Quan jo era xiqueta, acabat de morir el dictador i tot just començada la nostra democràcia, un anunci escandalitzava el personal. Era el d'un desodorant que, al·ludint als llimes salvatges del Carib, permetia que es vera en tot just un segon un tros de mugró de la model protagonista de l'espot, en un graciós i estudiat salt.

Ara pot paréixer una ximpleria —i ho és— però en un país on es posava un vel en l'escot d'una cantant si ensenyava més del que el recat purità permetia, allò era impactant i constituïa una autèntica revolució.

A partir d'ací, amb eixe moviment de pèndol que sol donar-se, començava el temps de les pel·lícules de destape, alhora que la proliferació de sales S i després X, en un moviment que anomenava llibertat a tot allò que abans estava prohibit, encara que el masclisme continuara campant a pler.

Actrius i famoses de tota classe ensenyaven el seu pit, davant o darrere de les càmeres, provocant situacions com la portada milionària de Marisol a pit descobert, o la imatge furtada a la presentadora de programes infantils Sonia Martínez, la publicació de la qual va iniciar una davallada que va acabar de la pitjor manera.

En la mateixa televisió espanyola, ja ha passat a formar part de la seua història el sabrinazo de la nit de cap d'any de 1987, en què una cantant anomenada Sabrina deixava vore el seu pit "casualment" quan el top se li afluixava mentre cantava 'Boys, boys, boys', el seu primer i quasi únic èxit.

Però no eren només les famoses les que deixaven el seu pit a l'aire. Les platges de finals dels 80 i els 90 s'omplien de dones "normals" que es llevaven la part de dalt del biquini amb tota la naturalitat de què eren capaces provocant al principi rumors i corrillets i al final, la indiferència que naix de la total acceptació. Que cadascú fora com li vinguera en gana.

Però, a poc a poc, allò ha anat perdent força. Reconec que no havia caigut en el compte fins a un reportatge que vaig sentir l'altre dia en la ràdio, però és cert que ja quasi no es veuen en les platges —excepte que es tracte de platges nudistes, supose— dones que deixen el seu tors a l'aire. I això convida a una reflexió.

Acas el top less era una moda passatgera i ha acabat el seu regnat? Era fruit d'una època de lliberació lligada a la Transició política que ja ha acabat? O estem patint un retroés en la nostra llibertat fruit d'un nou puritanisme que ja donàvem per mort?

Doncs la veritat és que m'agradaria dir que no ho tinc clar, però no és així. Amb independència de les raons que porten cada dona a deixar de practicar el top less, que poden ser variades, el ben cert és que estem vivint una ona de puritanisme i pacateria que no és gens bona.

No és sinó una cara més dels fenòmens reaccionaris que estem vivint, com el de les tradwife —dones que propugnen la tornada a l'àmbit domèstic per al gènere femení— que tant recorden el decàleg de la Secció Femenina del franquisme.

De manera que és comprensible que fins i tot qui siga ferma partidària d'ensenyar el pit, s'autocensure i renuncie a eixa llibertat per por al què diran, més encara si es tracta de famoses o influencers. I això, com deia, no és gens bo. Com diu la dita, no hi ha pitjor censura que l'autocensura.

I és que, al final cal preguntar-se, com feia Rigoberta Bandini en el seu famós tema dedicat a les mares, per què fan tanta por les nostres mamelles.

Encara que el pitjor no és la por que facen els nostres pits, sinó la que fan qui ens lleva la llibertat d'ensenyar-les. Ni tan sols al pur estil Delacroix, com també cantava Rigoberta.