"Quan no tens res, res tens a perdre". Amb esta lletra tan directa com demolidora relatava en 1965 Bob Dylan en una de les cançons més impactants de la història, la caiguda en desgràcia d'una jove de l'alta societat que perd tots els seus privilegis, diners i protecció, havent d'enfrontar-se sola a la realitat del món.

"How does it feels?" -"Què se sent?"-, repeteix una i altra vegada Dylan en Like a Rolling Stone. Una pregunta atemporal i imperecedera que pot aplicar-se a molts contextos, i que, servix com a recordatori que donar per fet determinats privilegis no sempre pot eixir-nos bé.

"Jo tampoc pensava acabar un dia al carrer". José María, -Tintín per als amics-, coneix de primera mà què significa perdre-ho tot d'un dia per a l'altre. El seu treball, el seu pis, la seua família.

En una vesprada de setembre, mentre milers de famílies continuen organitzant la tornada a l'escola, -per als menuts i grans-, José María espera assegut en un dels carrers del centre històric d'Alacant.

És poc abans de les set de la vesprada i espera que s'òbriguen les portes del convent de la Sang, on l'associació Centre d'Atenció a Persones sense Llar Sant Agustí (CASA) oferix un sopar a persones que travessen dificultats econòmiques. Molts no el coneixen pel seu nom complet. Al barri i entre qui acudix cada dimecres a la plaça de les Palmeretes li diuen Tintín.

"Si preguntes per José María, potser no em coneixen", explica amb un somriure. La seua presència en este punt de trobada va més enllà de la recerca d'un menjar. També forma part d'un grup de cinc voluntaris que ajuda altres persones a tramitar la Renda Valenciana i diferents prestacions socials.

De Lleida a Alacant

José María va nàixer a La Salut, a Lleida, però va arribar a Alacant en 2008 després d'acabar vivint al carrer. La crisi es va endur el seu treball en la construcció i, amb ell, la possibilitat de continuar pagant la hipoteca.

"Quan es va acabar el treball en la construcció no podia continuar pagant la hipoteca i em van llevar el pis", recorda. A Alacant va entrar en contacte amb plataformes i moviments socials vinculats als desnonaments i a les persones afectades per les participacions preferents. Fins i tot va arribar a viatjar al Congrés per a participar en les seues reivindicacions.

Amb l'arribada de la Renda Valenciana, José María va poder comptar amb un ingrés que li va permetre continuar avant. Explica que la prestació ronda els 800 euros, encara que per a accedir a ella cal tramitar primer l'ingrés mínim vital i, després, els complements autonòmics.

"Gràcies a això he pogut continuar avant, perquè abans de vindre'm a Alacant vaig conéixer què era viure al carrer", afirma.

Una habitació en un pis compartit

La seua situació econòmica, no obstant això, continua sent extremadament ajustada. José María cobra una pensió, però ha de destinar 300 euros mensuals al manteniment de la seua filla. La resta a penes li permet afrontar les despeses bàsiques.

"Ara mateix visc en un pis compartit entre cinc persones perquè, si no, és impossible arribar", conta. L'habitatge compartit s'ha convertit en l'única alternativa per a poder mantindre's sota sostre en una ciutat on el preu del lloguer deixa fora a moltes persones amb ingressos reduïts.

"Amb 80 euros a la setmana no tinc ni per a la bombona de butà", lamenta.

Fa entre un mes i mig i dos mesos va començar a acudir a l'associació CASA per a rebre menjar. Allí espera el sopar, però també troba un espai per a conversar i relacionar-se amb altres persones que travessen situacions semblants.

"Jo parle amb tot el món perquè tots tenim la sang roja", diu. Al punt d'informació, a més, tracta d'ajudar les persones migrants que arriben al grup. «Els diem que ací són benvinguts i que no van a trobar discriminació», explica.

Sobreviure

José María sap què significa viure sense una vivenda. Abans d'instal·lar-se a Alacant va passar pel carrer a Lleida, una ciutat on, segons recorda, els hiverns són especialment durs.

"Allí vam fer una acampada a l'ajuntament demanant que, quan s'arribara a cinc graus, ens deixaren anar a una nau dels militars", relata. Després d'aquella protesta, van aconseguir accedir a eixe espai per a protegir-se del fred.

També va viatjar a Galícia per a treballar en les tasques relacionades amb la neteja del xapapot després de la catàstrofe del Prestige. Més tard va passar quasi dos anys treballant a República Dominicana.

"Allí ningú em va discriminar per ser blanc, mentre que ací la situació per als migrants és molt complicada, hi ha molts prejudicis i discriminació", afirma.

La seua experiència l'ha portat a rebutjar els prejudicis contra qui viu al carrer o no aconseguix arribar a final de mes. "El carrer no és tan bonic com el pinten", advertix. Recorda que algunes persones poden mostrar-se amables davant dels altres i, després, robar-li a algú fins el sac de dormir.

Per això, considera que encara fan falta més recursos. "Falten moltes ajudes", resumix.

Mentre espera que s'òbriguen les portes del convent de la Sang, José María conversa amb qui està al seu voltant, sent una persona més dins d'una realitat que afecta molts ciutadans, jubilats amb ingressos insuficients, famílies que no poden assumir un lloguer i persones obligades a compartir vivenda per a sobreviure.