A estes altures, tot el món sap què és un pucherasso. Entenem per "pucherasso" qualsevol frau en el resultat d'un procés electoral mitjançant manipulació de les paperetes o de la manera de recollir-les en qualsevol part del procés.
El nom prové dels temps de la Restauració borbònica (finals del segle XIX i principis del segle XX) en què el frau electoral s'utilitzava per a assegurar l'alternança entre liberals i conservadors, i s'emprava una olla o puchero per a llevar o posar les paperetes segons convinguera.
Òbviament, això és història, per sort. Hui no hi ha olles ni pucheros per a cuinar resultats electorals, i el sistema és tan complex que resulta difícil d'alterar. I això és una cosa que s'havia respectat en tot moment, discutint sobre els resultats, però mai sobre el procés, com a mostra de democràcia. Fins ara.
Hui en este "tot val" en què s'ha convertit el cadafal polític i mediàtic, la penúltima —sempre n'hi haurà una altra— ocurrència ha sigut la de qüestionar el sistema i llançar el dubte de frau en les eleccions a una ciutadania que fa ja temps que està farta.
Qui haja intervingut d'una o d'altra manera en el procés que va des de la convocatòria d'eleccions fins a la proclamació dels resultats sap que està tot tan mesurat i previst que és difícil manipular-lo.
Sense ànim d'exhaustivitat, cal explicar que l'existència de les Juntes Electorals (de zona, provincial, de comunitat autònoma i central) on intervenen diverses autoritats públiques, membres de la judicatura entre ells, garantix la netedat del procés, la integritat del qual ve a més reforçada, d'una banda, per l'existència dels recursos electorals en la jurisdicció contenciós-administrativa i, d'altra, en la prevenció general mitjançant l'existència dels delictes electorals.
D'altra banda, la cada vegada més creixent digitalització fa encara més difícil qualsevol alteració intencionada. Per a acabar de tancar el cercle, cal afegir que l'assignació de nombre d'escons en virtut del sistema D'Hondt fa realment complicat calcular quantes paperetes caldria manipular en cada lloc perquè impliquen un vertader canvi en el resultat.
De manera que, ens posem com ens posem, no és fàcil el pucherasso hui dia.
Potser per això qui pretenen torpedinar la democràcia des de la seua pròpia essència, donen un rodeig i es posen a qüestionar un altre sistema de vot, el vot per correu.
Una possibilitat que tenen no sols qui tenen previst un viatge que els mantinga fora del seu domicili el dia dels comicis, sinó també qui es veuen obligats a residir a l'estranger i, per raons laborals, econòmiques o ambdues alhora —a banda d'altres, com raons de salut— no es poden permetre viatjar a Espanya per a votar.
Tant en un cas com en l'altre, conte amb experiència personal —la meua filla viu fora d'Espanya— i puc assegurar que, excepte sang d'unicorn, se'ls demana absolutament de tot per a garantir la identitat del votant i la netedat del procés.
De manera que tampoc és fàcil una manipulació efectiva, es posen com es posen. I, si tant creuen en la democràcia i dubten del correu, que els paguen el viatge a qui no poden vindre.
Una altra de les vies de qüestionament del sistema i, per tant, d'afebliment de la democràcia, ha vingut donada pel que s'ha anomenat Llei dels nets.
Una llei que no existix com a tal i que consistix en una mera disposició de la llei de memòria democràtica de 2022 que s'aplicava des d'aleshores.
Fins i tot pot donar-se la paradoxa que hi haja alguna persona que accedira a la nacionalitat espanyola per eixa via i haguera votat en eleccions anteriors i hui es veja, per art de birlibirloque, privada d'eixe dret.
Perquè, amb el permís del Tribunal Suprem, de què servix ser espanyol si no es pot exercir el dret al vot que tenim totes i tots les espanyoles i espanyols? Ahí ho deixe.
En qualsevol cas, qüestionar la validesa del sistema en lloc de les idees és jugar amb foc. I qui juga amb foc es juga a cremar-se. El problema és que el foc pot estendre's a tot el que toque.
