Mentre milions de persones escoltaven l'home que prometia canviar Amèrica, David Plouffe s'ocupava d'alguna cosa bastant menys romàntica: aconseguir que la maquinària funcionara.
La història té el costum irritant de recordar a qui pronuncia els discursos i oblidar a qui aconseguix que hi haja un escenari des d'on pronunciar-los. És una injustícia antiga, probablement tan vella com la política mateixa. Els emperadors romans entraven victoriosos a la ciutat mentre algú s'havia ocupat prèviament d'alimentar les legions, pagar als soldats i procurar que els cavalls no moriren de fam pel camí. La glòria, naturalment, se la portava l'emperador.
En novembre de 2008, milions d'estatunidencs contemplaven un jove senador d'Illinois que havia aconseguit convertir dos paraules, Yes We Can, en una mena d'evangeli laic. Barack Obama representava l'esperança, el canvi, la reconciliació amb una Amèrica que desitjava reconéixer-se de nou a l'espill.
Tenia carisma, intel·ligència, una extraordinària capacitat oratòria i eixa rara habilitat de fer creure a una multitud que cada paraula estava dirigida personalment a qui l'escoltava.
Però mentre Obama conqueria les consciències, algú havia de conquerir els comtats.
Es deia David Plouffe. I probablement la seua principal virtut consistia a comprendre alguna cosa que massa dirigents polítics tarden una eternitat a descobrir: que una campanya electoral no es guanya únicament emocionant la ciutadania, sinó organitzant eficaçment a qui ha de convertir eixa emoció en vots.
Perquè entre l'entusiasme d'una plaça abarrotada i el resultat d'una urna existix un territori immens, poblat de pressupostos, voluntaris, bases de dades, desplaçaments, decisions incòmodes i reunions interminables. Un territori on les grans paraules servixen de poc si ningú sap qui ha de fer què, quan i amb quins recursos.
Eixe territori és el fang. I allí, cregueu-me, els discursos no solen resoldre massa problemes.
L'ART DE RENUNCIAR A ESTAR A TOT ARREU
Existix una malaltia particularment estesa entre qui confon el lideratge amb l'omnipoència. Consistix a creure que una organització funciona millor com més intervé el seu màxim responsable en absolutament tot.
El polític vol estar en cada fotografia, inaugurar cada acte, supervisar cada cartell i decidir fins i tot el color de les tovalloles. L'empresari que patix la mateixa dolència pretén autoritzar cada factura, revisar cada correu i convertir-se en el departament universal de resolució d'incidències.
Tots dos solen justificar-ho amb una expressió aparentment virtuosa: "M'agrada tindre-ho tot controlat".
En realitat, el que acostumen a tindre controlat és el temps dels altres.
Plouffe va comprendre que dirigir una campanya presidencial exigia precisament el contrari. No es tractava d'estar a tot arreu, sinó de decidir on valia la pena estar. No consistia a gastar més, sinó a invertir millor. No n'hi havia prou amb omplir auditoris de simpatitzants convençuts, sinó que calia identificar on es podia canviar realment el resultat electoral.
I això exigia una disciplina que poques vegades troba massa admiradors en els comités polítics: dir que no.
No a determinats actes. No a inversions de dubtosa rendibilitat. No a ocurrències d'última hora. No a eixa fascinació tan nostra per confondre l'activitat frenètica amb la productivitat.
Perquè una organització que pretén fer-ho absolutament tot acaba, quasi sempre, fent extraordinàriament bé una sola cosa: consumir els seus propis recursos.
La estratègia no consistix únicament a assenyalar el camí. Consistix també a tindre el coratge de tancar aquells que no conduïxen enlloc.
EL COMITÉ DE SAVIS I LA DICTADURA DE L'OCURRENÇA
Hi ha poques coses més perilloses per a una organització que una habitació plena de persones convençudes de tindre sempre una idea millor.
