L'Agència Estatal de Meteorologia bateja les danas des de fa no res, igual que es bateja allò que fa por per poder dir-ho sense que tremole la veu. Com Voldemort. I Adam, esta volta, va avisar. Els avisos purament meteorològics es quedaren curts.

S'anunciaren tres-cents litres i s'arribaren a comptar sis-cents quaranta. Col·legis tancats, cent quaranta-cinc pobles confinats, reunions de coordinació, el 112 a ple rendiment. L'avís va arribar a temps. Fèrem els deures.

I tot i això, l'aigua es va emportar el que era seu.

A una dona de setanta-nou anys la trobaren al baix de sa casa, al costat de la seua neboda, que estava viva. No cal que parlem del terror perquè els valencians el tenim massa present.

A un home de seixanta-quatre li va rebentar el cor en un càmping anegat. La mort decidint una manera rara i exacta de morir ofegat sense que et toque l'aigua. A una altra dona la veren entrar a la mar un diumenge de vesprada, a Sagunt. La mar la va tornar on va voler.

Zeus, fart dels hòmens, va anegar el món. Només dues persones es salvaren: Deucalió i Pirra, enfilats al Parnàs. Quan va baixar l'aigua tiraren pedres, els ossos de la mare terra, per damunt de l'espatla i de cada pedra va nàixer un home.

Fiqueu-vos en el detall que ningú recorda: per repoblar el món cal no mirar arrere. En el mite, la memòria destorba. Per això se'ns dóna tan bé oblidar. Ho portem en la mateixa fundació de la supervivència.

És tan insultant que fa mal.

Heràclit deia que no et banyes dos vegades en el mateix riu, perquè ni el riu ni tu ja sou els mateixos. És una frase preciosa i mentidera. El riu sí que torna. Torna al mateix barranc, al mateix poble, a la mateixa rambla, amb idèntica indiferència mineral, i li fa igual que tu hages canviat, que ara tingues un pla de confinament i una alerta al mòbil.

L'aigua no ha llegit Heràclit. L'aigua només sap obrir-se pas.

Després del diluvi, conta el Gènesi, Déu va penjar un arc de Sant Martí al cel com qui firma un contracte: mai més. És la promesa més vella del món i la més incomplida. Nosaltres també la férem. En octubre de 2024, amb el fang fins al genoll i dos-centes vint-i-nou persones mortes en esta comunitat, dos-centes trenta-set en tota Espanya, diguérem mai més amb la boca plena de fang com si fórem amos d'alguna cosa.

Dins d'uns dies hi haurà un minut de silenci per les víctimes. Les d'enguany i les d'abans. Corones, algun càrrec de rigorós dol llegint noms que no sap pronunciar. I a la dona del baix, a l'home del càmping, a la de la mar de Sagunt encara no els haurà donat temps ni que Sant Pere els alce el polze.

Escric este article dilluns 19 d'octubre, amb el sol entrant per la finestra del meu despatx. Amb carreteres encara tallades i l'olor enfilant-nos per les cames. Eixa olor.

A riu mort, a nevera apagada, a soterrani. Vaig pensar en el meu cotxe. Em vaig avergonyir de pensar en el meu cotxe. I vaig seguir pensant-ho, perquè així som. Perquè és més fàcil tindre-li por a una plaça de garatge que a tot lo demés. I així, de pas, intentem posar-li portes al camp. O a l'aigua.