O el que és el mateix, coherència, entre el que es pensa, el que es diu i el que es fa.
Això és precisament la generadora de credibilitat i confiança, que quan es perd s'invertix l'efecte i produïx la desafecció política que fins i tot pot arribar a la pèrdua de garanties en el propi sistema.
És ahí des d'on sorgixen els partits polítics denominats antisistema, perquè s'obri una clara oportunitat per a permeabilitzar en la societat la idea que la situació ha de ser declarada com a fallida.
La responsabilitat dels partits alfa, amb estructura, abast i història de governabilitat, i, per què no, també d'oposició i, per tant, de control i fiscalització, és major, perquè de l'eix depén l'equilibri entre els populismes i les realitats tangibles.
A colps amb un dels majors problemes socials, la vivenda, que ara ocupa el número u de l'escalada de preocupacions, ens trobem entre titulars de llistats d'havers diversos i de brots urbanístics repartits a tort i a dret que emmarca la situació en un espai d'incoherències que no resolen.
La viabilitat de les polítiques a llarg termini, que són les resolutives, sorgix del diàleg i el consens entre les majories, no referides especialment als sumatoris parlamentaris, sinó especialment a les col·lectivitats ideològiques, amb el propòsit que la norma siga sostenible en el temps.
Setmana i mitja de la convocatòria electoral, sense les tasques per a donar solució, de moment al monotema de campanya, el que ens ocupa, la vivenda, pendents de les cares de cartell.
I en això no són els partits majoritaris els que estan generant grans expectatives, perquè la mirada està posada en la pluralitat de l'esquerra, que, d'altra banda, sent sincers, ja és tot un clàssic.
L'únic que no juga esta partida és VOX, el partit que, en estos moments, no requerix d'anuncis de líders per circumscripcions, li basta amb l'arrossegament de la marca, són fases, i ara és el relat de l'argumentari antisistema el que cala en el votant desencantat que opta per l'alternativa de la dreta, però no en el Partit Popular, que fins no fa tant no tenia competència en este espai.
Encara queda partit per a superar primer els qui, i després quins són els seus posicionaments en la intenció de vot centrats en cada província, perquè, per als números no cal oblidar que la circumscripció única no és cosa de les Corts Generals, on tenim tantes eleccions com circumscripcions demarcades per les 50 províncies i les dos ciutats autonòmiques, Ceuta i Melilla, crucials en esta pròxima convocatòria.