L'hivern plujós i la despoblació de l'interior, claus per a entendre el risc d'incendis d'este estiu
El nivell de preemergència per risc d'incendi forestal en la major part de les comarques de la Comunitat Valenciana és alt.
Més informació: Sánchez i Moreno subratllen la "unitat" contra els incendis i adverteixen d'un "estiu molt dur pel canvi climàtic"
L'hivern més plujós dels últims anys ha deixat una imatge enganyosa en bona part de la província d'Alacant: muntanyes més verdes, barrancs amb més aigua i una sensació estesa d'alleujament després de mesos de sequera. Però eixa abundància hídrica que ja ha quedat registrada per l'Aemet, no necessàriament reduïx el perill d'incendis a l'estiu; sovint, el desplaça.
La vegetació que ha brotat amb força durant els mesos humits no desapareix, sinó que s'asseca amb rapidesa quan arriben la calor, la baixa humitat i el vent, i acaba convertint-se en combustible disponible just en l'època més crítica. En un territori com l'alacantí, on la combinació de massa forestal, relleu abrupte i episodis de calor extrema ja ha demostrat la seua capacitat destructiva, eixa transició obliga a mirar el risc amb una lògica més complexa.
A eixe factor meteorològic se suma un altre de fons que els experts venen assenyalant des de fa anys: la despoblació de l'interior i l'abandó d'usos tradicionals del territori. Quan l'activitat agrària retrocedix, també ho fan tasques que durant dècades ajudaven a mantindre el paisatge en millors condicions davant el foc, des del pasturatge fins a la neteja de marges o l'aprofitament de biomassa. El resultat és una muntanya més contínua, amb més càrrega vegetal i menys discontinuïtats naturals que frenen la propagació d'un incendi.
Experts en la lluita contra incendis a la província d'Alacant reconeixen que no hi ha pressupostos públics que permeten suplir, amb guardaboscos o efectius sobre el terreny, el que en altre temps feia la població agrària en zones en què hui s'ha reduït al mínim.
El mateix informe del Congrés sobre incendis forestals i restauració de zones cremades apunta en eixa direcció. Entre les seues conclusions, subratlla que la resposta al problema no pot descansar només en l'extinció, sinó que requerix reforçar la prevenció, la gestió del territori i la restauració posterior de les àrees afectades.
🔥El nivell de preemergència de risc d'incendis forestals hui 13/07 és:
— Emergències 112CV (@GVA112) July 13, 2026
🟠Alt a tota la Comunitat Valenciana, excepte al litoral de Castelló i València
⚡️Possibilitat de tempestes seques a l'interior de Castelló i València i al nord d'Alacant
Si veus fum o foc, telefona a… pic.twitter.com/FCYk8vXZlS
El document també advertix que la despoblació i l'envelliment del món rural afavorixen l'acumulació de vegetació i fan més necessari un maneig actiu del paisatge, en un context en què la superfície cremada per grans incendis ve mostrant una tendència preocupant. Eixa lectura encaixa amb la realitat de moltes comarques alacantines, on l'abandó agrícola i la pèrdua de població deixen la muntanya menys ordenada i més exposada.
La paradoxa és que un hivern plujós pot reforçar eixa vulnerabilitat. Allà on abans hi havia sòl sec i escassa coberta vegetal, la pluja ha afavorit un creixement ràpid d'herbes, mates i brots fins. Eixe material té un efecte positiu aparent, perquè ajuda a recuperar cobertura vegetal i a frenar l'erosió, però també té una feblesa evident: en quant avancen les setmanes de calor, s'asseca amb rapidesa i queda llest per a cremar.
Per això, un any hidrològicament generós no equival necessàriament a un estiu tranquil. Si la primavera i l'inici de l'estiu venen acompanyats de temperatures altes, baixa humitat i episodis de vent, l'efecte final pot ser el contrari al que la intuïció suggerix: més combustible i, per tant, més facilitat perquè un foc menut es convertisca en un incendi de gran magnitud.
L'última imatge difosa per la Generalitat a través de GVA112 reforça precisament eixa idea d'alerta permanent en plena campanya estival. Més enllà de l'episodi concret al qual al·ludix, la fotografia recorda que la prevenció ja no pot entendre's només com un dispositiu d'emergència quan apareix el foc, sinó com una política continuada de gestió del paisatge.