En política abunden. Són eixos personatges que apareixen després de cada reunió per explicar com s'hauria d'haver organitzat, després de cada acte per assenyalar-ne els defectes i després de cada derrota per recordar que ells ja ho havien advertit. Naturalment, quasi mai estaven al capdavant de res.
La campanya d'Obama no va estar exempta de discrepàncies, tensions o debats. Cap organització humana d'una certa dimensió ho està. Però existia una estructura de direcció capaç de transformar les deliberacions en decisions i les decisions en responsabilitats.
Pot semblar una obvietat. En massa organitzacions polítiques constituïx una autèntica revolució.
Perquè deliberar no significa eternitzar la discussió. Participar no equival a tindre dret de veto. I dirigir no consistix a convocar reunions fins a aconseguir que l'esgotament dels assistents es confonga amb el consens.
Una empresa que revisara cada matí les decisions adoptades la vesprada anterior acabaria en fallida. Un partit polític que funciona així pot sobreviure durant anys, la qual cosa potser explique algunes de les diferències més inquietants entre ambdós mons.
El problema no és que existisquen moltes opinions. El problema apareix quan ningú assumix la responsabilitat de convertir-les en una decisió executable.
I, sobretot, quan el fracàs sempre és col·lectiu, però l'èxit té una sorprenent facilitat per trobar propietari.
EL GENERAL NO HAURIA D'ESTAR REPARANT ELS CARROS
Tornem per un instant a Roma. Resulta difícil imaginar Juli Cèsar interrompent una campanya militar per discutir personalment amb un proveïdor el preu de les ferradures. No perquè les ferradures foren irrellevants, sinó precisament perquè eren massa importants com per deixar-les sense una organització que en garantira el subministrament.
Els exèrcits no avancen gràcies a la inspiració dels seus generals. Avancen perquè algú s'ocupa que disposen d'aliments, equipament, rutes i disciplina.
La política moderna, amb totes les seues tecnologies, enquestes i sofisticades ferramentes de comunicació, no ha aconseguit abolir eixa veritat elemental. El candidat ha de fer de candidat.
Ha d'escoltar, representar, persuadir, debatre, assumir riscos i prendre les decisions polítiques que li corresponen. La seua funció no consistix a esbrinar per què ha fallat una pantalla, qui va contractar un autobús o quin responsable territorial va oblidar confirmar l'assistència de vint voluntaris.
Quan això passa, no estem davant d'un dirigent especialment compromés amb els detalls. Estem, probablement, davant d'una organització que ha decidit substituir la gestió per la improvisació.
En el món empresarial ho entenem amb bastant claredat. Ningú consideraria raonable que el conseller delegat d'una multinacional dedicara els seus matins a comprovar personalment si funciona la fotocopiadora de la tercera planta.
No obstant això, en política encara hi ha qui presenta eixa conducta com una prova admirable de dedicació i proximitat.
No és proximitat. És una deficiència organitzativa disfressada de virtut. I sol resultar caríssima.
ELS EXECUTIUS QUE NO IXEN EN LA FOTOGRAFIA
Ací apareix una figura encara insuficientment compresa en el nostre ecosistema polític: la del professional de la gestió executiva.
No parle de substituir els representants elegits democràticament per tecnòcrates il·luminats, ni de convertir els partits en societats mercantils on les idees es mesuren exclusivament per la seua rendibilitat.
La política té una legitimitat, una responsabilitat i una naturalesa pròpies que cap tècnica empresarial pot substituir.
Parle d'alguna cosa molt més senzilla i, precisament per això, molt més difícil: professionalitzar allò que no hauria de dependre de la inspiració del dirigent de torn.
Pressupostos, equips, processos, proveïdors, planificació, tecnologia, indicadors i resultats.
Este és l'espai natural de l'Interim Management, entés com la incorporació temporal de capacitats directives per resoldre necessitats concretes, ordenar estructures, executar projectes i aconseguir que les organitzacions funcionen amb independència dels sobresalts de la seua direcció política.
