transvasament i escurçar els terminis d'obra, sinó també a blindar jurídicament els volums assignats.
El segon front és l'aeroport Alacant-Elx Miguel Hernández. La segona pista continua sent la gran assignatura pendent tot i que la instal·lació ha batut rècords de passatgers. El Govern de Sánchez, en boca del seu ministre Óscar Puente, sosté que no és necessària perquè la pista actual té capacitat suficient i que les actuacions previstes se centren en l'ampliació de la terminal i de l'àrea de moviment, amb una licitació d'assistència tècnica de 19,875 milions d'euros.
![vicepresidente tercero y conseller de Medio Ambiente, Infraestructuras, Territorio y de la Recuperación, Vicente Martínez Mus y el director general de Costas, Marc García, en una comparecencia](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11351871.jpg?p=w:320\/h:240&h=6-embDvK"])
L'empresariat alacantí parla ja de futur col·lapse pel creixement i advertix que la falta de capacitat pot posar en risc un PIB provincial vinculat al turisme estimat en 800 milions d'euros anuals. La reivindicació no és només construir una pista: és fixar un calendari vinculant dins del Pla Director i evitar que la infraestructura quede condemnada a successives ampliacions parcials.
El tercer és el ferrocarril. Alacant necessita que el Corredor Mediterrani deixe de ser una promesa i es convertisca en una xarxa operativa. El ministre Óscar Puente va reconéixer que no pot donar data per a la finalització completa del corredor, encara que va assegurar que en 2027 hi haurà connexió ferroviària entre Almeria i la frontera francesa sense passar per Madrid.
Per a la província, l'exigència es concreta en tres objectius: completar el corredor de mercaderies i viatgers, millorar les connexions ràpides entre Alacant i València i garantir l'enllaç ferroviari entre Alacant, Elx i l'aeroport. L'absència de terminis ferms revela que el problema no és la falta d'estudis, sinó la lentitud en l'execució.
![Óscar Puente y Juan Roig durante el Acto Empresarial por el Corredor Mediterráneo. EFE/Ana Escobar](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/11123442.jpg?p=w:320\/h:240&h=tkWFtKYo"])
El quart compromís és la reforma integral de l'A-31. L'autovia que unix Alacant amb Madrid és la més antiga d'Espanya i presenta trams obsolets, amb accessos deficients, estructures envellides i una capacitat insuficient per al trànsit actual. Especialment entre Villena, Elda-Petrer, Novelda i Monfort està obsolet i saturat diàriament.
La seua modernització no és un capritx, és una condició per a la seguretat viària, la logística de l'interior de la província i la connexió amb el corredor mediterrani. Un Govern que vulga corregir el desequilibri inversor hauria d'incloure en els Pressupostos un projecte constructiu amb finançament plurianual, no un nou estudi informatiu.
El cinqué és la Llei de Costes. La Generalitat ha exigit al Govern que reforme la Llei de 1988 abans d'aprovar un nou reglament, en considerar que este envaïx competències autonòmiques, endurix el règim de concessions i amplia la discrecionalitat administrativa en els deslindes. L'exigència fins i tot ha arribat des del Senat i la Mesa de Medi Ambient del Congrés la té paralitzada des de fa dos anys.
El conflicte afecta directament municipis com Dénia i Guardamar, on els nuclis tradicionals i els habitatges històrics conviuen amb una pressió creixent del domini públic marítim-terrestre. La Comunitat ha impulsat una llei pròpia i ha coordinat un front amb altres autonomies costaneres per a exigir una reforma integral, més competències reals i seguretat jurídica per a veïns i activitats econòmiques. La protecció ambiental i la supervivència dels nuclis etnològics i cascs tradicionals no tenen per què ser objectius contraposats, però exigixen una norma que reconega la realitat territorial del litoral.
