La vanitat no va nàixer amb les xarxes socials ni amb el telèfon mòbil. És molt més antiga, probablement tant com la consciència d'u mateix i la necessitat de ser reconegut pels altres. El que realment és nou no és la passió, sinó l'extraordinària precisió amb què hem aprés a explotar-la. Durant segles el vanitós va necessitar un saló, una tertúlia o la mirada pròxima dels altres; ara pot disposar d'una audiència quasi il·limitada i conéixer, convertida en xifres, l'atenció que ha aconseguit despertar. La vella feblesa humana ha trobat la seua comptabilitat.

Això potser siga una de les grans transformacions del nostre temps: la vanitat s'ha fet mesurable. Seguidors, visualitzacions, reaccions, comentaris. Cada gest deixa una senyal i cada senyal pot adquirir valor econòmic. En rigor, no es comercia únicament amb la vanitat, sinó amb una cosa encara més valuosa: l'atenció. Per a conquistar-la i retindre-la resulten extraordinàriament útils el desig d'agradar, la curiositat per saber qui mira, la por a quedar fora i eixa satisfacció íntima que produïx comprovar que algú ha reparat en u.

La tecnologia observa a més les nostres preferències amb una eficàcia desconeguda fins ara. No necessita saber exactament qui som; li basta amb esbrinar què aconseguix detindre la mirada, què indigna, què afalaga o quina comparació inquieta. Una cosa tan antiga com la necessitat humana de reconeixement entra així en un mecanisme capaç de registrar comportaments, anticipar inclinacions i procurar que l'atenció no es desvie. El resultat és econòmicament formidable: el nostre temps, que creem enterament nostre, es convertix també en matèria primera.

El mecanisme funciona precisament perquè a penes es percep com una imposició. Ningú obliga a entrar, a mirar o a publicar de nou. Es torna per voluntat pròpia. Es busca una cosa i n'apareix una altra; s'atén una notificació i de seguida sorgix un nou estímul; s'entra per saber d'algú i es termina asomant-se a la vida de desconeguts que mai s'havia tingut intenció de conéixer. Ahí residix bona part de la seua eficàcia: en convertir la curiositat en repetició, la repetició en hàbit i l'hàbit en una dependència discreta, alimentada per una cosa que l'ésser humà ha suportat sempre mal: la incertesa sobre el lloc que ocupa en la consideració dels altres.

Pascal va comprendre fa segles eixa inclinació a voler existir no sols en nosaltres mateixos, sinó també en la imaginació dels altres. La tecnologia no ha creat eixe segon jo, però li ha proporcionat aparador, permanència i estadístiques. Es pot seleccionar l'alegria, corregir l'aparença, ocultar el fracàs i construir una biografia sense vesprades buides, contradiccions, cansament ni derrotes. Res d'això té necessàriament importància mentre es conserve clara la frontera entre el que es mostra i el que es és. El problema comença quan el personatge exigix més atenció que la persona.

Hi ha viatges viscuts i viatges administrats per a ser vists; reunions en què la imatge competix amb la conversa; opinions que naixen menys d'una convicció que de la necessitat d'estar present. Fins i tot el dolor pot acabar convertit en representació. Es produïx llavors una inversió singular: ja no es compartix el que es viu, sinó que es corre el risc de viure allò que millor pot compartir-se. I una existència pendent de la seua representació difícilment pot ser completament lliure.

El dany emocional no necessita adoptar formes extremes per a resultar profund. Sovint opera mitjançant una lenta erosió: la comparació constant, la inquietud davant una resposta que no arriba, la impressió que l'existència aliena és més intensa o més feliç, la dificultat per a gaudir d'allò que ningú veurà. L'aprovació, que sempre va ser agradable, pot començar a paréixer necessària. I quan la pròpia estima depén massa d'una mirada exterior, la indiferència corre el risc de sentir-se com menyspreu.

En eixe territori apareix també una manifestació menys evident de la vanitat: la de qui se sent investit de certa superioritat per a jutjar els altres. La crítica forma part naturalment d'una societat lliure i la discrepància pot ser saludable; una altra cosa és el comentari concebut únicament per a humiliar, desqualificar o fer mal, a voltes dirigit contra persones a les quals ni tan sols es coneix. La distància d'una pantalla facilita eixa temptació de dictar sentència sense context i sense conseqüències aparents. No sempre hi haurà darrere ressentiment, naturalment, però en ocasions l'agressió gratuïta pareix proporcionar una fugissera sensació de superioritat moral: rebaixar l'altre per a elevar-se u mateix.

Gregorio Marañón va estudiar amb extraordinària penetració en el seu Tiberi la força deformadora del ressentiment, eixa ferida que, quan es conserva i s'alimenta, pot acabar modificant la manera d'interpretar tot el que succeïx. El ressentit acaba mirant el món des de l'ofensa. Les noves tecnologies no creen eixe sentiment, però poden oferir-li un terreny especialment propici: la comparació és contínua, la ferida troba memòria i la frustració pot rebre cada dia nous arguments amb què justificar-se.

La vanitat pot desembocar així en una tríada particularment nociva: el ressentiment de qui considera que no rep el reconeixement que mereix; l'arrogància de qui confon visibilitat amb valor i èxit amb superioritat; i, finalment, l'engany vital de qui deixa de distingir entre l'existència i la seua representació, entre ser volgut i ser seguit, entre tindre una convicció i obtindre una reacció. Quan eixe engany es consolida apareix una forma de ceguesa: es veu perfectament la pantalla i, no obstant això, cada volta pitjor la pròpia vida.

No es tracta de demonitzar la tecnologia ni d'enyorar un món que ja no existix. Les seues possibilitats per a comunicar, aprendre, treballar o acostar les persones són extraordinàries. La qüestió és una altra: qui utilitza a qui. Una ferramenta comença a deixar de ser-ho quan condiciona en excés la nostra atenció, el nostre estat d'ànim o la valoració que fem de nosaltres mateixos.

La vida autèntica, per fortuna, continua sent obstinadament poc espectacular. Està feta de treballs que ningú aplaudix, afectes que no necessiten testimonis, converses que no deixen registre, pèrdues, obligacions, paciència, gratitud i moments feliços que no milloren perquè siguen exhibits. Potser una forma de llibertat contemporània consista precisament a conservar una part de l'existència fora de l'aparador, allí on no cal agradar, convéncer ni demostrar res.

Qohélet va escriure "vanitat de vanitats" i va afegir que res hi ha nou davall del sol. Probablement ahí residix la paradoxa. Canvien els instruments, es perfeccionen els espills i ara, a més, produïxen enormes beneficis, però continuem enfrontant-nos a les mateixes passions. Narcís ja no necessita inclinar-se sobre l'aigua: porta l'estany amb ell. El que realment seria nou seria aprendre, alguna volta, a alçar la mirada.

José Rutilio Domingo Monforte és soci director i fundador del despatx Domingo Monforte.