Hi ha una paraula que diagnostica qualsevol assumpte. Que ningú utilitza amb propietat: caràcter. No parle del geni ni de l'humor. Parle del caràcter clàssic: la fusta de la qual està tallat un líder, del que fa quan ningú l'obliga a fer-ho.
A Espanya estem una altra vegada; i sempre; en campanya. Perquè anem a unes eleccions anticipades després d'una legislatura sense pressupostos en la qual totes les decisions han sigut fruit de la necessitat d'un capità verborràgic i fal·laç. Tahur.
Però anem a eleccions, al remat. El poble podrà triar de nou, i ho farà en contra d'algú, clar. Però un avançament mai és generositat, és càlcul. La gestió suprema: la de la pròpia supervivència.
Els conte, de nou, la història d'un mort que ho conta millor que jo. En l'any 458 aC, amb una Roma de quatre carrers que encara no ocupava les set colines, Cincinat era un patrici arruïnat que llaurava la poca terra que li quedava a l'altra banda del Tíber.
Roma el necessitava. El va nomenar dictador i li va donar poder absolut durant sis mesos. Necessitaven un líder que arreglara uns problemes que entre diversos no podien, la invasió dels Equus. Ho va arreglar en dues setmanes.
I, després, tan tranquil, va deixar el poder absolut. Va penjar la toga i va tornar a la seua terra, a la seua pobresa i a la seua humilitat. Compte, que ho va fer dues vegades. Ja que va ser Dictador de Roma fins a dues ocasions en la seua vida. Ho va ser tot i, quan va arreglar el bé comú, se'n va anar com va vindre.
No ho conte amb nostàlgia de les sandàlies romanes, ací som més hel·lenòfils. Ho porte perquè Cincinat reunia les tres coses que el sociòleg alemany Max Weber va exigir als personatges polítics a principis del segle passat: passió per la causa, sentit de la responsabilitat i mesura. Les tres.
I, a més, mancava del pecat que Weber va assenyalar com a enemic mortal: la vanitat. L'amor al poder no per les possibilitats que enceta, sinó pel seu lluïment. Pel seu oripell buit. Per la foto. Per l'ego. Perquè, en realitat, sense el gest, només hi ha mediocritat en la gestió.
Hui, per a desesperació de molts, només tenim gestors de si mateixos amb vanitat de divo. Convé entendre les paraules, que són molt més importants del que pareix quan, fins i tot, ens parlem a nosaltres mateixos.
La gestió és administrar. És necessària però neutra. Un bon gestor pot ser-ho de la seua pròpia cartera o de recursos públics. Massa n'hi ha que es diuen preocupats pel segon sense saber del primer.
El gest és la gestió maquillada de virtut. El pas al costat escenificat, el sacrifici d'atrezzo. El retirar-se uns dies a reflexionar per a tornar més fort. Ja siga per amor o per una finestra d'oportunitat que, de miracle, s'ha obert. Teatre, al cap i a la fi.
El gest imita el caràcter com el decorat imita la pedra: de lluny cola. Quan acostes el focus, sona a buit.
I la generositat, que és la forma política del caràcter. Això ha desaparegut del diccionari. Generós no és qui reparteix el blat gratis per a comprar vots. Això ja ho feia Espuri Melio a Roma. I Cincinat ho va aturar. Generós és qui sap perdre a temps.
Qui concep el poder com un préstec amb data de devolució i no com una propietat amb escriptura. Qui entén, altra vegada com Weber, que es pot viure per a la política o viure de la mateixa i tria el primer encara que siga a costa de la seua carrera.
D'eixos no en queden. Ni en una bancada ni en l'altra: el caràcter no és de dretes, ni d'esquerres ni de centre. Igual que tampoc ho és la mediocritat.
O la covardia.
I ací entra la meua part de culpa. I la de vosté. Perquè als gestors de si mateixos els votem nosaltres. Una i una altra vegada. I després ens esgarrapem les vestidures perquè l'únic que gestionen són els seus interessos. Premiàvem el gest perquè ens estalvia pensar. Ens emocionem amb qui plora en un acte i desconfiem de qui ens solta una veritat incòmoda com ens espanta un text difícil.
Tenim l'electorat que mereix el nostre caràcter. Perquè la societat també té caràcter. I el nostre, d'un temps ençà, també és d'atrezzo.
Weber va dir que la política és perforar a poc a poc, molt a poc a poc, taules de fusta dura amb passió i amb mesura alhora. Un treball silenciós, de llaurar, renúncia i constància. No de photocall.
A Cincinat el van anar a buscar al seu camp perquè ell ja se n'havia anat. És l'única prova del caràcter que no es pot falsejar: marxar abans que et facen fora.
Tinguen-ho en compte ara que ens demanaran el vot de maneres brutes, traïdores i mentideres. Tots. I és qüestió de caràcter triar bé.