![El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, en el acto del Día del Exilio en Alicante.](["https:\/\/s3.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/elespanol\/10497752.jpg?p=w:320\/h:240&h=19NmWXGo"])
El sisé és el finançament turístic. Benidorm encarna la major paradoxa. Sosté una població flotant que pot multiplicar diverses vegades el seu cens en temporada alta, però els seus serveis es financen sobre la població de dret. El municipi reclama una reforma del finançament local que permeta retornar una part de l'IVA generat per l'activitat turística, o un mecanisme equivalent, a més d'un IVA reduït vinculat a eixa devolució.
La ciutat (i altres com Torrevella o fins i tot més xicotetes però molt grans qualitativament en el sector turístic) genera una despesa turística estrangera de milers de milions d'euros, mentre l'Estat li retorna una fracció mínima d'eixa recaptació. Reconéixer Benidorm i els grans destins turístics com a municipis amb necessitats específiques seria una de les reformes més justes i visibles per a la Costa Blanca.
El seté és l'habitatge protegit. L'accés a una VPO s'ha convertit en un dels principals problemes socials de la província, agreujat per la lentitud de la promoció pública, l'encariment del sòl i la pressió sobre el parc disponible.
La Federació d'Obres Públiques i Auxiliars de la Província d'Alacant ha reclamat eliminar o reduir al mínim l'IVA de l'habitatge social, crear un Codi Tècnic de l'Edificació específic per a la VPO i abaratir el sòl. El seu president, Javier Gisbert, ha plantejat una pregunta incòmoda: que un pis de superluxe i un habitatge protegit tributen amb el mateix IVA no té cap lògica en un context de crisi d'accés a l'habitatge. La reforma fiscal de la VPO hauria d'anar acompanyada de més sòl públic, tramitació àgil i una política de lloguer assequible.
L'octau és la seguretat ciutadana. Interior va registrar 54.372 infraccions penals en la província durant el primer semestre de 2026, un 2,1% més que un any abans. Els homicidis consumats es van duplicar, amb onze casos, mentre el tràfic de drogues va créixer un 25% i els robatoris amb violència o intimidació van augmentar un 9,4%.
La resposta no pot ser únicament municipal: exigix més Policia Nacional i Guàrdia Civil, reforç dels dispositius en zones turístiques, major coordinació amb els ajuntaments i una política seriosa davant de l'ocupació il·legal. El bloqueig parlamentari d'iniciatives contra l'okupació, amb 91 pròrrogues acumulades en una proposició de llei orgànica, ha alimentat la sensació que la propietat i la convivència queden desprotegides.
El nové i no per això de menys incidència en l'economia provincial és el finançament autonòmic. No es tracta només d'una exigència regional. Cap de les reivindicacions anteriors serà sostenible si la Comunitat Valenciana no obté un model de finançament just i si Alacant no corregeix la seua posició sistemàtica a la cua de la inversió estatal.
La província aporta a l'Estat gairebé 5.000 milions d'euros anuals en impostos, però ha rebut menys de la meitat de la inversió que li correspondria pel seu pes econòmic durant els governs de Pedro Sánchez. El nou Govern hauria de comprometre's a un fons de nivellació, a un calendari de compensació per la infra-inversió històrica i a criteris objectius de repartiment que no castiguen els territoris productius.
El desé és la protecció de la propietat i la seguretat jurídica. La reforma de Costes, el deslinde del litoral, l'ocupació d'habitatges i la incertesa sobre les concessions compartixen un mateix problema: la sensació que els drets consolidats poden revisar-se per via administrativa sense garanties suficients. La suspensió cautelar de la llei valenciana de Costes pel Tribunal Constitucional i l'acumulació de pròrrogues en el Congrés sobre iniciatives de Costes i habitatge mostren que el conflicte no és només competencial, sinó també institucional.
Un Govern que vulga recuperar la confiança en Alacant haurà d'oferir regles clares, terminis certs i una Administració que no convertisca cada tràmit en una amenaça.
Este decàleg alacantí no és una llista de peticions sectorials. És el retrat d'una província que genera riquesa, població i activitat turística, però percep que l'Estat retorna una part desproporcionadament baixa d'eixa contribució. La província exigix no només promeses, sinó compromisos datats i executables.
