Ja és oficial. El 29 de novembre celebrarem això que anomenen "la festa de la democràcia" i que, vist com estan els ànims, serà tot menys una festa.

I la qüestió és que esta no-festa ja ha començat, encara que oficialment falten dies per a donar el tret d'eixida. Encara que, en realitat, portem mesos i mesos, per no dir anys, en una campanya electoral que no cessa.

No cessa, i impedix que es facen les coses per al benestar de les persones en compte de per a la conveniència dels partits. Perquè això d'interpretar les coses en clau electoral s'ha convertit en regla general quan hauria de ser una excepció.

La veritat és que en algun moment hauríem de repensar el mecanisme de les eleccions i de les campanyes electorals. La nostra llei electoral (Llei orgànica 5/1985 de 19 de juny de règim electoral general) és de fa més de quaranta anys, quan la realitat social, tecnològica i dels mitjans de comunicació res tenia a vore amb el que vivim hui.

S'establien terminis per a començar les campanyes, perquè la manera de fer-les era perfectament controlable: mitjans de comunicació convencionals, mítings i reunions físiques, i pasquins, octavetes i cartells.

La pegada de cartells era un acte real en què els candidats començaven a folrar les parets de les nostres ciutats i pobles amb fotografies d'aquells per als qui pretenien demanar el vot, i a partir d'ací els nostres carrers es poblaven de vehicles armats i pertrets amb megàfons que convidaven a votar a qui fora, al mateix temps que ens colpejaven les meninges amb cançonetes tan enganxoses que alguna d'elles seria capaç de reproduir-la perfectament hui en dia.

I, per descomptat, els bústies estaven plenes de propaganda de tots els partits, en un malbaratament de paper que hui encara continua.

Ara, però, poc aporten uns cartells que es poden reenviar fins a l'infinit a través de sistemes de missatgeria instantània i xarxes socials a un sol clic dels nostres mòbils, ni uns mítings als quals només assistixen els qui ja estan convençuts del que els van a dir.

De poc servixen tampoc les regles de temps preestablides per a la propaganda electoral en televisió i ràdio, quan qualsevol pot publicar el que li done la gana i ni tan sols la jornada de reflexió té sentit, perquè és impossible posar portes al camp impedint que qualsevol usuari de xarxes socials diga el que li vinga en gana sobre a qui votar o deixar de fer-ho.

Precisament per tot això, la campanya és eterna, com el dia de la marmota. Comença en acabar-se les eleccions anteriors i dura tota la legislatura, encara que no hi haja cartells, ni megàfons ni espais institucionals als quals ningú fa cas.

Pràcticament cada actuació dels partits polítics, llevat d'honroses excepcions, va dirigida a guanyar vots o, almenys, a no perdre'ls, en compte de a complir uns programes electorals que tampoc importen a ningú, perquè són excepció els qui els lligen i excepció de l'excepció els qui els prenen com a element clau a l'hora de decidir el seu vot.

De fet, estic quasi segura que els programes només els lligen els adversaris per a escopir-los a la cara quan arribe el moment i acusar a qui siga d'incomplir-los.

Però a la ciutadania de peu ens cansa tot això. Tant ens cansa, que la majoria de gent que vota no ho fa tant per a aconseguir que algú arribe al poder, sinó per a impedir que un altre algú ho faça.

I el pitjor és que en esta frenètica carrera val tot. L'insult, la desqualificació, la burla, els bulos i les mentides. Fins i tot qüestionar el sistema electoral i la veracitat dels seus resultats, que ja és l'últim.

Així que armem-nos de paciència. Perquè això només acaba de començar.