No es tracta que l'executiu decidisca què ha de pensar el candidat. Es tracta que el candidat puga dedicar-se a pensar, representar i decidir sense haver de convertir-se, simultàniament, en cap de logística, responsable informàtic i coordinador de manteniment.
El bon gestor no necessita ocupar el centre de l'escenari. Necessita aconseguir que l'escenari estiga preparat, que l'organització responga i que, quan arribe el moment decisiu, cada persona conega perfectament la seua responsabilitat.
Plouffe no va guanyar les eleccions per Obama. Seria tan absurd afirmar-ho com sostenir que Obama les va guanyar exclusivament gràcies a la seua extraordinària oratòria.
Però sí que va dirigir una organització que va saber convertir un moviment polític en una maquinària electoral capaç de competir i véncer. I eixa diferència resulta fonamental.
Perquè el carisma pot atraure milers de persones a una plaça. El realment complicat és aconseguir que, l'endemà, eixes milers de persones sàpien què fer.
QUAN S'APAGUEN ELS FOCUS
La nit de la seua victòria, Obama va tindre l'elegància de reconéixer públicament el treball de David Plouffe i de qui havien sostingut aquella campanya. Un gest que, més enllà de l'agraïment, contenia una lliçó de lideratge: comprendre que l'èxit mai és una obra individual, per molt que la història necessite posar-li un rostre.
Han passat quasi dues dècades des d'aquella elecció. La tecnologia ha canviat, les xarxes socials han transformat la comunicació política i els algoritmes han adquirit una influència que aleshores a penes començàvem a imaginar.
Però hi ha alguna cosa que roman obstinadament inalterable. Les organitzacions continuen necessitant direcció. Els recursos continuen sent limitats. Les decisions continuen tenint conseqüències. I els problemes, per desgràcia, no desapareixen perquè algú pronuncie un discurs especialment brillant.
A Espanya hem desenvolupat una extraordinària habilitat per fabricar lideratges, alimentar personalismes i convertir qualsevol discrepància organitzativa en una qüestió de lleialtat. Ens entusiasmen els estrategs de sobretaula, els assessors d'argumentari i els generals que mai han trepitjat el camp de batalla.
Ens costa bastant més reconéixer el valor de qui organitza, executa i respon. Potser perquè la gestió té un inconvenient insuportable per a determinades vanitats: els seus millors resultats solen ser invisibles.
Quan tot funciona, ningú pregunta qui ho ha fet possible. Quan alguna cosa falla, tots busquen immediatament un responsable.
Per això, cada vegada que contemple un dirigent polític rodejat d'aplaudiments, fotògrafs i col·laboradors obstinats a aparéixer dins de l'enquadrament, em pregunte qui estarà ocupant-se d'allò que no ix en la imatge.
Qui estarà mirant els números. Qui haurà previst els riscos. Qui haurà tingut el valor de dir que no. Qui estarà resolent els problemes que encara no han arribat al despatx del cap.
Obama tenia un missatge capaç d'entusiasmar milions de persones. Plouffe tenia una organització capaç de convertir eixe entusiasme en una victòria. I convindria que alguns dirigents comprengueren d'una vegada que la política necessita les dues coses.
Perquè els discursos poden guanyar titulars. Les fotografies poden alimentar egos. I els aplaudiments poden fer creure a qualsevol que està fent història.
Però quan s'apaguen els focus, es desmunta l'escenari i l'últim adulador abandona la sala, queda una pregunta bastant menys èpica.
Hi ha algú al comandament de tot això? Perquè, al final, fins al més brillant dels generals necessita que algú s'ocupe que les seues tropes arriben a la batalla. I això, encara que no aparega en el cartell, també és lideratge.
Vicente Montañez Valenzuela és CEO de PowerBoard Partners i Regidor de l'Ajuntament de València (2019-2023)